La política no és res més que la ideologia en marxa i un bon nombre de desgràcies, guerres, vagues i errades ha sofisticat el sistema assolint democràcies liberals on els drets socials es consolidaven i es construïen drets anomenats de tercera generació. Una constant evolució, com ho és qualsevol cosa amb vida, que es troba permanentment en crisi, per una qüestió de supervivència i adaptabilitat. Una democràcia avançada implica recursos ingents, dedicació i la convicció que tothom n’és responsable.
De fet, l’objectiu d’un sistema democràtic, com a instrument de civilització sense entrar en termes antropològics, és aconseguir la pau social ponderant el monopoli de la força dels estats amb el respecte als drets humans, civils i polítics de la ciutadania. De fet, hauria de ser un gran sistema autogestionat. Al capdavall, és un sistema polític que neix d’un pacte social.
L’afebliment d’aquest pacte social en els darrers anys i la percepció general que ara ja s’ha esberlat ens fa entrar en una nova dimensió. De fet, s’està recuperant la consciència de classe, perquè fins i tot, les classes mitjanes s’adonen que només eren obrers amb coses. La crisi salarial, de l’habitatge, de la banalització dels drets i de la informació, del mercat laboral, de la gestió nefasta de la demografia i del col·lapse dels serveis públics és el segell del risc social que ens acompanya.
La situació és prou greu per als catalans. Així que seria desitjable viure una campanya que defugi de les ximpleries, el riure fàcil, els balls, les coreografies i els hiperlideratges que confonen encapçalar una llista amb la seva entronització personal a l’Olimp de la història contemporània quan amb prou feines tenen prou empatia ni amb si mateixos. Deixeu d’escriure sobre la sorra. Estalvieu-vos frivolitats, bajanades, numerets i galindaines i gasteu idees, solucions, convicció i ideologia. No estem per festes.
