x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
“Era una colla de veure, tots eren manacorins. Fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics”

Diu en Guillem d’Efak a la Cançó de Son Coletes:

Era una colla de veure, tots eren manacorins. Fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics

No és que la nostra història tengui res a veure amb la història que conta i canta Guillem d'Efak a la cançó de Són Coletes però he pensat molt aquests dies en aquesta estrofa, mentre reflexionava sobre com hem arribat fins aquí. I és que nosaltres també erem una colla de veure:

Un petit grup de gent petita fent coses petites. Un petit exercit de formiguetes alegres i combatives, immunes al desànim, traginant taules i cadires, catifes i cossiols. Repartint pasquins; recollint idees, queixes i suggeriments… de los Damunt a ses cases noves, del Porrossar als Rentadors... aquest és l’esperit i l’onada que va fer possible que avui siguem aquí, donant compliment a un pacte, és a dir a un compromís, que és fruit no sols de la confiança rebuda per part d’un munt de gent, sinó també de la coincidència i la bona sintonia amb un equip humà excepcional. I d’una manera més personal i íntima, fruit de l’afecte i la complicitat que he pogut teixir al llarg d’aquests dos anys amb la persona que per jo será ja per sempre la batlessa d’Alaró, Aina Munar.

Per tant avui, és cert que escenificam un canvi de titularitat de batlia, però per jo fem alguna cosa més, el que realment fem és, sobretot, celebrar el fruit d’un treball col·lectiu. I l’únic sentiment i actitud que puc tenir davant d’això és el de gratitud.

 Com sabeu, i si no ho sabeu ja vos ho dic jo, jo no venc del món de la política, (és cert que venc d’una nissaga familiar amb tradició d’activitat política, els Balboa, a un lloc i a una època en que tenir inquietuds polítiques suposava jugar-se literalment el coll, tant és així que tenim un parell de morts a la família, per cert entre els quals un batle! Esper no seguir la tradició familiar) Però jo personalment no venc del món de la política. Així és que des del primer moment que me vaig deixar caure, vaig lliscar dins aquesta aventura incerta me venc demanant: de què va realment això de fer política. Què és el que creiem que fem. Per què ens trieu...

És això de viure i alhora prendre distància per observar lo viscut... 

De què va idò? Crec que realment va de ser capaços de mantenir la ingenuïtat, de no cedir a la temptació del cinisme (cosa difícil), d’assumir les nostres limitacions i errades, de conviure amb les petites frustracions, que també hi són... va d’honestedat, de vocació de servei i de com aconseguir l’alquímia que ens permeti barrejar tots aquests elements amb la dosi suficient de pragmatisme per fer-ho digerible.

Ens trien no perquè quedem captius d’interessos particulars o de grup sinó perquè siguem capaços d’alçar un poc la mirada i aportar contingut a un concepte fàcil de dir però difícil de substanciar: el bé comú. Crec que parl en nom de tots els meus companys quan dic que intentarem tenir present tot això i recordar-ho cada dia.

No puc prometre que sempre serà perfecte, no sempre estarem d’acord en tot, però sí que vos puc assegurar que aquest equip al qual tenc la sort de formar part farà mans i mànigues per continuar amb la bona feina que venim fent des de fa dos anys i aconseguir que quan arribi l’hora de cedir el testimoni, la flama que ens ha tocat portar al llarg d’aquest temps sigui un poc més forta, un poc més viva i un poc més saludable que quan la vàrem trobar

I per acabar deixeu-me contar una petita anècdota:

Record, ara ja fa més de 30 anys, confessar-li a la meva padrina el sentiment de frustració i desesperació pel carreró sense sortida en que trobava que s’havia convertit la meva vida, i record la meva padrina mirant-me alhora amb ulls de condescendència i llàstima diguent-me: “confía y procura”

És a dir: el resum de tota una vida d’aquella dona d’afrontar circumstàncies adverses, de caure i aixecar-se una vegada i una altra i de trobar-se mil i una dificultats era “confía y procura”. 

Per jo, tota una lliçó! Especialment en moments com l’actual en què l’arrogància del pessimisme i del discurs de la decepció pretén tenir-nos muts, engabiats i acoquinats.

Confiança i persistència. O en paraules de Marià Villangómez: "Voler l'impossible ens cal / i no que mori el desig"

Dessig de tot cor que tot lo viscut i tot el que encara ens queda per viure sigui a fi de bé.

 

Moltes gràcies

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid