Els partits que formen l'actual govern espanyol han proclamat en diverses ocasions que defensen un model plurinacional i plurilingüístic per a l'Estat espanyol, però la realitat és que l'aprovació de normes lingüísticament discriminatòries no ha disminuït i, per tant, el castellà, per llei, continua sent l'única llengua obligatòria en molts àmbits diferents. De fet, la recerca feta per la Plataforma per la Llengua permet concloure que l'any 2020 es va tancar amb 135 normes discriminatòries, dues més que l'any 2019. D'aquestes, 61 són estatals, 72 europees i 2 de l'ONU. Durant el quart trimestre, a més, es van aprovar un total de 53 normes que reforçaven el castellà en territoris tradicionalment catalanoparlants, gairebé el doble que en els trimestres anteriors.
El supremacisme castellà parteix de la idea que l'idioma i la cultura de Castella tenen unes qualitats intrínseques i també històriques que els doten de la categoria de "comuns" de tots els ciutadans de l'Estat espanyol, amb independència de si aquest idioma i aquesta cultura són els propis i familiars dels ciutadans, i els autòctons i tradicionals del territori. Aquesta ideologia discriminatòria marca profundament la legislació, que tracta el ciutadà castellanoparlant com el model per defecte, neutre, de ciutadà espanyol, mentre que invisibilitza els altres grups etnolingüístics de l'Estat i tracta els seus membres com si fossin integrants del grup majoritari amb afegits de caràcter "diferencial".
Aquest marc supremacista del reconeixement lingüístic inspira, per exemple, les normes que regulen l'adquisició de la ciutadania espanyola per part dels estrangers residents. El desembre de 2020, el govern del PSOE i Unidas Podemos va modificar una norma ja existent perquè es pogués sol·licitar per via telemàtica la ciutadania espanyola. Malgrat la modificació, el decret va mantenir l'obligatorietat d'examinar-se en castellà per obtenir la ciutadania. Concretament, aquest decret continua establint que com a prova de "la integració en la societat espanyola" (un requeriment establert pel Codi Civil) els sol·licitants han de demostrar "el coneixement bàsic de la llengua espanyola mitjançant l'aportació a l'Institut Cervantes dels certificats oficials dels nivells bàsic (A2), intermedi i avançat dels ensenyaments d'espanyol com a llengua estrangera". Així doncs, el coneixement del castellà és tingut com un senyal "d'integració", amb independència de si aquesta llengua és la tradicional del lloc on resideixen els estrangers en qüestió i de si és majoritària entre els seus veïns.
També al desembre, l'executiu espanyol va aprovar un altre decret que regula la concessió directa de subvencions a entitats d'integració de la immigració, que establia com a objectiu del procés d'acollida la "enseñanza de español y, en su caso, de otras lenguas oficiales en el lugar donde se esté realizando el itinerario con el fin de procurar la inmersión lingüística". La norma, doncs, condiciona els ajuts econòmics a l'ensenyament del castellà uniformement a tot l'Estat, com si aquesta llengua fos l'autòctona, tradicional i majoritària arreu, mentre que tractava els altres idiomes com a optatius o objecte d'especificacions posteriors per part de les comunitats autònomes.
Aquest model contrasta amb el d'estats que protegeixen legalment la seva diversitat lingüística, com Bèlgica, que permet als sol·licitants de triar la llengua necessària per poder accedir a la ciutadania, o Suïssa, on la llengua obligatòria depèn del territori de residència dels sol·licitants.
Cinquanta-tres noves normes discriminatòries els darrers tres mesos de l'any
El darrer trimestre de l'any passat, les institucions espanyoles i europees van aprovar un total de cinquanta-tres normes que reforçaven el castellà en territoris tradicionalment catalanoparlants, el doble que als trimestres anteriors. Vint-i-dues les van aprovar directament les institucions generals de l'Estat espanyol i trenta-una les institucions europees. En el segon cas, es tracta d'una conseqüència directa de la negativa d'Espanya de fer oficial el català tant en el pla intern com en el comunitari i, per tant, són en última instància atribuïbles també a l'Estat.
Al marge de les dues normes reguladores de la "integració" dels immigrants, es poden destacar les següents novetats:
1. La nova llei orgànica d'educació continua imposant l'ensenyament del castellà a tot el territori de l'Estat i limitant la possibilitat que les autoritats requereixin l'ensenyament obligatori de les altres llengües autòctones a aquells territoris on són oficials i on són la llengua autòctona i tradicional. A més, la norma preveu que a les comunitats autònomes amb llengües oficials pròpies es podran establir exempcions en l'aprenentatge i examinació en aquestes llengües, però del castellà no pas. Finalment, la llei orgànica també estableix que els centres han d'adoptar mesures compensatòries si els alumnes tenen mancances en castellà o, potestativament, en els altres idiomes oficials, com si el fet de no tenir prou nivell de castellà als territoris on aquesta és una llengua forana fos un problema motiu de "compensació".
2. Quatre resolucions de novembre i desembre de la Direcció General de Salut Pública i de la Direcció de l'Agència Estatal de Seguretat Aèria imposen que els viatgers mostrin documents acreditatius que no estan contagiats de la Covid-19 redactats en castellà o en altres llengües específiques, però en cap cas no preveuen que puguin fer-ho en català.
3. Una decisió del Comitè Europeu de les Regions relativa a l'accés del públic als documents de la institució estableix que les sol·licituds d'accés a un document particular s'hauran d'enviar a la Secretaria General del Comitè, de manera escrita, en una de les llengües oficials de la Unió Europea, entre les quals hi ha el castellà però no pas el català.
4. Un reial decret que regula les comunicacions comercials de les activitats de joc estableix que operadors hauran d'habilitar un servei telefònic en castellà d'atenció al client per donar informació i assistència quant a la seguretat en el joc i els comportaments de risc.
5. L'ordre ministerial que aprova les bases reguladores per a la concessió del premi "Francisco Tomás y Valiente", que atorguen el Tribunal Constitucional espanyol i el Centre d'Estudis Polítics i Constitucionals, estableix que les obres candidates poden ser escrites "en cualquiera de las lenguas oficiales españolas", però si no estan escrites en castellà han d'anar acompanyades d'una traducció a aquesta llengua. Això encareix i desincentiva la redacció i presentació d'obres en català.
