Un 5 de juliol de 1982, a l’antic Estadi de Sarrià de Barcelona, s’enfrontaven dues seleccions en els quarts de final del Campionat del Món de futbol amb dos estils ben diferents, la Brasil del futbol-art dels Zico, Falcao, Éder o Júnior contra l’Itàlia dels Rossi, Gentile, Scirea o Zoff. Acabaria imposant-se la selecció ‘azzurra’ per 3-2, en un partidàs que avui encara es pot gaudir íntegrament en aquest vídeo (tot i que amb un so força deficient).
Entre els protagonistes d’aquell partit, també hi havia una de les figures del panorama futbolístic de llavors: Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, o simplement Sócrates. Ell es mereix un capítol a part.
També conegut com a ‘O Doutor’ (es va llicenciar i va exercir la medicina, a més d’estudiar també filosofia), aquest jugador de qui Eduardo Galeano digué en el seu llibre ‘Fútbol a sol y sombra’ que “tenía cuerpo de garza, altas piernas flaquísimas y pies pequeños que se cansaban fácil, pero era un maestro del taquito, y se daba el lujo de convertir penales con el talón”, va ser un futbolista de referència tant en aquell Mundial com en el següent, a Mèxic el 1986.
Fora dels terrenys de joc, Sócrates va ser, a més, un personatge incòmode per a les autoritats futbolístiques i esportives, i per tant també per al panorama mediàtic del moment. Malgrat que el futbol no era encara el fenomen global que és ara, el que succeïa en un Mundial no passava desapercebut per a tothom. La tendència política de ‘O Doutor’, marcadament d’esquerres (militava al Partit dels Treballadors i afirmava que un dels seus referents era el Che), no era gaire ben vista en un entorn conservador com el del futbol, especialment quan l’ase dels cops era el màxim accionariat de l’incipient negoci que s’estava creant al voltant de la pilota, la Fédération Internationale de Football Association (FIFA) del seu compatriota Joao Havelange.
Crític com pocs, Sócrates es va plantar a Mèxic’86 davant dels mitjans de comunicació després de l’error arbitral que va donar la victòria al seu equip en el partit contra la selecció espanyola a l’Estadio Jalisco de Guadalajara, i va denunciar que en aquell Mundial les seleccions de Brasil i de Mèxic havien d’arribar el més lluny possible “per raons polítiques i comercials evidents” i que hi havia altres seleccions que “no trobarien més que dificultats”. Que Sócrates es posicionés amb el dèbil no era un posat: en el seu imaginari era més important intentar ser lliure (i just) per manifestar les seves reflexions que no pas la defensa dels seus propis interessos. Per això no va estranyar que, després que la Confederació brasilera s’afanyés a desmentir les paraules de Sócrates, ell aparegués de nou davant dels periodistes per corroborar-les. No en va, un cop va declarar que “si la gent no té el poder de dir les coses, aleshores jo les diré per ells”.
Aquell jugador alt (1,93m) i aparentment desmanegat, però de tècnica exquisida (peus del 37), que rebia el seu nom per la influència que ‘La República’ de Plató i en general la Grècia clàssica van exercir en el seu pare, passaria a la història per haver liderat un moviment que va començar al seu club, el mític Corinthians, i que es va propagar pel territori brasiler enmig de la dictadura militar que patia el país des del 1964. En uns anys on era tan necessari com perillós demanar la democràcia al Brasil, va sorgir una idea dins del Sport Club Corinthians que inspiraria un nou model de gestió dins del club, basat en la idea que tots votaven tot, i cada vot valia el mateix. Des de l’encarregat de material fins a qualsevol dels jugadors de pes del vestidor.
La Democracia Corinthiana, com es coneixeria aquesta innovadora tendència, va erigir-se en un corrent de pensament en nom del qual es consensuava tot allò que afectava al col·lectiu: les hores en que s’havia de viatjar, els àpats, els traspassos, l’entrenador (no pas les seves decisions) o fins i tot els sous. “Discutir i votar era gairebé un vici. Votàvem fins i tot si l’autobús havia de parar perquè algú volia pixar“, va ironitzar un cop Sócrates. El Corinthians estava immers en un procés de canvi en la direcció del club. Això, juntament amb l’aparició d’uns quants jugadors molt implicats amb l’entitat, i també compromesos socialment, va crear la conjuntura perfecta per l’aparició d’una alternativa a l’autoritarisme dels clubs.
La presència de Sócrates o Wladimir, figures vinculades a l’activisme cultural, artístic i sindical, va ser imprescindible per tal que les idees que s’estaven coent a la direcció del club a través del sociòleg Adilson Monteiro Alves (mà esquerra del nou president electe) quallessin en el vestidor. Sota el lema “llibertat amb responsabilitat”, un model assembleari va portar el ‘Timao’ (així és conegut popularment el club de São Paulo) a una de les seves millors èpoques, tant en l’àmbit futbolístic, com el competitiu, el mediàtic i fins i tot el financer: en els dos anys de ‘Democracia Corinhtiana’, l’entitat va presentar un balanç econòmic positiu.
Corinthians va jugar un paper destacat en el Brasil del moment a nivell polític i social. Va donar suport a la primera candidatura a governador paulista d’un dels més reconeguts aficionats del club, el que dues dècades més tard seria president brasiler: Lula Da Silva. En uns anys en què per primer cop es deixava posar publicitat a les samarretes dels equips de futbol, els jugadors del club començaven a lluir textos a la samarreta com “Democracia Corinthiana” o “Dia 15 Voti” (en les eleccions a governador de São Paulo). Un dels passos definitius i més importants que faria el ‘Timao’ va ser donar suport a la campanya “Diretas Já” per demanar el sufragi universal i directe en les eleccions a president del Brasil.
“Res és aparentment tan col·lectiu i essencialment tan individual com el futbol”, va declarar el 1985 Flavio Gikovate, psicòleg del ‘Timao’
El 1983, en la final del campionat brasiler entre Corinthians i São Paulo, l’equip capitanejat per Sócrates sortia a la gespa amb una gran pancarta amb el text “Guanyar o perdre, però sempre en Democràcia”. L’afició, embogida, demanava a l’uníson eleccions directes. L’equip guanyaria el partit i el campionat amb un gol de Sócrates, que seria reconegut com a millor jugador de Sudamèrica. “Jo sempre vaig saber que estàvem fent política. El futbol, crec, és l’únic mitjà que pot accelerar el procés de transformació de la nostra societat perquè és la nostra major identitat cultural. Tothom entén de futbol. De política, res.”, escriuria Sócrates en el llibre ‘Democracia Corinthiana. A utopía en jogo’.
La imatge de Sòcrates amb el puny en alt per celebrar els gols vestint la samarreta del Corinthians s’acabaria quan el 1984 fitxava per la Fiorentina italiana. Era el principi del final de la breu, però intensa i triomfal, ‘Democracia Corinthiana’. O Doutor havia declarat que marxaria del Brasil si el Parlament no aprovava les eleccions directes. La proposta, convocada en referèndum, va obtenir la majoria, però no la suficient, i Sòcrates va marxar.
Un cop retirat, va crear una clínica que portava el seu nom, va exercir la medicina, va produir una obra de teatre, va participar en la gravació d’Aquarela de Toquinho, i escrivia articles sobre futbol, altres esports i política.
“Vam aconseguir provar al públic que qualsevol societat pot i ha de ser igualitària. Que l’opressió no és imbatible. Que una comunitat només pot fructificar si respecta la voluntat de la majoria dels seus integrants”, havia dit ‘O Doutor’.
Sòcrates, probablement un dels jugadors que més va aprofitar-se del seu rol de futbolista per fer apologia de les seves conviccions, d’esquerres (“El meu ideal és un socialisme perfecte, on tots els homes tinguin els mateixos drets i deures, una concepció del món sense poder”), va morir el 4 de desembre de 2011 a São Paulo. Gairebé 30 anys abans, havia declarat que volia morir en diumenge i amb el ‘Timao campió’.
El seu desig es va complir: aquell 4 de desembre de 2011 era diumenge, i el seu Corinthians es proclamava vencedor del Campionat de Lliga brasiler.
