L’Estat Espanyol articula el seu sistema de repressió en base a les sinèrgies deliberades (o no) entre el govern espanyol, les majories parlamentàries nacionalistes-constitucionalistes al Congrés i el Senat, la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Constitucional, els sistemes de comunicació públics i tota la premsa espanyola sota subvenció directe del govern. Aquest és el sistema que promou i reprodueix el marc de la repressió estructural contra qualsevol opció que disputi l’hegemonia del règim del 78.
La qüestió, però, és que des del punt de vista de l’Estat de Dret, exercir violència estructural –i, quan convé, física- contra les oposicions al marc constitucional és un tema delicat. Les democràcies formals han de mostrar la seva capacitat de gestió del conflicte de manera civilitzada, pragmàtica i oberta al canvi. A Espanya l’Estat no funciona gestionant el conflicte sinó assetjant-lo. Justificar aquesta agressivitat és complicat si no és que tens una bona excusa. I si no la tens, és imprescindible cuinar-la. Però ha de ser mínimament creïble per cobrir la funció de tapar les vergonyes dels propis dèficits democràtics.
El conflicte català ens ha permès comprovar que la resposta conceptual marc de l’Estat i del seu sistema de repressió es mou en dos universos simbòlics: ETA i el cop d’Estat del 23 F. Funcionen aixÍ:
ETA. Qualsevol operació política concreta que discuteixi operativament (o sigui, més enllà del discurs) la unitat de l’Estat és ETA. Per què? Perquè ETA era independentista. En conseqüència, qualsevol opció independentista és homologable a ETA. I si ho és, independentisme i violència són sinònims. Si els independentistes, les seves propostes, accions i manifestacions, es mantenen en base a posicionaments democràtics i en l’exercici de la no violència, cap problema: hipotèticament poden generar violència. És el que el jutge Lamela diu quan decideix mantenir en presó els dos consellers i els jordis: poden reincidir i generar riscos d’ “explosions violentes”. O també passa que es tipifiquen com a violentes accions de protesta que no ho són. Picar cassoles, per exemple. Tot plegat ens sembla delirant, però fixem-nos en el fet que el sistema de repressió de l’Estat exerceix una acció coordinada de propaganda destinada a justificar el setge autoritari contra l’independentisme. Tothom a Espanya sap què era i què feia ETA, per què no s’hi negociava des de finals dels anys 90 del darrer segle; per què se l’havia de derrotar. ETA matava; els independentistes catalans no i parlem d’un moviment cívic democràtic, però aquest detall és el que l’Estat oculta en el seu sistema de propaganda, perquè si no ho fes hauria de encarar políticament el problema. O el que és el mateix, negociar. Donar a entendre que l’independentisme català és ETA permet l’Estat justificar la seva acció repressiva sense més alternativa que oferir més repressió.
23 F. El cop d’Estat del 1981 fou un bàlsam per a la unitat d’Espanya. A partir del cop s’acabà tota possibilitat d’una evolució plurinacional de l’Estat. Però la idea que es va vendre en el seu moment és que l’Estat de Dret va vèncer els darrers revoltats del franquisme més ranci, els antidemòcrates; que el Rei al capdavant i amb determinació tallà de soca-rel qualsevol retorn al passat del dictador. Aquest repertori d’eines conceptuals és el que el sistema de repressió de l’Estat empra per contrarrestar l’imaginari de la trajectòria democràtica del moviment independentista català. En realitat els independentistes al govern, al parlament i al carrer són colpistes perquè tensionen la legalitat constitucional. I discutir la legalitat és, segons aquest raonament, antidemocràtic. Quelcom que la història desmenteix categòricament en moltíssimes situacions en el marc del processos polítics de canvi. Ara bé, en termes de propaganda, la idea torna a ser de nou diàfana: amb colpistes no es negocia. Mai. Els independentistes afirmen que són demòcrates, però en realitat són colpistes. Les Forces de Seguretat de l’Estat i el propi exèrcit tenen tota la justificació per actuar contundentment contra colpistes. La intervenció pública del Rei Felip reblà aquesta idea clau en connexió simbòlica amb el seu pare. El sistema judicial pot equiparar en penes colpistes i independentistes.
Ambdós experiències històriques, ETA i el 23 F, estan sent emprades actualment com a sistema propagandístic (amb la consegüent manipulació conceptual) contra el moviment independentista català, de manera que quedi justificada la repressió política, judicial i policial contra les aspiracions independentistes, amb una intensitat inacceptable per a un Estat de Dret. La justificació es clara: 1) Afirmem fins a l’extenuació que els independentistes sempre tendendeixen a la violència i referim-nos a ETA per connectar mentalment la gent amb la violència terrorista quan assenyalem independentistes; 2) Donem la volta al seu tarannà democràtic acusant-los de colpistes i mimetitzant llei i ordre amb democràcia.
En síntesi, si els independentistes som violents i som colpistes, només mereixem que ens esclafin. En termes de l’eminent científic cognotiu George Lakoff, aquest és el marc mental que el sistema de repressió de l’Estat promou propagandísticament en l’àmbit territorial espanyol i en diferents escenaris internacionals. És el marc mental que nega el diàleg i justifica una repressió draconiana perquè les fonts del seu desplegament propagandístic són ni més ni menys que ETA i el cop d’Estat del 23 F: escenaris de violència. El problema és que a Espanya aquest sistema propagandístic és hegemònic, fins al punt que ha impregnat gairebé tota l’esquerra, i que a Catalunya guanya terreny entre els unionistes que fins ara estaven disposats a votar en un referèndum legal i acordat. Atenció.
Xavier Godàs
Sociòleg i alcalde de Vilassar de Dalt
