Xesca Ensenyat (Port de Pollença, 1951 - Can Picafort, 14 de maig de 2009) va escriure sobre un Moll que canviava, sobre una Mallorca que el turisme transformava i sobre aquella sensació de veure desaparèixer, a poc a poc, allò que havia format part de la vida quotidiana.
L’escriptora pollencina Xesca Ensenyat va créixer en aquell Port de Pollença quan començava a rebre el turisme de masses. A Quan venia l’esquadra, publicat el 1994, va convertir els records de la seva infantesa en el retrat d’una societat que canviava. La seva mirada no era la d’una nostàlgia idealitzada: aquella Mallorca també tenia les seves desigualtats i mancances. Però Ensenyat va saber descriure què significava veure com el turisme modificava el paisatge, els costums i les relacions d’un poble.
En un perfil publicat en l’assaig Història del formatge, setembre de 1995, es record, com la dona i escriptora indòmita, immersa dins aquell fenomen turístic, havia vist “ensorrar-se definitivament el seu Moll”. La frase impressiona avui més que ahir.
Aquest estiu, el Port de Pollença ha rebut la bandera negra d’Ecologistes en Acció. Les aigües interiors de la badia han estat assenyalades pels problemes de sanejament, els abocaments, els fondejos i la pressió sobre el litoral. I mentre les administracions discuteixen competències, els veïns hi han hagut de sortir al carrer.
La mobilització d’Arrels Marines ha deixat clar que els pollencins també estan tips de les conseqüències d’un creixement desproporcionat del turisme. Al Port de Pollença, unes desenes de persones varen fer una cadena humana per reclamar poder tornar a nedar al Moll. Massa poca gent en un nucli on viuen unes 7.600 persones; i si sumam tot el municipi, la xifra supera els 9.439 habitants, això sense comptar els turistes i residents de fora. Volem tornar a nedar a n’U Moll no és només un lema ecologista. És gairebé una frase de supervivència ciutadana.
La reivindicació d’un dret tan elemental que fa pensar com hem arribat fins aquí. I és aquí on Xesca torna a aparèixer. Ella va viure el primer gran canvi turístic del Port. Nosaltres hi vivim les conseqüències d’un model que, dècades després, continua creixent.
El turisme ha aportat riquesa i oportunitats, però també ha generat una pressió sobre el territori que ja no podem ignorar. Potser Xesca no hauria rebutjat el turisme. Però segurament hauria continuat fent allò que va fer tota la vida: observar. Mirar el seu Moll i demanar-se què hi havia guanyat i què hi havia perdut.
I aquí és on sorgeix una contradicció difícil d’explicar i de la qual potser ella hauria parlat. En la manifestació d’Arrels Marines, també hi varen participar membres de l’equip de govern municipal (Més per Mallorca). És legítim que qualsevol polític participi en una protesta. Però quan qui governa es troba dins la manifestació i reclama solucions a problemes que afecten el municipi, la pregunta és inevitable: si governes, contra qui et manifestes? Els polítics poden compartir les reivindicacions dels seus veïns. Però governar també significa assumir responsabilitats i convertir pancartes en polítiques. I és cert que no tot són competències seves.
