La independència de l'ANC

L'Assemblea Nacional Catalana fa temps que està debatent quina ha de ser la funció. O, el que és el mateix, quines persones l'han de liderar i quina línia hi han d'imprimir. Això no hauria de sorprendre ningú, perquè el procés independentista és viu, evoluciona amb el temps, i l'ANC no és un partit polític que es pugui emmirallar en els estàndards clàssics. A sobre, la diversitat de partits dins l'esfera sobiranista encara li fa més difícil dissenyar el full de ruta. 

Enmig d'aquest debat, amb unes votacions a la cantonada per triar la nova direcció, sorgeixen noms i idees. Un d'ells és el de l'exdiputat de la CUP Antonio Baños. I alguns sectors ho han acollit amb crítiques, denunciant que l'ANC perd la seva independència respecte els partits polítics si s'hi incorporen quadres vinculats a una formació. Però aquesta denúncia només té dues possibles explicacions. O ve de persones que fan una anàlisi simplista de la situació, o d'altres que sí que tenen interessos polítics determinats i volen vetar aquesta figura. 

L'ANC ha de ser el màxim d'independent possible dels partits, però és absurd negar-hi qualsevol mena de vincle. És gairebé impossible que els seus dirigents no hagin militat, en algun moment o altre, en un partit, o hagin format part d'alguna llista en qualsevol de les diverses convocatòries electorals que hi ha. Alhora, persones suposadament més independents poden exercir de corretja de transmissió dels partits per una vinculació poc coneguda o, simplement, per interès. El camí cap a la independència de l'ANC, necessari, s'ha de fer amb sinceritat i lluny de prejudicis.