El feixisme és la covardia organitzada. Sigui quina sigui la croada que es decideixi emprendre, l’enemic a batre sempre acaba sent l’esglaó més feble de la nostra societat, els més vulnerables. Sigui quina sigui la croada, aquesta esdevé sempre servil envers els interessos del poder i hostil envers els humils, els que menys recursos tenen per a defensar-se.
Avui dia, les persones immigrants són un dels principals focus d’ira de l’extrema dreta al nostre país. Gairebé el 52% de les persones d’origen estranger es troben en risc d’exclusió social. Gloriosa croada contra els pobres és la que els feixistes han emprès, curiosa amenaça per la nostra civilització la que pot representar algú que amb prou feines té recursos per subsistir, vergonyós el silenci davant els interessos socioeconòmics d’Occident, que són els principals causants de la misèria en molts dels països d’origen de les persones immigrants.
És mesquí culpabilitzar els que no tenen res d’espoliar-nos els nostres recursos, de monopolitzar els serveis socials, de col·lapsar la sanitat pública, de ser els causants de la inseguretat als carrers. És mesquí i estadísticament fals. Però cal comprendre que el feixisme sempre ha jugat a alimentar les pors i els instints més bàsics de l’ésser humà. Sempre ha jugat a crear un enemic imaginari, al qual se li atribueixen tots els mals i el qual ha de ser combatut i eliminat de la societat. Generalment, aquest enemic és feble, és pobre, és marginal, doncs és davant del qual una persona espantada es pot sentir forta, es pot sentir important, es pot sentir superior. Com ja hem dit, el feixisme no és res més que la covardia organitzada.
Perquè aquest discurs arreli, s’han d’invisibilitzar moltes coses (moltíssimes!), amb la finalitat que la societat només en vegi una: l’enemic que és culpable de tot i que s’ha de combatre fins a les últimes conseqüències. Quan l’extrema dreta parla d’una invasió de la immigració musulmana, per exemple, es fa sota aquesta lògica: és un atac, per tant cal que fem front a aquells que ens volen mal. Poc importa que aquests “invasors” no arribin amb bucs de guerra, sinó amb barquetes ruïnoses, poc importa que des del 2012 el nombre de persones d’origen estranger a Catalunya no hagi deixat de disminuir (curiosa invasió és aquesta, on els invasors marxen quan es queden sense feina).
August Armengol, el líder del partit racista Plataforma per Catalunya, va afirmar, fent referència a la crisi dels refugiats sirians, que “els polítics s’han inventat els motius humanitaris per tal de portar noves onades d’immigrants [...]”. Dir que els motius humanitaris són un invent “dels polítics”, quan s’està parlant de persones que fugen d’una guerra, és indigència moral que no pot ser qualificada d’una altra manera. Però el líder de la feixista PxC no es queda aquí, seguidament Armengol manifestà que hi ha “milions d’immigrants econòmics camuflats entre aquests refugiats, i també terroristes jihadistes que amenaçaran la nostra seguretat, i destruiran la nostra societat i posaran en perill a moltes persones”. De nou la por, la paranoia portada a l’extrem, la idea d’un xoc de civilitzacions que no ha existit mai, i enmig detot això, milers de refugiats que s’han de veure instrumentalitzats per persones mancades d’ètica que únicament volen esgarrapar uns quants vots.
Òbviament, el terrorisme islamista existeix, i és un fet fastigós i miserable, però carregar la culpa dels seus crims a les espatlles de les persones que fugen de la guerra, i que en molts casos fugen precisament d’aquest terror, és un sense sentit. Avui dia, la majoria dels atemptats terroristes de signe islàmic es produeixen als països de majoria musulmana. En molts d’aquests països aquests atacs són quelcom que marca la quotidianitat de milers de persones.
Hem dit que perquè aquest discurs arreli s’han d’amagar –invisibilitzar- altres coses, i així ho fan les formacions com PxC. Parlen del terrorisme islàmic, no diuen mai que l’Estat Islàmic va rebre armament i diners dels Estats Units, que va alimentar els grups insurgents sirians de manera indiscriminada i irresponsable per desestabilitzar el govern de Síria. No ho dic jo, la mateixa Hillary Clinton va manifestar que el seu país havia “finançat malament a rebels sirians”, fet que havia permès que l’Estat Islàmic es beneficiés dels recursos enviats des d’Occident, facilitant la seva expansió. No és la primera vegada que els Estats Units fa una maniobra similar, ja a finals dels anys 70, l’administració americana es volcà decididament a armar als mujahidins afganesos, per tal d’enderrocar el govern pro-soviètic que a finals dels anys 70 ostentava el poder a l’Afganistan. La guerra s’acabà el 1992, amb la victòria dels mujahidins armats i entrenats pels Estats Units i la creació de l’Estat Islàmic d’Afganistan.
Avui en dia, els principals subministradors d’armes d’Aràbia Saudita, són, en aquest ordre, els Estats Units, el Regne Unit i l’Estat Espanyol. Unes armes que, a més de ser venudes sense cap mena de pudor a un estat criminal que no ha mostrat mai cap mena de respecte envers les llibertats ni els drets de les persones, s’ha dedicat a promoure organitzacions terroristes al llarg de dècades.
PxC, i l’extrema dreta en general, tampoc parla mai, o gairebé mai, del saqueig i l’espoli de recursos que protagonitzen les grans empreses europees a països d’arreu del món. No es pot tenir un posicionament fonamentat respecte a les causes i els impactes dels corrents migratoris si no es té en compte la realitat econòmica i geopolítica.
Després de la descolonització dels territoris africans, el Fons Monetari Internacional va impulsar, durant la dècada dels 70, el Servei d’Ajustament Estructural. A través d’aquest mecanisme, els països molt endeutats podien reduir el seu deute a canvi d’aplicar un seguit de reformes, que generalment passaven per la reducció de la capacitat de decisió del govern sobre temes econòmics i per la privatització de les empreses públiques. Perquè estaven tan endeutats els països africans? Doncs en primer lloc per l’intent d’organitzar nous estats i reconstruir unes economies i societats devastades per la colonització europea, i també per la malversació de recursos per part de les noves elits nacionals, que aviat van arribar a acords amb les multinacionals occidentals, molt avantatjosos per les seves butxaques, i fatídics pels interessos del poble.
Si busquem exemples més concrets i més pròxims, podem mencionar que l’empresa espanyola Inditex, que es troba a l’ull de l’huracà en diversos casos d’explotació i explotació infantil, feia treballar a dones marroquines 65 hores a la setmana, pagant sous inferiors al mínim legal al Marroc i que, en molts casos, no cobrien les necessitats bàsiques de les treballadores. Mai cap “patriota” ha alçat el crit al cel per la misèria generada per empreses espanyoles o europees a Àfrica, les seves crítiques estan reservades a aquells que arriben a la nostra terra, fugint precisament d’aquesta misèria.
L’any 2013, es va ensorrar una fàbrica tèxtil de Bangla Desh on van morir 1.134 persones, i més de 2.500 van resultar ferides. En aquella fàbrica es teixien peces de roba per empreses com El Corte Inglés, Cortefiel o –de nou- Inditex. L’accident va visibilitzar les condicions de semiesclavitud amb les que treballaven els obrers d’aquell centre. Les polítiques de subcontractació d’aquestes empreses afavoreixen, evidentment, aquestes pràctiques, i que elles es puguin rentar les mans davant qualsevol accident i problemàtica.
Vergonyosa és també l’Operació Atlanta de la Unió Europea, destinada a oferir protecció militar als vaixells pesquers que espolien de manera il·legal els recursos de les costes de Somàlia.
La llista d’abusos és interminable, però tot això és ocultat intencionadament en el discurs PxC i la resta d’organitzacions d’extrema dreta, que només es limiten –en determinades ocasions- a defensar un discurs “antiglobalització” buit decontingut concret, que és sols una màscara per ocultar el xovinisme més avinagrat, que no posa en cap moment en qüestió els fonaments del sistema econòmic actual.
El context internacional, els factors que expliquen els moviments migratoris, són ocultats amb l’objectiu de generar aquest enemic imaginari; l’immigrant, el refugiat, contra el qual et pots sentir fort, superior, mentre que plantar-te davant el capitalisme et fa sentir diminut i, a més, pot tenir conseqüències, que ja s’encarreguen de recordar-te cada vegada que apallissen a vaguistes, o detenen a músics per escriure lletres “poc adequades”. És infinitament millor culpabilitzar aquell que és més miserable que tu, al cap i a la fi ell no s’hi tornarà. Ets un covard, i com a tal, el discurs de la por és el que t’ha semblat més convincent.
Mentrestant, les bombes segueixen caient sobre Mossul, tan lluny de casa teva.
Josep Mañé Chaparro
Membre de Som Poble i militant de la CUP El Vendrell
27/03/2017
