Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La Unitat Popular com a espai tàctico-estratègic
14/11/2022 Hemeroteca

És un fet reconegut al si de l’independentisme, que el nom compost d’Unitat Popular es començà a consolidar dins el nostre moviment, als Països Catalans, cap a la fi dels anys 80 del segle passat. Aquest fet té relació amb el debat que, entre el 1986 i el 1987, tingué lloc al si de l’MDT a partir de la proposta del PSAN de convertir aquella organització en un Front Patriòtic. Davant aquella proposta, la majoria de la militància de l’MDT del Principat hi va contraposar una línia d’Unitat Popular exposada al voltant de la Ponència alternativa “Per una Política Independentista de Combat” que fou aprovada en assemblea, a Barcelona, l’any 1986.

D’altra banda, pel que fa a l’aparició de la denominació d’Unitat Popular, podem assenyalar, per exemple, que ja l’any 1987, plataformes d’acció municipal amb noms com CUP (Candidatura d’Unitat Popular, al Masnou) i CUPA (Candidatura d’Unitat Popular d’Arbúcies) permeten de fixar, aquest any esmentat, com a inici de la implantació de la sigla d’una manera operativa, encara que hi ha antecedents més puntuals que es remunten a l’època de la dissolució de l’Assemblea de Catalunya, la dècada precedent [1].

Pel que fa als continguts relacionats amb experiències d’Unitat Popular cal remarcar que, en el pla internacional, existia en aquell moment històric un precedent en l’anomenada Unitat Popular, de Xile, que es formà com a gran coalició d’esquerra l’any 1969 i guanyà les eleccions l’any 1970. El govern que en resultà fou enderrocat i la UP dissolta l’any 1973 pel cop d’estat militar que imposà la dictadura de Pinochet. Una experiència més pròxima, al País Basc, fou l’anomenada Herri Batasuna (que en llengua basca vol dir justament, ‘unitat popular’) creada com és sabut l’any 1978 a partir de l’agrupació política de diferents organitzacions, que havia tingut lloc inicialment a la localitat navarresa d’Altsasu.

Aquesta experiència basca és més pròxima, també políticament, a les que es van desenvolupar, a la dècada dels 80 als Països Catalans. Dins el moviment basc d’alliberament nacional, la funció política d’Herri Batasuna va ser descrita aleshores com un moviment tàctico-estratègic en el sentit que no era una simple agrupació tàctica adreçada a abordar una conjuntura política concreta, sinó que a més d’incidir en la realitat immediata, s’orientava vers una perspectiva estratègica d’alliberament social i nacional (però sense adoptar una ideologia tan definida com la que correspondria a un partit polític).

Aquest posicionament tàctico-estratègic atorgava a l’organització una capacitat d’agrupació molt important pel fet que permetia aglutinar el conjunt de lluites socials i polítiques del moviment al voltant d’una organització àmplia sota les sigles de la Unitat Popular. En una entrevista primerenca al líder de la nova organització basca, Letamendia [2], es remarca la gran heterogeneïtat d’HB (on juntament amb independentistes, hi convivien forces molt diferents, des de les considerades socialdemòcrates fins a l’abertzalisme [3] llibertari, passant pel marxisme-leninisme. A la formació d’HB hi van concórrer, doncs, un conjunt d’organitzacions diverses i un nombre important de militants a títol individual; i, a més, representant un ventall ampli de posicions polítiques i ideològiques.

En una orientació semblant, la Unitat Popular preconitzada per l’MDT es concebia com un element bàsic en l’enquadrament de masses que aquesta organització proposava per a la lluita. La unitat popular tenia la funció d’aportar una forma d’organització que podia encabir lluitadores i lluitadors de tots els sectors socials mobilitzats, dins la qual podrien existir tendències polítiques – i fins i tot partits diferents – sectors i tendències que aportaven al conjunt posicions variades, amb les seves pròpies anàlisis i perspectives estratègiques.

La característica més significativa del model català es troba, però, en el fet de considerar l’àmbit i les tasques de de la Unitat Popular, com a formació tàctico-estatègica, compatibles amb l’àmbit i les tasques que, a nivell tàctic, es proposaven l’objectiu de la ruptura democràtica independentista. Segons aquesta proposta, defensada per l’MDT, es tractava d’àmbits de caràcter complementari, com veurem. L’explicació d’aquest model dual i dialèctic permet d’entendre més bé el rol i la funció que s’atribueix a la Unitat Popular com a element fonamental en la lluita del Moviment Popular per la Independència i la República catalana.

1. LA ‘DOBLE ARTICULACIÓ’ SEGONS L’MDT I POBLE LLIURE

Hem introduït, més amunt, que l’MDT i, tot seguit Poble Lliure, han anat elaborant uns fonaments per a l’organització del Moviment Popular Independentista a un doble nivell bàsic d’articulació, d’acord amb l’anàlisi de les classes socials i de la dinàmica previsible davant l’evolució expansiva de l’independentisme.

Com hem apuntat al començament de l’article, aquest esforç de definició dels espais més genèrics va tenir lloc de manera paral·lela al debat que, al si de l’MDT, abordava – als anys 86 al i 87 – l’argumentació de la militància enfront de la proposta de buidar de contingut social aquest moviment per a convertir-lo en un Front Patriòtic. Aquest debat no era una controvèrsia ideològica abstracta sinó que provenia de la percepció que el conjunt de l’independentisme tenia sobre l’expansió de la sentiment independentista al si de la societat catalana al llarg de tota la dècada.

En aquells moments l’independentisme havia iniciat la seva difusió social com a sentiment amplament estès, especialment entre el jovent. I l’articulació de l’independentisme existent amb la construcció de l’MDT, acabada a l’inici del 1985, havia contribuït a donar un nou impuls a aquest fenomen expansiu que va ser descrit aleshores com a “independentisme sociològic” que s’expressava públicament per la presa de posició favorable a l’objectiu de la independència per part de gent de diferent extracció social i d’edat variable (més enllà del jovent que n’havia estat el component gairebé exclusiu, en un començament).

Aquest fenomen mostrava un potencial polític a valorar pel fet que podia fer créixer l’MDT i el conjunt del moviment independentista en pocs anys. Però, al mateix temps, aquesta nova sensibilitat pro-independentista patia d’un escàs contingut ideològic, deslligat com era del que havia estat el moviment fins aquells moments; i era completament desorganitzat. Es tractava d’ un sentiment de rebuig, més que no pas d’una idea definida, un sentiment que s’havia estès a base de l’agitació, de l’extensió de la simbologia, sobretot de la bandera estelada [4] com a emblema, i accentuat també per les limitacions evidents del règim autonomista de la monarquia transfranquista.

Així, al llarg de l’any 1986 es va anar gestant per part del grup que controlava l’estructura de direcció de l’MDT —fonamentalment articulat entorn del PSAN— la idea de crear a partir de l’MDT (o de convertir-lo) en un Front Patriòtic. Aquesta idea no era nova dins el PSAN ja que des de principis dels anys 80 ja havia apuntat l’esquema clàssic de partit leninista i moviment patriòtic; però és en aquesta ocasió que es formula de manera més explícita i es plasma en la ponència que es presenta per discutir a la segona Assemblea Nacional de l’MDT que havia de tenir lloc el novembre del 1986. La proposta era simple i es basava en l’intent de captar l’independentisme sociològic accentuant de manera molt remarcable els referents patriòtics. La difuminació de les contradiccions socials al si de la nació i la concepció de la lluita segons cercles concèntrics de consciència i de puresa nacional són conceptes que ja havien estat apuntats per Josep Guia en la seva obra És molt senzill, digueu-li Catalunya.

Tal com es diu al darrer apartat de la ponència ‘oficial’, alguns punts es presenten com a irrenunciables, com: la negació del dret a la discrepància dins de l’organització —no desqualificació entre companys, es deia-; i l’absència de crítiques a la resta d’organitzacions que es reclamessin de l’independentisme. Aquella proposta va ser vista com un perill de dilució de la línia política de caràcter nacional popular que havia marcat la pràctica i l’extensió del moviment al llarg de més de 10 anys. Per tal de combatre aquesta idea que es considerava nefasta per a la línia d’acció de l’independentisme naixent, els sectors favorables a aquest marc nacional-popular es van expressar a la Ponència “Per una Política Independentista de Combat” (coneguda amb el nom de la sigla PIC), elaborada per diversos sectors, des de gent procedent d’IPC i presoners de Terra Lliure a grups de nombrosos barris de Barcelona i d’un nombre important de comarques amb orientacions ideològiques variables, dins el que es podria qualificar de radicalisme d’esquerra.

Aquests sectors crítics amb la ponència oficial consideraven que l’independentisme no es podia limitar a una simple reivindicació abstracta de l’objectiu d’independència tot fent només crides buides de contingut, a un patriotisme en abstracte; calia prefigurar un nou model de societat tot fent propostes que anessin adreçades al conjunt de les classes populars catalanes. Per això calia que l’MDT arrelés socialment, que enfortís l’organització i que es produís un procés de maduració política. La PIC va ser la ponència guanyadora a l’Assemblea Nacional que va tenir lloc a Barcelona el mes de novembre del 1986. El PSAN no va estar d’acord amb aquests resultats i, després d’un temps d’indeterminació, potencià l’organització Catalunya Lliure (juny del 1989) amb la finalitat de presentar-se a les eleccions [5].

L’MDT pel seu compte va anar estructurant la Unitat Popular que es va anar estenent del 1986 fins a l’any 2000, principalment, començant per la intervenció municipal al voltant de l’AMEI (Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista) que presentà candidatures amb el nom de CUP a les eleccions de l’any 1987.

Paral·lelament la sensibilitat independentista general, més enllà de la CUP, s’anava estenent dins la societat catalana com ho proven dos fenòmens paral·lels: l’aparició de moviments de massa del conjunt de l’independentisme; i la configuració de plataformes electorals, amb un cert suport social, al voltant de l’objectiu de la Independència. En parlarem amb més detall al punt 1.1 següent. Direm ara, tan sols, d’una banda, que la PDD (Plataforma pel Dret a Decidir) és creada l’any 2005; i, d’altra banda, en el pla electoral, que ERC, que es defineix com a independentista i intenta aglutinar el conjunt del moviment, integrant sobretot militància procedent de Catalunya Lliure, entre l’any 1987 i el 1991 [6], apareix amb una certa influència electoral a partir de l’any 1992. I la CUP, al seu torn, s’implanta als municipis i al Parlament de Catalunya sobretot entre el 2007 i el 2012. El fet és que la participació a les mobilitzacions de l’any 2006 i 2007 i els vots a candidatures que es defineixen com a independentistes, assoleixen a partir de l’any 2006, un nombre de participacions i suports de centenars de milers de persones.

Des del punt de vista social, l’MDT analitzava que la Ruptura Democràtica per la Independència era l’expressió d’una ampliació de l’espai de les classes populars estrictes ja que el conjunt de la petita burgesia i sectors importants de la mitjana burgesia (perjudicats també per les conseqüències de la nefasta gestió espanyola de la crisi econòmica i de la política autonòmica) veien en la independència una possible sortida als seus problemes.

En aquesta conjuntura, que segons les anàlisis del moment, podia concentrar una acumulació de forces important, com a Ruptura Democràtica per la Independència, entenent que responia al caràcter majoritari de l’opció política independentista catalana en la seva confrontació amb l’estat espanyol, l’MDT posa les bases de l’aglutinació àmplia de l’independentisme al voltant de la crida “Ara és l’hora de la Ruptura Democràtica per la Independència” (2004) i tot donant suport, alhora, a la creació de la PDD l’any 2005.

D’aquesta descripció general en podem treure la idea principal segons la qual la dinàmica social no és tan simple com un canvi d’estil (de substituir un suposat estil ‘resistencialista’ per un estil que seria més ‘inclusiu’). Cada nivell d’intervenció necessita el seu bagatge argumentatiu i les seves estructures organitzatives. Ara bé, el que és molt clar és que, en qualsevol cas i situació, cal deixar de banda qualsevol mena de sectarisme si es vol connectar amb els sentiments i la capacitat de consciència i de mobilització populars.

Segons aquestes consideracions, l’MDT avançava la consideració que tant en el nivell de la Unitat Popular, com en el nivell de la Ruptura Democràtica per la Independència, el llenguatge havia de ser entenedor i adequat al missatge que es considerava que calia transmetre en cada àmbit i al si de cada camp de lluita. És a dir, que tant el discurs social més clar des del punt de vista econòmic i polític dins l’àmbit de la Unitat Popular, com el discurs de radicalitat democràtica i de participació i de control democràtic de les grans decisions polítiques i econòmiques en l’àmbit de la Ruptura Democràtica per la Independència, havien de ser precisos i entenedors.

Calia bandejar les actituds que prioritzaven formes i expressions en funció de la pròpia ‘secta’ o grupet, en lloc de mirar de fer-se entenedors pels destinataris reals de les classes populars, unes formes de propaganda que sovint no feien altra cosa que frenar i obstruir l’avanç del moviment. Aquesta era la manera com s’expressava l’MDT davant els grans reptes organitzatius del moment. La doble articulació ja estava, doncs, encetada. En farem una anàlisi més precisa al llarg dels dos punts següents 1.1 i 1.2.

1.1. La RDI, objectiu global del moviment independentista català

Segons la proposta de doble articulació de l’MDT, assumida després per Poble Lliure, la instància que hem esbossat com a Ruptura Democràtica per la Independència (RDI) juga un paper tàctic fonamental en aquests moments pel fet que es presenta com l’element bàsic que pot portar a superar el règim monàrquic espanyol al nostre país. La conquesta de la Independència representa una ruptura política que trenca amb aquest règim continuador de moltes de les formes d’opressió del franquisme i és, des del punt de vista històric, el trencament democràtic que els protagonistes de la Transició no van voler portar a terme a la fi del règim dictatorial.

D’aquí la importància cabdal d’aquesta instància política que obre unes possibilitats creixents per a l’avanç de les reivindicacions populars de diversa mena: no sols pel que fa als drets democràtics sinó també en l’àmbit dels drets socials. L’MDT va voler, però, difondre’n una concepció sintètica i planera, per tal de situar-ne, amb la màxima claredat els objectius fonamentals. Diu el conegut document de l’MDT de l’any 2004 que La independència dels Països Catalans no és res més (ni tampoc res menys) que una ruptura democràtica. És canviar democràticament una font de sobirania aliena per una de pròpia, d’acord amb l’àmbit nacional”. 

Aquell text recollia, en bona part, formulant-lo en termes polítics, el sentiment creixent de frustració que s’anava estenent al si del poble català davant l’estancament de l’estat espanyol i les seves autonomies. I també davant una Constitució europea, expressió d’una Unió continental establerta com a una simple agrupació d’Estats (un text que ben aviat havia de ser rebutjat per França i els Països Baixos en sengles referèndums). Aquella formulació de fa divuit anys obria així unes perspectives que havien de permetre al moviment nacional-popular català anar avançant cap a l’Autodeterminació i la Independència.

Cal recordar també que, des del punt de vista social, l’MDT analitzava que la Ruptura Democràtica per la Independència era l’expressió d’una ampliació del suport a la lluita més enllà de l’espai de les classes populars estrictes ja que el conjunt de la petita burgesia i sectors importants de la mitjana burgesia (perjudicats també per les conseqüències de la nefasta gestió espanyola de la crisi econòmica i de la política autonòmica) veien en la independència una possible sortida als seus problemes creixents. D’aquesta ampliació dels sectors socials implicats, sorgeixen les grans mobilitzacions dels anys 2006, 2007, les consultes sobre la independència, la manifestació del 2010 i les que a partir del 2012 són dinamitzades per l’ANC.

Descripció sumària del desenvolupament de la RDI. A tall de resum podem sintetitzar el desenvolupament del concepte de Ruptura Democràtica per la Independència (RDI) al llarg dels paràgrafs següents. La gestació del concepte de ruptura democràtica era formulada, doncs, ja a l’inici, en aquell any 2004, com el resultat de la combinació de diferents elements [7]:

  • D’una banda, tenia lloc, en aquell moment, l’esgotament del sistema polític autonòmic que havia portat al distanciament (aleshores se n’havia dit “desencís”) de la població catalana envers l’estat espanyol en el seu conjunt: les raons eren diverses: opressió i exacció econòmica, estancament de la normalització social de la llengua catalana, abandó d’infraestructures econòmiques fonamentals (com l’eix mediterrani); immobilisme i discriminació creixents etc.
  • D’altra banda, l’anàlisi crítica de la Transició del franquisme al règim monàrquic parlamentari que el va succeir (i continuar en molts aspectes), una anàlisi que denunciava que aquest nou règim s’hagués instaurat sense ruptura envers la dictadura precedent, una qüestió que era fonamental a l’hora de tenir consciència de les seves mancances.

Per això aquell opuscle de l’any 2004 assenyalava l’horitzó de la Independència com “el millor antídot contra el continuisme transfranquista” i posava de manifest que representaria “una ruptura democràtica que no s’havia produït [en el moment de la Transició]”. És per això que es proclamava que “tots els nostres esforços col·lectius han d’anar adreçats a rebutjar i a superar els vincles de submissió i a construir la nostra llibertat col·lectiva. Es tracta d’un procés que el nostre poble ha intentat de manera repetida però que en el moment present pot començar a fer-se realitat”.

El coneixement de l’engany de la Transició i el posicionament  que se’n va derivar van ser, doncs,  fonamentals perquè la consciència política arrelés en forma d’una ruptura democràtica necessària, una ruptura que havia de permetre posar fi a totes les rèmores de la dictadura, poder fer cau i net, començar totalment de nou una societat democràtica al servei del poble català.

El concepte de Ruptura Democràtica per la Independència (RDI) respon també, en el fons, a una formulació ja antiga, de l’independentisme combatiu dels anys 70 i 80, sobre el desenvolupament de la lluita. L’independentisme de l’època ja concebia la conquesta de la Independència com una ruptura política resultant d’una acumulació de forces del moviment nacional-popular fins a arribar a una hegemonia que permetés instaurar un règim democràtic que posés fi, al nostre país, al règim monàrquic nascut de les entranyes de la dictadura espanyola. En el camí de la societat socialista la conquesta de la Independència era concebuda, doncs, com un objectiu rupturista de tipus polític, el contingut social del qual seria definit pel tipus d’hegemonia existent en aquell moment al si de la societat catalana. Segons aquestes consideracions serà, doncs, la conjuntura en què tindrà lloc la ruptura (i, per tan, el grau d’organització i de mobilització populars) allò que configurarà el contingut que assolirà aquest canvi que serà sempre, sens dubte, favorable als interessos de les classes populars, és a dir, situat com un avanç vers l’objectiu del socialisme.

Aquesta concepció pressuposava una disposició dels diferents sectors socials adequada, que s’ha vist confirmada en la pràctica de l’evolució del moviment independentista que hem anat veient al llarg dels darrers quaranta anys: hem pogut comprovar que les classes populars catalanes s’organitzaven a partir de l’articulació dels diferents àmbits populars en lluita per reivindicacions diverses arrelades al territori, d’ençà dels anys 80 del segle passat, una articulació que ha estat anomenada Unitat Popular. I, d’una manera complementària, la ruptura política amb el règim monàrquic (o Ruptura Democràtica per la Independència – RDI) hem vist que s’organitzava al llarg dels darrers divuit anys en una gran confluència de masses que incloïa, a més de la Unitat Popular, tots els sectors socials contraris al règim monàrquic espanyol i partidaris d’un règim polític democràtic, expressat en els termes d’una República Catalana independent.

És evident que aquesta doble articulació (Unitat Popular i RDI) partia de fonaments socials diversos: així doncs, si la Unitat Popular s’ha anat construint sobre una base social de les classes populars en lluita; la ruptura independentista ha incorporat també sectors amplis de la petita burgesia i fins i tot els sectors de la mitjana burgesia més favorables a la participació democràtica i sensibles socialment.

Aquesta disposició dels grans àmbits de lluita en dos de fonamentals, aparentment tan simple i tan àmpliament assumida a grans trets, no ha estat fàcil de traduir a la pràctica en cada cas concret, tal com ho descrivim als paràgrafs següents.

Com s’ha anat configurant la RDI? Hem vist que la Ruptura Democràtica per la Independència a Catalunya s’ha expressat, a partir de l’any 2005, per mitjà de la reivindicació del dret de decidir, una lluita encarnada en la coneguda Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), creada l’any 2005 i que va iniciar el cicle de mobilitzacions que havien de continuar al llarg de més una dècada: manifestacions de la PDD (2006-2007); manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (2010); consultes sobre la Independència (2009-2011); consulta del 9N (2014), mobilitzacions de l’ANC (2012-2022 – sovint en col·laboració amb Òmnium Cultural), etc. L’acció de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) ha estat l’expressió més clara de la continuïtat en aquest àmbit ampli.

Al llarg d’aquestes experiències diverses, el concepte de Ruptura Democràtica per la Independència ha estat fonamental per a comprendre quin era, per a cada cas, el marc polític i social bàsic i quines eren les  contradiccions que hi apareixerien; això ha permès anar articulant un ventall polític i ideològic extens que ha permès anar avançant.

La força d’aquesta acció de masses ha estat tan poderosa al si de la societat catalana que ha generat una nova pràctica social i política que ha tingut repercussions importants en tot el ventall ideològic del Principat de Catalunya: és per això que ha representat un veritable terratrèmol per al marc polític preexistent. El panorama dels partits polítics catalans ha estat objecte d’una forta sotragada: desintegració de CiU, arraconament de la línia política inicial de CDC, descens de la influència del PSC i d’ICV (i seqüeles) etc.

L’independentisme d’esquerra també ha estat afectat per la incidència del moviment popular per la Independència ja que el nou moviment de masses cap a la Ruptura Democràtica per la Independència no ha estat comprès pels sectors més esquerranistes de l’anomenada esquerra independentista que han considerat erròniament el moviment independentista massiu del segle XXI com un moviment burgès [8].

Des de dins de les diferents expressions d’aquesta àrea de la RDI la pràctica política no ha estat pas inamovible i al llarg del temps ha anat evolucionant per mitjà de diferents organitzacions i pràctiques polítiques; no sols les que hem descrit més amunt sinó que diverses altres entitats s’han afegit de manera estable a la lluita (com Òmnium Cultural) o s’hi han incorporat en accions o mobilitzacions concretes (antirepressives, de debat etc.). L’abast del moviment nacional popular situat dins les coordenades de la RDI és molt ampli i posseeix una dinàmica pròpia. I s’ha estès arreu de la Nació Catalana.

La influència arreu dels Països Catalans del moviment nacional-popular dins la dinàmica de la RDI ha estat així remarcable, no sols en termes de solidaritat (que sempre ha estat espontània i, en general, diligent) sinó també en la construcció de dinàmiques pròpies dins uns referents democràtics i populars amplis. Com és sabut l’ANC es va estendre a Catalunya Nord on hi ha implantada una Assemblea territorial que constitueix la Regió 10 dins l’organigrama de la divisió  geogràfica de l’entitat, establerta des dels inicis. La presència de l’ANC a Catalunya Nord ha ajudat a desenvolupar, en aquesta àrea de la nostra nació, una consciència política popular de catalanitat que s’ha traduït en accions de solidaritat importants que han mobilitzat un nombre considerable de persones (incloent-hi representants electes del Nord) contra la repressió espanyola al sud de l’Albera. Al País Valencià la PDaD (Plataforma pel Dret a Decidir, coneguda també com a ‘Decidim’) ha estat creada l’octubre del 2013 i ha estat portant a terme una activitat sistemàtica de conscienciació que ha anat sensibilitzant sectors creixents de la població en una perspectiva de Països Catalans (reciprocitat dels mitjans de comunicació, lluita comuna contra les agressions lingüístiques, contra l’exacció econòmica etc.) i amb una orientació democràtica, nacional i republicana. L’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) és una organització independent dels patits polítics constituïda a Mallorca l’octubre del 2014, i que ha anat sensibilitzant la població de l’illa entorn de les agressions de l’estat espanyol (espoliació fiscal, agressions a l´ús de la llengua, comportament passiu de la policia davant els atacs de les bandes espanyolistes a les mobilitzacions populars etc.), una acció que ha estat compartida per un moviment popular ampli i divers, enquadrat en una certa diversitat d’organitzacions.

És important de remarcar que l’amplitud i la importància del moviment nacional-popular al Principat de Catalunya ha mostrat també una evolució en els continguts que s’han fet més sòlids a mesura que l’activitat mobilitzadora (de l’ANC, principalment) s’anava estenent. Políticament, l’ANC ha passat des de la reivindicació de l’“Estat propi” de l’any 2012, fins a la Independència (2013 – Via catalana cap a la Independència); i, més recentment, cap a la República (2015 – Via lliure a la República catalana). I socialment també va definint objectius més i més favorables a les classes populars. El moviment independentista és un moviment complex que tendeix a l’esquerra si entenem per això una posició favorable a la reivindicació dels drets socials i la igualtat. Aquesta evolució és conseqüència de l’adequació dels continguts polítics del moviment a la seva implantació creixent al si de nous sectors populars.

La RDI i l’àmbit institucional dins les regions històriques. Clourem aquesta descripció exposant l’evolució que ha tingut aquest espai al llarg dels darrers temps. Sobretot d’ençà de l’any 2017 el Moviment Popular per la Independència (que és el mateix que dir el moviment que treballa per la Ruptura Democràtica per la Independència – RDI) s’ha anat distanciant de la pràctica política dels partits i també de les institucions (principalment de la Generalitat de Catalunya). Les raons principals són d’un ordre doble: d’una banda, el fet de no impulsar mesures concretes que ajudin a avançar cap a la Independència; i d’altra banda, l’actuació de la Generalitat de Catalunya que ha estat actuant com a acusació particular a favor del Mossos d’Esquadra en casos de peticions de condemnes a manifestants independentistes partint de simples afirmacions dels Mossos basades molt sovint en invencions.

La persistència d’aquesta mena de comportaments contraris a la lluita independentista ha anat portant a la consideració que, principalment els partits que han governat i governen a les Institucions (que com se sap són instruments polítics que pertanyen a l’estat espanyol), no treballen realment per a anar avançant cap a la Independència, com havien promès en els seus programes i en les seves campanyes electorals. La conclusió és que des dels àmbits institucionals de l’estat espanyol no es pot impulsar l’avanç cap a la Independència. Els marcs autonòmics són només òrgans subordinats de gestió i sotmesos al control permanent del règim monàrquic espanyol. La construcció del Consell de la República (abans, Consell per la República) és l´única instància institucional que pot tenir un recorregut més incisiu en les tasques que puguin afavorir l’avanç cap a la Independència.

En aquesta perspectiva hi ha, però, el perill de la despolitització que pugui portar a cedir les institucions a l’enemic. El desengany envers els partits (o envers alguns) no hauria de portar a comportaments d’abstenció sinó a una crítica sistemàtica i persistent que faci que els partits considerats modifiquin la seva política; o que porti a la creació de noves candidatures. Mentre estiguem en lluita contra l’estat espanyol (que no s’acabarà fins a la conquesta de la Independència) el vot independentista global s’ha de mantenir (votant la candidatura que s’esforci més per a avançar cap a la Independència, o impulsant una nova llista més compromesa amb aquest objectiu).

1.2. La CUP, en la construcció de la Unitat Popular

La construcció de la CUP és el resultat, com és sabut, d’una llarga odissea que ha necessitat l’impuls de més d’una generació. D’ençà del 1987 han passat 35 anys que podem resumir en tres etapes: La primera la podem anomenar etapa municipalista. La segona, etapa orgànica i nacional. I la tercera, etapa rupturista.

En totes aquestes etapes s’ha anat construint un instrument d’enquadrament massiu dins l’àmbit de la Unitat Popular travessant diferents vicissituds que és interessant d’analitzar.

La primera etapa, que podem qualificar de municipalista, es pot considerar que s’estén des de l’any 1987 fins al 2012; és un període en què les CUPs (concebudes com a col·lectius locals) es van estenent pel territori acumulant experiències en la mobilització i la lluita, principalment en l’àmbit local. Fou a l’Assemblea de Vinaròs de l’any 2000 on es va consolidar i dinamitzar aquesta línia d’acció de caràcter municipal. En contrapartida, a aquest avanç numèric i d’influència, la capacitat política col·lectiva no avança tant com ho demanaria la situació política. La reclusió en la política local comportava una manca de recursos polítics a nivell nacional i una feblesa en la influència al si de la societat dels Països Catalans. No és, per exemple, fins l’any 2009 que té lloc una primera clarificació política al voltant de la ponència “La CUP, l’Alternativa Necessària” del gener de l’any 2009.

Malgrat les anàlisis i l’esforç de definició d’aquest document que precisa, per exemple, que:

“La CUP és una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals. En aquest sentit, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’articula com a espai útil per a totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència de l’Esquerra Independentista, així com dels moviments socials, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. La CUP presenta una proposta política que ens ha de permetre assolir la independència i la justícia social per als Països Catalans. ”…

… els avanços polítics no es produeixen amb la rapidesa i la solidesa necessàries.

Es detecta l’escassa incidència en l’àmbit nacional. En aquest sentit, aquesta ponència formula, concretament, la necessitat d’una presència més clara i sòlida a nivell nacional i argumenta, per exemple, que:

Cal dotar de contingut i línies de treball aquest àmbit (nacional) que fins ara s’ha anat desenvolupant (tot i que molt lentament i pobra) sense disposar d’una línia política definida per a la militància. Ara doncs, entenem que cal també desenvolupar aquest àmbit i la seva perspectiva de treball, tot i dotant-la de contingut.
(…)
El treball nacional també ha de respondre a les dinàmiques estrictament nacionals. Entenem que és necessari, útil i urgent que la CUP estructuri respostes nacionals a qüestions de perspectiva més estrictament nacional (autodeterminació, territorialitat, model i procés de transformació social, etc).

Malgrat aquestes propostes, la inèrcia dels hàbits militants acaba frenant el procés de maduració que s’havia previst. I la línia de resolució s’aborda de manera eclèctica i precipitada per mitjà d’uns acords organitzatius que no havien de permetre una evolució i una participació fàcils. S’aprova la creació d’un Consell Polític i d’un Secretariat Nacional; i paral·lelament una Taula de Coordinació de l’Esquerra Independentista, un esquema organitzatiu de caràcter dual que es complicaria encara, més tard, amb la creació del GAP (Grup d’Acció Parlamentària). Analitzarem amb més detall aquesta contradicció al punt número 2 d’aquest article.

La CUP reflexiona també, en aquesta ponència fonamental, entorn del concepte d’Unitat Popular amb l’objectiu d’avançar en la clarificació dels seus referents polítics. Val la pena aportar ací una part substancial d’aquelles reflexions de l’any 2009:

Entenem la Unitat Popular com una agrupació de moviments populars i organitzacions polítiques de diferents sectors de les classes populars anticapitalistes amb un programa clar de reivindicacions concretes. Aquesta unitat popular ha estat la proposta política alternativa que contemporàniament, a partir de l’exemple xilè, ha donat cos a la idea de construcció d’un poder popular alternatiu al capitalisme en països on la democràcia formal es troba ben afermada.

La Unitat Popular combina la mobilització i la desobediència civil dels sectors populars, juntament amb l’acció institucional anant mes enllà de simples agrupacions electorals, constituint l’agrupació de totes les forces transformadores de la societat sota un programa de reivindicacions concretes, i sense oblidar els elements polítics generals o estratègics.

En aquest sentit, la construcció d’un poder popular cal entendre-la com a un procés protagonitzat pels subjectes conscients que lluiten per crear i autoorganitzar unes noves relacions humanes, amb les col·lectivitats (nacionals) i amb la naturalesa.

En la conjuntura actual, entenem que el programa polític sobre el qual cal bastir aquest projecte d’unitat popular, hauria de tenir els següents punts bàsics:

  1. La defensa dels drets polítics del poble català: l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’accés a la independència, la democracia participativa, la defensa de la unitat i la territorialitat del conjunt dels Països Catalans.
  2. La defensa dels drets de les classes populars i la igualtat: cap una societat de redistribució de la riquesa, la lluita contra l’atur i la precarietat, la defensa dels serveis públics, l’establiment de mecanismes de control popular de l’economia i el desplegament de polítiques efectives que garanteixin la igualtat de gènere.
  3. La defensa del territori: contra les agressions ecològiques i urbanístiques, contra l’esquarterament del territori i la seva destrucció en benefici d’uns pocs, i un desenvolupament realment sostenible.
  4. La defensa de la llengua i la identitat nacional: per la unitat de la llengua, l’oficialitat del català en tot el territori nacional, unes indùstries culturals pròpies i autocentrades, el reforçament del teixit cultural d’arrel popular arreu dels Països Catalans.

La unitat popular que volem estructurar és un moviment polític independentista, socialista i antipatriarcal que tingui en la CUP l’expressió pública de la unitat de les organitzacions de l’Esquerra Independentista i dels moviments socials transformadors i anticapitalistes dels Països Catalans, amb capacitat d’intervenir en tots els àmbits polítics, marcs de lluita i de mobilitzacions i accions de desobediència civil massives en defensa d’una alternativa política de ruptura amb els estats espanyol i francès, que doni el protagonisme de la construcció nacional a les classes populars. En aquest sentit, considerem que la CUP ha d’esdevenir el front referencial i la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d’organitzacions de l’esquerra independentista (EI); i, alhora, ha d’aspirar a intervenir públicament en tots els àmbits (local, regional, nacional, internacional) i en els distints marcs de lluita (lingüístic, cultural, social, defensa del territori, etc.) amb un discurs proopi, d’abast nacional que defineixi un model de país i de societat al costat i potenciant el paper dels representants directes de la lluita popular.

La CUP és l’eina més vàlida que ens permet incorporar a la lluita importants quantitats de persones actives en diferents àmbits de la vida social cap uns objectius comuns, esdevenint, com ja es dona en l’actualitat, un referent de lluita que no supedita els interessos populars a l’estabilitat del sistema i al propi benefici i que proposa la mobilització i la lluita com a forma primordial de resposta. La nostra base municipalista i el nostre caràcter democràtic i assembleari garanteixen la construcció d’un moviment i un discurs polític plenament arrelat a la realitat i les necessitats del nostre poble.

La voluntat de la CUP, és expressada l’any 2009, d’una manera clara afirmant que “l’independentisme ha de ser capaç de marcar l’agenda política d’aquest país per avançar cap als nostres objectius. I un escenari previ que des de la CUP s’haurà de forçar prioritàriament és el del reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble català”.

Aquesta afirmació genèrica ha estat formulada explícitament però no assumida en la realitat de la lluita quotidiana. Per exemple, la relació amb la Plataforma pel Dret a Decidir és, aleshores, prou ambigua tal com ja es valorava l’any 2009, quan es deia que era l’hora d’establir quines relacions ha de tenir i practicar la CUP envers les plataformes independentistes àmplies; i el que es proposa és continuar amb el model de relació iniciat, per exemple, amb la PDD (en el qual la CUP no forma part d’aquesta plataforma àmplia creada l’any 2005, sí que s’hi adhereix, quan ho ha considerat oportú i profitós, en alguna de les seves iniciatives; i ha participat en determinades mobilitzacions amb lema i discurs propis). També s’afirma que “hem actuat intentant no situar l’independentisme com un espai polític marginal que no participa en els principals esdeveniments i mobilitzacions de masses de caire sobiranista de la història recent del país” i es proposen objectius ambiciosos com la vertebració dels Països Catalans i la definició i difusió d’un model social alternatiu. L’exposició dels objectius es clou amb els acords concrets següents:

  • Impulsar una reforma legislativa a nivell nacional per a una nova llei de referèndums que inclogui la possibilitat d’una consulta autodeterminista als Països Catalans.
  • Fomentar Iniciatives Legislatives Populars arreu del territori per a canvis legislatius a favor dels drets socials i nacionals del nostres poble, amb capacitat de revocar les lleis ja existents.
  • Permetre la revocació de càrrecs electes en casos d’incompliment flagrant de programes electorals o de corrupció, via consulta popular.
  • Fomentar un teixit associatiu fort i compromès, que dinamitzi socialment i cultural els municipis, facilitant les condicions administratives i materials per al desenvolupament de la seva activitat.
  • Desenvolupar un treball intens de recerca de noves formes d’organització i participació política que s’estan duent a terme arreu del món.
  • Definir i practicar un discurs polític a nivell nacional, adaptat a la realitat social del país: intel·ligible, madur i il·lusionador, però sense renunciar als que són els objectius polítics finals de la CUP, la construcció d’un estat lliure i socialista per al conjunt de la nació.
  • Obrir la porta al fet que la CUP concorri a convocatòries electorals de caràcter supramunicipal arreu del territori dels Països Catalans, prèvia anàlisi de la conjuntura i amb un debat obert a la militància que garanteixi el màxim de consens possible, sempre que el conjunt de l’organització consideri que es disposa d’una base prou consolidada i dels recursos necessaris per no hipotecar i supeditar el treball de base municipal.

Aquest darrer acord és significatiu perquè la CUP participa a les eleccions autonòmiques de Catalunya l’any 2012, on en resulten elegits tres diputats. Podem dir que aleshores la CUP entra en una nova etapa que descrivim tot seguit.

La segona etapa que hem qualificat de ‘orgànica i nacional’ s’estén del 2012 al 2017. I tal com ho hem estat comentant, tot i haver fet el pas per a incidir a nivell general, principalment en el marc autonòmic de Catalunya, la pràctica política revela una manca remarcable de maduresa i, en aquesta etapa, d’un dèficit d’ambició política de manera que es posen en evidència alguns efectes negatius del fet de no haver avançat, a la pràctica, en el camí dels acords del 2009. En aquest sentit, comentarem alguns episodis i preses de posició que ens semblen prou significatius.

Els primers ja tenen lloc en el context de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de l’any 2015. La primera mancança, que trobo important, és no haver criticat la proposta d’Artur Mas de considerar aquelles eleccions com a ‘plebiscitàries’. L’interès per a anar diferint l’execució d’un referèndum convocat formalment, portava Artur Mas a defensar aquesta qualificació errònia i estrafolària ja que el caràcter de plebiscit només es pot obtenir davant una consulta sobre una qüestió concreta i ben definida, però no pas per mitjà d’un vot a una opció política (o unes opcions polítiques). És una mala manipulació que caldria haver criticat sense ambigüitats. En aquesta mateixa conjuntura la declaració pública ulterior d’Antonio Baños (seguint les recomanacions d’un sector de la CUP) segons la qual el 53,3 % dels vots independentistes obtinguts no eren suficients per a avançar cap a la Independència, encara afegia més confusió en la valoració dels fets.

La maror de fons existent al si de la CUP es va posar en evidència ben aviat, a l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP a Sabadell del 27 de desembre del mateix any 2015, on el sector esquerranista va fer mans i mànigues perquè, malgrat un empat, també prou estrafolari, en el resultat de la votació final, s’acabés negant la investidura d’Artur Mas [9] en una conjuntura que permetia fer un pas endavant cap a la Independència al nivell institucional. El sector esquerranista no ho veia així perquè cal dir que era també un àmbit militant molt feblement independentista. Aquesta contradicció greu es va anar posant en evidència en un fet molt significatiu en l’ambient general de l’Assemblea, perquè, quan des d’una part dels assistents es cridava “Independència!”, la part esquerranista replicava automàticament “Anticapitalistes!” intentant ofegar el crit inicial. Una experiència de caire surrealista en una organització que es definia com a independentista.

El fet és que aquesta confusió ideològica greu es va traduir, a la pràctica, en les dificultats serioses per a participar en les organitzacions democràtiques àmplies de l’independentisme (com ja havia passat amb la PDD, d’ençà del 2005 i amb les consultes i l’ANC en anys ulteriors).

I tanmateix, en la concepció de l’MDT i de Poble Lliure que hem exposat a bastament calia desenvolupar la Ruptura Democràtica per la Independència i alhora reforçar l’espai de la Unitat Popular; és a dir, que la lluita general per la independència només podria avançar d’una manera sòlida si en aquesta dinàmica general es reforçaven alhora els sectors més mobilitzats i combatius, aglutinats en les diverses pràctiques de la unitat popular; i s’establia al mateix temps una connexió ferma i eficaç de la CUP amb el conjunt de l’independentisme més àmpliament mobilitzat.

La vinculació poc sòlida amb l’àmbit de la RDI (Ruptura Democràtica per la Independència) ha fet minvar a la CUP, d’una manera prou sensible, la seva capacitat d’incidència social i política.

En resum, podem dir que la CUP no ha aconseguit, a la fi d’aquesta segona etapa, assumir les expectatives creades al voltant de les tasques que s’havien fixat l’any 2009.

La tercera etapa que seria la rupturista comença en el moment del Referèndum del Primer d’Octubre (2017) i s’estén fins avui (2022). I, més enllà dels aspectes crítics que anem abordant, cal afirmar que al llarg d’aquesta tercera etapa la CUP ha contribuït, en general, a crear les condicions per a fer possible aquell esdeveniment… però s’ha mostrat tot seguit com un entorn poc compromès i amb espais d’ombres.

La CUP va anar dinamitzant un cert nombre d’iniciatives fins a la realització del Referèndum. Però la manca d’una visió política independentista ben afermada de bona part dels dirigents no ha permès a la CUP, aprofitar la conjuntura per a erigir-se (perquè ho hauria pogut esdevenir), com un sector determinant en la defensa de la independència, de l’alliberament del dogal monàrquic i com a agent estructurador de la lluita popular. La CUP havia fet un esforç que havia arribat a una construcció parcial de la Unitat Popular. Ho comentem tot plegat, amb una mica més de detall, en el dos punts següents.

2. LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNITAT POPULAR, UN PROCÉS INACABAT

En la valoració crítica del procés de construcció de la Unitat Popular des d’un punt de vista general, cal partir de la premissa segons la qual la CUP ha entrat massa sovint en dinàmiques inadequades que es desviaven dels principis de com havia estat concebuda en tant que espai tàctico-estratègic. Tal com ho hem observat parcialment en les descripcions precedents, hi havia hagut en l’evolució de la CUP diversos exemples de posicionaments apolítics i/o esquerranistes. Ho analitzarem, des de diferents aspectes, al llarg dels dos punts que tanquen aquest article.

Les mancances es poden centrar en dos aspectes principals: en el nivell organitzatiui en els continguts polítics.

Des del punt de vista organitzatiu, la primera constatació que podem fer és que l’evolució de la incidència de la CUP a nivell supramunicipal ha estat, al llarg de la seva evolució, extremament lenta: com és sabut, fixant-nos tan sols en la qüestió de la participació electoral a nivell supramunicipal (autonòmic) ja l’MDT a la seva III Assemblea Nacional de l’any 1988 precisava: “El grau de desenvolupament d’aquest projecte [la Unitat Popular] indicarà, al seu moment, les possibilitats d’abordar una intervenció a les eleccions autonòmiques”. I sabem també que, per a aquest cas, els debats al si de la CUP en anys ulteriors mostraran l’existència d’una maduració política a pas lent perquè, tot i ser, aquest nivell d’intervenció, formulat explícitament ja l’any 2009 (partint de la importància de la intervenció en les eleccions autonòmiques com a mitjà d’estendre la influència social), no serà fins l’any 2012 (és dir 24 anys més tard de la primera explicitació) que es portarà a terme el primer “assalt” organitzat a l’àmbit institucional autonòmic. Podem afegir també, a tall de balanç, que la incidència institucional al Parlament de Catalunya, iniciada aquell any 2012, no va representar automàticament la consecució d’una incidència política remarcable a nivell nacional per una altra mena de limitacions d’ordre divers més enllà de la intervenció institucional adoptada d’una manera genèrica.

L’explicació d’aquesta evolució poc fluïda es pot trobar en el nivell polític. De manera resumida es pot dir que la CUP no ha acabat d’entendre bé l’objectiu i la funció de la Unitat Popular ni tampoc la necessitat d’una vinculació més estreta amb el procés de ruptura independentista. El problema ha estat, en general, doncs, de manca d’anàlisi. Però més enllà de la qüestió teòrica hi ha també en aquestes indeterminacions un error possible de tipus orgànic que es reflecteix en una manca de decisió en les conjuntures que van apareixent. Dels acords presos l’any 2009 el que expressava la necessitat de definir i practicar “un discurs polític a nivell nacional, adaptat a la realitat social del país: intel·ligible, madur i il·lusionador, però sense renunciar als que són els objectius polítics finals de la CUP, la construcció d’un estat lliure i socialista per al conjunt de la nació”, no s’ha portat a terme; i cal dir, respecte d’aquest acord, que no ha estat abordat amb eficàcia, no se n’ha arribat a endegar la dinàmica necessària.

Hi ha, doncs, algunes limitacions ideològiques i de pràctica militant que expliquen una certa cronificació de les tendències a l’estancament, limitacions que es podrien resumir en un esquerranisme ideològic i un sectarisme en la pràctica organitzativa. És la combinació principal d’aquests dos factors el que no ha permès una expansió fluida de la influència de la CUP en l’àmbit nacional. L’esquerranisme ha portat a considerar la lluita nacional general de l’independentisme, com a burgesa. I aquesta tendència aïllacionista ha estat agreujada pel sectarisme, un defecte de funcionament que ha tingut repercussions a diferents nivells: el sectarisme ha dificultat la possibilitat de correcció de les mancances i ha accentuat la tendència a l’automarginació tot negligint el recurs a l’autocrítica, una pràctica del tot imprescindible en una organització que es proclama ella mateixa com a revolucionària.

De tot plegat n’ha resultat una pràctica organitzativa poc eficaç, moguda més aviat per una obsessió pel control que per una dinamització participativa. D’aquesta manera, no ens hauria d’estranyar que fins i tot l’assemblearisme, tan exalçat en la propaganda, hagués resultat contaminat pels factors negatius esmentats i que, a la pràctica, hagués estat utilitzat, en els casos del vot a mà alçada, per exemple, més com un mitjà d’intimidació de la dissidència que no pas com un mitjà per a promoure la participació. El biaix important que s’ha comprovat en el comportament del cos votant entre les votacions secretes i les que s’han fet per mitjà de vot a mà alçada, són una prova irrefutable de la distorsió que ha representat l’anomenat “assemblearisme d’intimidació” utilitzat en assemblees on s’abordaven qüestions crítiques.

L’estancament del procés de construcció d’una Unitat Popular amb plenitud s’ha vist influït finalment per les formes organitzatives a nivell nacional que s’han anat establint dins l’organigrama de la CUP, una estructures que també beuen alhora de l’esquerranisme com a tendència ideològica i del sectarisme com a mètode d’actuació militant. La pràctica del GAP (Grup d’Acció Parlamentària) i de les formes de coordinació (TAE etc.) de l’anomenada Esquerra Independentista en són exemples paradigmàtics. El GAP és un artefacte situat a nivell nacional que ha estat massa orientat a rebre el suport de grupuscles esquerranistes que molt sovint han mostrat una consistència independentista molt feble. El resultat ha estat un decantament de les dinàmiques resultants que no han facilitat la influència necessària al si de la base social que correspondria a una Unitat Popular independentista establerta amb tots els ets i uts. Per la seva banda, l’estructuració política pràctica de la coordinació de l’anomenada esquerra independentista s’ha plasmat en la forma d’una sopa de lletres que barreja d’una manera caòtica diferents nivells d’intervenció (des de plataformes sectorials a organitzacions estratègiques) una mena d’amalgama poti-poti que tendeix a afavorir el dirigisme i alhora l’arraconament de les organitzacions sectorials cap a àmbits d’influència d’un abast grupuscular.

Aquest conjunt de mancances ideològiques i organitzatives no han ajudat a aconseguir una connexió fluida i sòlida amb les masses independentistes i, de retop, tampoc no han ajudat a desplegar una Unitat Popular capaç d’assumir sense dificultats formes d’enquadrament amb un abast ampli.

La manca d’una pràctica d’anàlisi objectiva (que s’ha vist escorada vers l’esquerranisme) i els vicis derivats del sectarisme s’han prolongat tot seguit, també, en la manca d’autocrítica que ha existit a l’interior de la CUP, especialment pel que fa referència als comportament dels dirigents, dels líders o dels quadres. Les accions individuals dels “caps” no són mai posades en qüestió. I els abusos són ofegats en la complexitat dels procediments. Els casos de Mireia Boya i de Anna Gabriel [10], com a exemples, han mostrat aquesta incapacitat orgànica envers l’autocrítica que es pot considerar un vici excessivament arrelat de conseqüències sempre negatives, com es pot deduir fàcilment.

D’aquesta descripció general en podem treure la idea principal segons la qual la dinàmica social necessària per a la construcció de la Unitat Popular no és tan simple com ho seria un mer canvi d’estil (de canviar d’un suposat estil ‘resistencialista’ a un estil que seria ‘més inclusiu’), tal com ho voldrien reduir consideracions simplificadores. Cada nivell d’intervenció necessita el seu bagatge argumentatiu i també les seves estructures organitzatives. Ara bé, el que és molt clar és que, en qualsevol cas i situació, cal deixar de banda qualsevol mena de sectarisme si es vol connectar amb els sentiments i la capacitat de consciència i de mobilització populars.

Tant en el nivell de la Unitat Popular, com el nivell de la Ruptura Democràtica per la Independència, el llenguatge ha de ser entenedor i adequat al missatge que es considera que cal transmetre. Tant el discurs social més clar des del punt de vista econòmic i polític dins l’àmbit de la Unitat Popular (pel seu caràcter tàctic i amb perspectiva estratègica alhora); com el discurs de radicalitat democràtica i de participació i de control democràtic de les grans decisions polítiques i econòmiques, en l’àmbit de la Ruptura Democràtica per la Independència, han de ser clars i entenedors. Les actituds que prioritzen formes i expressions en funció d’una organització concebuda com una “secta”, en lloc de mirar de fer-se entenedors pels destinataris reals de les classes populars, no fan altra cosa que frenar i obstruir l’avanç del moviment.

En resum: ha costat molt, a la CUP, anar avançant cap a una Unitat Popular ben desenvolupada, com caldria. Es tracta d’un procés inacabat que ens posa davant la consideració de les necessitats requerides per al desplegament d’una Unitat Popular amb capacitat organitzadora i dinamitzadora al si de les classes populars. Ho abordem tot seguit.

3. NECESSITATS PER AL DESPLEGAMENT D’UNA UNITAT POPULAR SÒLIDA I ARRELADA

D’acord amb el que hem anat considerant al llarg d’aquest article, una Unitat Popular sòlida i arrelada és aquella que es troba en condicions d’agrupar al seu entorn tot el potencial possible sorgit de les classes populars en lluita. I, com a condició imprescindible, en primer lloc, és evident que caldria partir d’una comprensió suficient de la lluita de masses de caràcter global, és a dir, que tingui en compte el conjunt de l’espai de la Unitat Popular i alhora, de la Ruptura Democràtica per la Independència (RDI). Entenent que es tracta de dos àmbits d’organització socials i polítics diferents i amb continguts també diferenciats, però complementaris.

En el cas de la CUP, però, vistes les mancances que hem anat observant al llarg de la seva evolució, considerem que caldria, abans de cap altra cosa, que la CUP portés a terme un esforç de clarificació sobre conceptes bàsics com són les característiques fonamentals de la lluita independentista. I sobre el coneixement polític adequat de la complexitat de la Nació Catalana. Tot prenent en compte també, com a marc fonamental, el paper de l’Estat opressor en la lluita independentista. Són dades necessàries respecte de les quals la CUP s’ha de situar indefectiblement.

Entendre la lluita Independentista

És important desfer prèviament alguns malentesos: L’independentisme no és una mena d’autonomisme amb un simple canvi de nom com alguns sectors de l’anomenat fals independentisme actual sembla que pretenguin. Crec que és fonamental tenir clar el fet que el moviment independentista, tal com s’ha anat estenent i configurant al llarg de més de cinquanta anys continuats, és un moviment en ell mateix, amb uns objectius, unes línies d’acció i també amb una perspectiva estratègica propis. És, justament, pel fet d’haver desconegut aquesta realitat que, un bon nombre d’antics autonomistes, que s’han trobat defensant recentment posicions independentistes, mostren massa sovint una desorientació important.

Si examinem els processos socials que són propis de la lluita independentista veurem que la contradicció nacional es fonamenta en l’enfrontament de les classes populars i del conjunt de la nació oprimida amb els estats dominants. I l’independentisme ha anat creixent, concretament al nostre país, perquè s’ha esforçat per combinar adequadament la contradicció nacional i les diverses contradiccions socials i partint de cada front en conflicte, agrupant-les en una mateixa dinàmica general de lluita, que és única perquè es basa en la mobilització fonamental d’una mateixa base social: les classes populars.

Aquesta dinàmica general de lluita ha estat possible perquè l’agitació i la propaganda en la mobilització nacional-popular no s’ha fonamentat en la simple exaltació nacionalista romàntica d’una manera abstracta sinó que s’ha procurat sempre partir de la consideració que la nació no és altra cosa que un conjunt de persones que en política s’expressen a través dels seus objectius i reivindicacions. El moviment nacional-popular no es fonamenta en el nacionalisme biològic sinó que es fonamenta en la defensa radical dels drets nacionals i de la gestió col·lectiva lliure d’opressió tot donant valor al conjunt d’elements de la nació oprimida com la llengua pròpia, que es reivindica com a llengua comuna de la societat nacional.

D’aquesta concepció arrelada a la realitat concreta es desprèn que els i les independentistes d’esquerra de la CUP han de ser les persones que defensin més clarament els drets nacionals i més determinadament compromeses en la construcció nacional i en la tasca de garantir per a la llengua la funció d’instrument general de relació social dins la societat; una premissa que no sempre s’ha tingut clara en tots els àmbits de l’independentisme. El moviment nacional-popular és un moviment popular i és també un moviment nacional. I rebutja frontalment les posicions d’un suposat independentisme a-nacional producte de les confusions abandonistes de matriu postmoderna.

La lluita nacional no es concep, doncs, com un front de lluita més, una mena d’àmbit cultural on es defensen algunes reivindicacions col·laterals, sinó que és l’eix fonamental per a trencar la dominació capitalista actual damunt la nostra terra: és l’àmbit on es concentren les contradiccions que un cop superades representen la instauració de la República Catalana Independent. I aquest objectiu polític no és altra cosa que l’accés a la democràcia per al poble, l’instrument polític per a poder accedir, per mitjà de la mobilització i l’aprofundiment de les llibertats democràtiques al si de la societat, a la construcció del socialisme al nostre país.

Hi ha una conseqüència immediata que es desprèn d’una possible manca de coherència envers els posicionaments bàsics que es pressuposen en la militància de la CUP: una manca d’una línia política clara, tant en l’aspecte nacional com en l’aspecte social, només fa que reduir la capacitat d’incidència de la pròpia organització i del conjunt del moviment polític independentista, dins la societat catalana, tot provocant que augmenti al si de la nostra societat la influència de l’espanyolisme i de les posicions conservadores.

Països Catalans, consciència nacional-popular i Estat

Un dels fonaments de l’independentisme dels anys 70-90 del segle passat va ser la definició dels Països Catalans com una realitat nacional. La verificació pràctica d’aquest reconeixement només es pot fer en termes descriptius: Si les nacions són les diferents formes de la manera com les comunitats humanes es configuren geogràficament arreu del món, la nació catalana (els Països Catalans) és una de les més ben establertes tant en l’aspecte de la cohesió de la llengua i l’homogeneïtat dels referents culturals i les estructures socials i econòmiques, com en les vies de comunicació internes que n’afavoreixen la interrelació. Les diferències intercomarcals són sovint més marcades que les que es consideren entre les regions històriques (Illes, País Valencià, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Catalunya-Principat, Andorra). En resum, podem dir que la diferenciació entre àmbits geogràfics té lloc principalment a nivell ideològic (és a dir, al nivell de la consciència política). Això vol dir, d’una banda, que els Països Catalans poden constituir la base d’un projecte polític nacional; i, d’altra banda, que per a incidir políticament d’una manera efectiva en la realitat actual, cal tenir en compte la situació de la consciència política que s’ha anat configurant a través de la història, una consciència que parteix de la suma d’elements interns (de com s’ha format la vida col·lectiva en cada regió històrica) i de qüestions externes (les agressions dels estats espanyol i francès, principalment) que han obstruït i manipulat el procés de conscienciació.

La diversitat de la nació dels Països Catalans té, doncs, una causa de tipus històrico-geogràfic: Geogràfic per raó de la realitat de les regions històriques conegudes; i històric a causa de bagatges culturals i socials acumulats a través del temps. La diversitat constituïda per les regions històriques s’ha desenvolupat a través de la seva evolució interna, però certament ha estat accentuada i exagerada per mitjà de les pressions disgregadores dels estats dominants. Aquesta diversitat ha estat tractada políticament, d’ençà dels darrers temps, a partir de la consciència popular en cada moment i també partint de la confiança en la capacitat del poble organitzat en cada regió històrica. És per això que es defensa el Dret a Decidir per al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, com a mitjà per a l’avanç de la consciència nacional i en la perspectiva d’una federació dels Països Catalans en la mesura que el poble de cada regió històrica ho vagi conquerint. Des de la nostra concepció dels Països Catalans l’independentisme nacional-popular es manifesta partidari de la federació (o confederació), com a marc polític més adequat i arrelat, a més, en la tradició col·lectiva de les nostres interrelacions. I per això és partidari del desplegament, a nivell tàctic, de moviments propis de cada regió històrica, orientats vers una perspectiva aglutinadora de caràcter confederal.

La consciència nacional-popular té, per tant, un paper fonamental en la lluita d’alliberament. És per això que pensem que cal distingir entre dos referents ideològics diferents que hem esbossat més amunt: entre l’exaltació nacional d’una banda; i la defensa i la construcció nacional, d’altra banda. L’independentisme dels anys 70 del segle passat no es va definir mai com a “nacionalista” perquè es considerava que aquest terme arrossegava un enfocament en el sentit d’una “exaltació nacional” de caràcter romàntic i poc tangible que no s’adiu bé amb una acció política d’alliberament nacional-popular. Però l’independentisme nacional-popular ha estat, per aquesta raó mateixa, la línia política que ha defensat més clarament i amb més contundència la nació catalana de les agressions dels estats dominants.El fet bàsic és que l’independentisme nacional-popular s’ha oposat, des del seu naixement, a la ideologia del catalanisme conservador i ha estat implacable amb la tendència a la folklorització de la nació que no fa més que desviar la lluita de la seva pràctica de confrontació necessària. Però, en la dinàmica més àmplia del moviment democràtic de masses, considera que al si del moviment per la independència en el seu camí cap a la ruptura independentista, hi ha d’haver l’aportació de diferents sectors populars i de diferents estats de consciència des dels més polititzats (que veuen la independència com un projecte polític) fins als més emocionals: tot ha de fer pinya cap a l’alliberament i cap a la ruptura. L’important en el moviment és la seva orientació social i política sòlida que és alhora la garantia de la seva plena capacitat rupturista.

En aquesta línia, no és sobrer recordar que l’independentisme nacional-popular és el que ha de tenir més clar el paper de la llengua com a element fonamental del moviment i del nou país que es vol construir. És per això que l’independentisme nacional-popular sempre ha formulat els objectius sociolingüístics a partir d’anàlisis objectives, posant sobre la taula les necessitats per al ple ús social de la llengua catalana com a llengua general de relació social.

Només a partir d’unes bases sòlides de consciència política, nacional i de classe, dins unes orientacions com les que hem esbossat, serà possible que la Unitat Popular pugui mantenir la tensió necessària al si del conjunt de l’independentisme per a poder garantir les tasques rupturistes necessàries que comporta el nostre objectiu polític.

Sobre l’Estat. És essencial tenir clar que l’alliberament respecte del poder de l’Estat [11] només és possible per mitjà d’una ruptura política de caràcter fonamental pel fet que representa establir la sobirania damunt un referent democràtic nou diferent, fonamentat en el demos de la nació abans sotmesa.

L’Estat és ara (i, concretament, els Estats que ens sotmeten) el nostre principal enemic; i el nou Estat català, la República independent [12], és un instrument que cal considerar necessari per a capgirar la situació. Sense l’estructura d’un Estat, en el context europeu en què ens trobem no podríem resistir les pressions dels nostres rivals. Aquesta és tan sols una de les consideracions serioses que ens haurien d’impedir de caure en formulacions idealistes segons les quals es podria aconseguir la nova societat independent sense recórrer als instruments d’un estat.

L’opressió i l’explotació nacionals és un instrument fonamental per mitjà de la qual es vehicula l’explotació social de les classes populars. I la construcció de la República independent és l’instrument de les classes populars per a endegar el camí de l’alliberament total. És per això que actualment la lluita per la igualtat passa indefectiblement per la conquesta de la Independència i la construcció de la República catalana.

Una de les contradiccions bàsiques, doncs, de la lluita de l’independentisme és la que existeix entre la nació catalana i els estats opressors. El paper de l’estat en el conflicte independentista és, doncs, primordial. I ho és al llarg de tot el procés polític de conquesta de la independència. Una estratègia independentista nacional-popular reclama la consideració adequada del paper de l’Estat com a instrument de dominació. I també com a instrument de transformació social (un cop s’hagi aconseguit escapar de la dominació dels estats ocupants). En aquesta perspectiva hem de construir una Unitat Popular capaç d’aglutinar tota la força de les lluites populars i de preparar les condicions per a la ruptura independentista.

Criteris organitzatius i de funcionament

Un cop hem desenvolupat alguns aspectes ideològics necessaris per a superar les indeterminacions que han desdibuixat la imatge pública de la CUP convé abordar, ni que sigui breument, els aspectes organitzatius i de funcionament que caldria millorar per tal d’aconseguir avançar d’una manera més decidida cap a la Unitat Popular sòlida i ben arrelada que la CUP està perseguint des de fa més d’una dotzena d’anys. Precisarem, d’una banda, els criteris necessaris per a un redreçament organitzatiu; i d’una altra banda, els aspectes de funcionament que són imprescindibles per a aconseguir la forma d’organització recercada.

Pel que fa als criteris necessaris per a un redreçament organitzatiu caldrà analitzar adequadament les conseqüències de qualsevol funcionament defectuós i portar a terme mesures de correcció i d’establiment d’estructures i dinàmiques que afavoreixin la participació de la militància. Corregir aquelles estructures que poden fomentar el grupusculisme i el dirigisme. L’objectiu és fer de la CUP una organització autònoma, vinculada a les diferents organitzacions independentistes d’esquerra per la seva ideologia i no pas per diferents menes de lligams preestablerts (com les conegudes ‘sopes de lletres’ que hem comentat, com a constriccions que la poden engavanyar).

Pel que fa als aspectes de funcionament caldria que des de totes les estructures de funcionament es fomenti l’autocrítica i s’eviti el sectarisme (i derivades seves, com l’amiguisme) de manera que el conjunt de la militància i dels àmbits de col·laboració estableixin lligams sòlids basats en la confiança i el tracte d’igualtat. I, al si del conjunt del moviment independentista, caldrà que les organitzacions àmplies del moviment recuperin la confiança en la CUP, en la qual vegin un esperit de col·laboració sincer i unes formes de funcionament dinàmiques i transparents.

A tall de síntesi, la Unitat Popular que necessitem, amb el màxim arrelament a les lluites i la màxima capacitat d’enquadrament de la militància independentista combativa, s’aconseguirà si, des de tots els àmbits i a partir de l’esforç de tota la militància, s’impulsen mesures com les següents:

  1. Clarificació ideològica, que permeti superar prejudicis esquerranistes i anacionals.
  2. Dinamització de les lluites socials en una perspectiva independentista i de ruptura, tot evitant enfocaments deslligats del context polític rupturista fonamental.
  3. Funcionament participatiu i transparent, que porti a superar el sectarisme i el dirigisme.
  4. Estructures organitzatives autònomes que facilitin el desplegament amb un abast de masses.
  5. Intervenció política compromesa que eviti l’aïllament o el passotisme polític.
  6. Connexió sòlida amb l’espai més ampli de la RDI, tot establint un lligam ferm en la lluita.

Tot plegat vol dir treballar en la perspectiva d’un referent de masses inequívocament republicà, independentista i d’esquerres, anant més enllà de la CUP tot assumint el bagatge que la CUP hi ha d’aportar. Cal avançar per aconseguir una veritable Unitat Popular, un instrument polític que superi les mancances que sovint ha mostrat la CUP, tot assumint una estratègia clara de ruptura i exercint una praxi política en favor dels interessos i necessitats de la majoria de les classes populars catalanes.

Serà, doncs, per mitjà d’un esforç continuat i múltiple, en les línies d’acció exposades, que podrem fer que la CUP contribueixi a la construcció d’una veritable Unitat Popular, és a dir, aquell àmbit del moviment independentista que, per la seva combativitat i coherència serà percebut com un referent indiscutible que cada dia més persones i col·lectius voldran seguir i reforçar.

NOTES

  1. Després de la dissolució de l’Assemblea de Catalunya, acció promoguda pel PSUC l’any 1977 amb l’objectiu de prioritzar d’una manera absoluta els càrrecs electes, els sectors de base que no estaven d’acord amb aquesta acció liquidadora van promoure diferents propostes organitzatives puntuals amb la denominació que comentem. En podem recordar ara, dos casos principals: la CUPS (Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme) de l’any 1977; i el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional) organització que va utilitzar també la sigla UP (Unitat Popular) sota la designació de BEAN-UP, entre l’any 1980 i el 1982. La Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS) va rebre 12.000 vots l’any 1977 a les eleccions al Congrés de Diputats espanyol. A les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980 el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), es va presentar sota el nom BEAN-Unitat Popular (BEAN-UP) i va aconseguir 14.000 vots. La CUPS també s’hi va presentar i en va obtenir 33.000. En cap d’aquestes eleccions es va aconseguir representació.
  2. Entrevista a El País (9.03.79)
  3. abertzalisme: patriotisme, en llengua basca (del mot ‘aberri’: pàtria, terra dels ancestres).
  4. La bandera estelada. En aquell moment es tractava de la bandera de les quatre barres amb l’estel roig, símbol de l’independentisme d’esquerra, que era l’independentisme existent en aquell moment.
  5. Catalunya Lliure no va obtenir representació i es va dissoldre l’any 1996, fet que va comportar alhora la pèrdua gradual d’influència del PSAN.
  6. Una integració de sectors independentistes a ERC que no va ser exempta de polèmica, pel fet que aquest partit va acceptar en aquella operació les condicions de l’estat espanyol (la “reinserció” expressada a l’article 57 bis del codi penal espanyol, que exigia la renúncia als objectius i la delació d’altres companys), quan va promoure la dissolució d’un sector de Terra Lliure.
  7. Seguim, en aquest fragment, de manera general les aportacions que vaig fer jo mateix a la Veu de Poble Lliure núm. 8 (abril del 2021) dins l’article “Teoria i Pràctica de la Ruptura Democràtica per la Independència”.
  8. És un fet conegut que en l’entorn polític de diferents sectors pròxims a Endavant s’ha considerat, per exemple, que tant les Consultes, com l’ANC eren una forma política de “la dreta” a la qual no s’hi havia de donar suport. I que dins l’organització juvenil Arran es va estar prohibint als seus membres, sota risc d’expulsió, donar cap mena de suport a l’ANC. Sembla, però, que la darrera escissió esquerranista que han patit aquestes organitzacions pot haver ajudat a anar superant aquests errors. La manca d’una anàlisi crítica d’aquestes posicions pot dificultar, però, aquesta evolució.
  9. Cal deixar clar que el fet que l’alternativa recaigués en una persona més decididament independentista com Carles Puigdemont ha de ser atribuït a la simple escaiença de l’atzar més que no pas a cap càlcul meditat dels promotors del canvi. La fortuna també intervé algun cop en la política.
  10. Mireia Boya va deixar la CUP l’estiu d’aquest any 2022 davant la inacció de la burocràcia interna; i ella mateixa ha tingut després una evolució regida per criteris purament individuals. La CUP tampoc no ha sabut sotmetre a valoració l’exili d’Anna Gabriel i el seu retorn individual; no ha estat capaç d’explicar-ho amb claredat, en termes polítics. En aquests dos casos, l’individualisme ha senyorejat posant en evidència una important feblesa de la CUP en allò que fa referència al compromís militant col·lectiu. És evident que aquests casos mostren una mancança que afecta especialment els sectors més sotmesos a l’exposició mediàtica, però la CUP hauria d’observar amb més interès aquesta incapacitat de fons per a la crítica i l’autocrítica internes.
  11. L’Estat, que en el nostre cas es tracta bàsicament de l’Estat espanyol i l’Estat francès.
  12. la República: tant la República federal dels Països Catalans, com la República del País Valencià, la República de Catalunya, o la República de Menorca – com ja s’han estat autoanomenant, fins ara, alguns dels projectes i objectius de lluita per la Independència arreu de la nació.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2023 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid