És escandalós i simptomàtic que a dia d'avui es tanquin sales com una d'oncologia amb 24 llits o que un trasplantament de fetge no s'hagi pogut realitzar a un hospital com el Clínic per manca de personal. Sorprèn que ja fa anys que les nombroses places vacants per jubilacions s'intenten tapar amb contractes precaris i eventuals que no arriben a cobrir les necessitats dels pacients. És vergonyós que la manca de noves inversions i renovació d'equipament hagi de ser compensada amb el sacrifici dels professionals. Malgrat aquesta situació, segueix despuntant en qualitat en moltes especialitats.
La realitat de tanta precarització recau en l'atomització de la sanitat pública en benefici d'empreses privades. La pandèmia, lluny de resoldre els problemes estructurals dels últims quinze anys, els ha agreujat. Quantes persones han mort en no poder ser ateses des d'aleshores fins ara, d'altres malalties que no eren COVID? I quantes més moriran patint inúltiment d'aquesta sanitat que agonitza lentament?
Què passarà quan tot peti, malgrat l'inmens esforç humanitari del nostre personal sanitari, actualment explotat i menystingut? Qui cuidarà de nosaltres quan això passi?
