Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
’Ens feien pagar car la mort d’un feixista’
28/02/2020 Entrevistes

Entrevista a Martín Arnal (Angüés,Osca, 1921), realitzada per Albert Blasco

Martín Arnal, (Angüés,Osca, 1921). Militant de la CNT. Formà part de la revolució del ‘36, s’exilià, fou membre de la resistència francesa contra els nazis i va col·laborar amb el maquis antifranquista a l’Aragó. Entrevista realitzada per Albert Blasco
Què feia abans de la guerra?
Abans de la guerra, primer vaig anar a l’escola del poble. No vaig tenir molta sort perquè als 12 anys ja vaig sortir de l’escola. Després a treballar al camp, un pinche de l’època, que tothom ens manava i nosaltres no manàvem a ningú.
Tot això era en plena República
Sí, era l’any 1933. En aquest país Aragó, i a Espanya, s’ha viscut un endarreriment immens sobre la cultura, aquí l’Església Catòlica havia acaparat tots els cervells. Però durant la República va haver un canvi malgrat tot, vam prohibir les processons i al capellà se li va començar a inflar la sotana.
I a Angüés?
En aquest poble, Angüés, es va evolucionar bastant. Hi havia un sindicat de treballadors i un centre republicà de confraternitat obrera. El poble es va moure, mai havíem tingut dret a moure’ns. I es va partir en dos, ja es veia el que anava a passar. Estàvem nosaltres, els esclaus, i els pudents, cacics, el notari, la guàrdia civil i el capellà. Aquests eren els amos del poble, només ens explotaven. Amb la República no podien aquella colla de gripaus, cada cop més inflats.
Estàvem nosaltres, els esclaus, i els pudents, cacics, el notari, la guàrdia civil i el capellà
Recorda què va passar aquí quan va començar la guerra?
Quan es ratificà la II República el febrer del ‘36, a la dreta se li inflaren massa. Aquí el 18 de juliol la guàrdia civil no es va moure. Des del sindicat de la CNT vam anar a parlar amb el tinent i ens va dir que no se sublevarien contra la República.
Aquí el 18 de juliol la guàrdia civil no es va moure.
Doncs aquí, els guàrdies civils no es van sublevar?
No. Es van sublevar al dia següent! Van donar la paraula i no la van cumplir. Van reunir quaranta-cinc guàrdies civils de la comarca i es van parapetar a la carretera d’Angüés, i va començar la guerra. A trets d’escopeta pels terrats anàvem.
Com es va viure la guerra a Angüés?
Els feixistes al final van ocupar el poble amb metralladores. Al meu germà gran, i també a trenta companys més del sindicat, els van detenir la guàrdia civil i els lligaren amb filferros. Els van ficar en un camió el 23 de juliol i se’ls van endur a la presó d’Osca. No els vam tornar a veure. L’última vegada que vaig veure al meu germà va ser el 19 de juliol, no l’he vist mai més. I amb ells se’n van anar tots.
L’última vegada que vaig veure al meu germà va ser el 19 de juliol, no l’he vist mai més.
Tots?
Els guàrdias civils, els cacics, el capellà… Tots. Després de tot això vam envoltar el poble de Siétamo, on estaven resistint els feixistes. Hi va haver molta sang, mil cinc-centes víctimes o així, però vam ocupar el poble. Angüés va ser la Comarcal de Col·lectivitats. El poble es va convertir en una comuna. Treballàvem la terra en comú; ningú era més que ningú. Menjàvem bé, vivíem i treballàvem junts. Va ser el millor que vam poder fer.
Treballàvem la terra en comú; ningú era més que ningú. Menjàvem bé, vivíem i treballàvem junts.
Quan va caure el front d’Aragó, se’n va anar del poble?
Sí, sí. Em van enviar cap a l’est i vaig estar a fortificacions. Però els feixistes ho bombardejaven tot, no podíem fer res. Jo encara no tenia 17 anys. Després vaig passar a França per la vall de Bielsa. Vaig tornar per Catalunya, però la guerra ja estava perduda. I un altre cop cap a França a peu per Portbou. Vaig estar al camp d’Argelers i també a Perpinyà.
Vaig tornar per Catalunya, però la guerra ja estava perduda.
Com es vivia als camps?
(Riu). A allò no se li diu viure! Allò era mort en vida! Als camps no havia res, només sorra i filferros. La sorra ens va servir per escalfar-nos i de llit. Hi havia molta misèria. Vaig agafar una sarna que em devorava, i així molts. A Argelers érem cent mil persones envoltades per filats.
I com va sortir d’allà?
Em vaig presentar de voluntari en una companyia de treballadors forçats. La 180, també a fortificacions, entre Bourges i Nevers. I així fins que els alemanys van ocupar França. Ens vam anar retirant i em vaig quedar sense res. Vaig agafar un tren, d’amagat, fins a Tolosa, a casa d’uns familiars. Tot i així els alemanys em van agafar per treballar, forçat és clar.
Al final es va integrar a la Resistència francesa, veritat?
El 1942 em vaig integrar als grups de resistència. No hi havia remei. Quan matàvem a un alemany en algun poble, convocaven a tota la gent dins l’església i i li calaven foc. Tot allò ens feia reflexionar, no podíem treure la pistola i matar a un alemany així com així. Però quan els anglesos van començar a enviar-nos armament va anar a millor.
Quan matàvem a un alemany en algun poble, convocaven a tota la gent dins l’església i i li calaven foc.
Quin va ser el seu paper a la resistència?
Allà tots fèiem de tot. Des de posar bombes per sabotejar els alemanys fins a agafar una pistola i matar oficials nazis. Després del desembarcament de Normandia vam començar a alliberar la regió de Tolosa decidits a fer-ho, que ens matéssin ens donava igual. Els alemanys s’estaven retirant i mentrestant nosaltres els atacàvem. Van morir molts dels nostres, el més gran tenia 32 anys. Hi ha un monument en el seu honor a França, el país dels monuments. Quan van marxar vaig decidir tornar a cada perquè estava fart de guerres i no duia ni sabates. Així anàvem els maquis.
Allà tots fèiem de tot. Des de posar bombes per sabotejar els alemanys fins a agafar una pistola i matar oficials nazis.
I doncs, va tornar a l’Aragó

El meu pare tenia una pulmonia i estava molt preocupat per la salut de mon pare. Vaig tornar a casa i vaig pensar: Com em puc retirar? Com puc estar tranquil ja? Però si no hem acabat la guerra! Però si tenim a Franco! Doncs haurem d’acabar amb Franco també! Vaig agafar i vaig sortir (Riu) del maqui francès per entrar al maqui espanyol.

Tinc entès que va estar a la Invasió de la Vall d’Aran el 1944
Teníem intenció d’obrir un front des d’allà. Jo sóc un dels que va organitzar aquella operació. Va ser un fracàs terrible. Com que no teníem bombes de mà, ens entrenàvem llençant pedres a les muntanyes de l’Aude, a França, i vam formar brigades fins i tot, sense combatents però amb batallons! Jo vaig tenir la sort, diguem-ho així, que no vaig participar a la invasió.
Va ser un fracàs terrible.
Per què?

Em vaig trobar a un que havia conegut als camps, que era de Biescas i es deia Juan Lacasa. Em va dir: ‘’oye paisanico!, tu que ja has passat el Pirineu, millor seria que vinguéssis amb mi que estem organitzant grups per passar gent’’. Vam anar a parlar amb el cap i ell ens va dir que era la mateixa lluita la d’Aragó i la de la Val d’Aran. I me’n vaig anar al Pirineu aragonès per passar gent.

Va ser passador?
Sí. Vam formar un grup de cinc o sis i amb un especialista que havia fet contraban ens guiava per les muntanyes. S’ho coneixia bé. Jo ficava el peu on ell trepitjava (Riu). Aquest ens va posar en marxa aquí al Pirineu aragonès, a la vall de Chistau, per Port d’Urdiceto. Allà hi havia un bon pas. Vam passar basant gent, clar que sempre hi havia perills. Així que no vaig participar en la invasió. Va haver més morts allà que tots els maquis a l’Aragó.
Vam formar un grup de cinc o sis i amb un especialista que havia fet contraban ens guiava per les muntanyes.
Anava passant d’un cantó a l’altre...
Sí, sí. en un poble de França teníem roba i menjar, ens alimentàvem bastant bé. I després passàvem gent cap a Espanya, o al revés. El meu pare va morir mentre jo creuava el pas per segona vegada, l’1 d’octubre de 1944. I així vaig anar fent.
Ara col·labora amb la memòria democràtica aquí a l’Aragó, a més de ser membre de la CNT...

Als meus dos germans els van afusellar a Osca. A un el vam trobar amb una associació fa uns mesos i l’altre segueix desaparegut. D’Angüés van afusellar molts joves. No volien que ningú expliqués res i ara per explicar-ho estic jo. Seguim exhumant tombes i faig el que puc. Ells tenen tombes i nosaltres res. Quan matàvem a un feixista ens ho feien pagar car. Aquesta Espanya s’ha quedat amb el silenci, els nostres combatents no tenien cap dret. I el Valle de los Caídos! Jo sóc partidari de la dinamita. Que surti volant allò i la creu aquella que és una vergonya pel país. Ells van ser responsables de la guerra, nosaltres només vam resistir i defensar un règim democràtic legalment constituït.

Ells tenen tombes i nosaltres res. Quan matàvem a un feixista ens ho feien pagar car.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid