Front popular, unitat popular, poder popular, .... són conceptes emprats dia si dia també. Però ¿què diantres és això que anomenem poble?
El poble i els seus enemics
Mao ho aclareix, en el text "sobre el tractament correcte de les contradiccions al si del poble". Distingeix entre 1) contradiccions que enfronten al poble amb els seus enemics i 2) contradiccions en el si del poble:
"Per comprendre aquests dos tipus diferents de contradiccions, és necessari, en primer lloc, precisar què s'entén per "poble" i què per "enemic". El concepte de "poble" té diferent contingut en virtut del país i dels períodes de la història de cada país. Prenguem el cas de la Xina. Durant la Guerra de Resistència contra el Japó, el poble l'integraven totes les classes, capes i grups socials que s'oposaven a l'agressió japonesa, mentre que els imperialistes japonesos, els col·laboracionistes xinesos i els elements projaponesos eren tots enemics del poble. En el període de la Guerra d'Alliberament, els enemics del poble eren els imperialistes nord-americans i els seus lacais -la burgesia burocràtica i la classe terratinent, així com els reaccionaris del Kuomintang que representaven aquestes classes-; el poble el constituïen aleshores totes les classes, capes i grups socials que lluitaven contra aquests enemics."
De la cita es desprenen dues conclusions:
- Poble és un concepte que no té un límit de classe preestablert sinó que està determinat per les condicions canviants del marc general de la lluita de classes.
- El seu contingut és ampli; depèn del moment històric i el lloc, i està vinculat a la política d'aliances i al tarannà de l'adversari.
Estem, per tant, lluny del maniqueisme, que abunda darrerament, que ho limita tot a una confrontació entre dreta-esquerra, burgesia-proletariat, casta-plebeus o Catalunya-Espanya, segons sigui el cas. Quelcom que té l'origen en la manca d'estudi de la dialèctica i de rebot, de les contradiccions.
La universalitat de la contradicció
Qualsevol realitat, sigui la que sigui, està travessada per contradiccions. Cada una d'elles s'ha de resoldre de manera particular, però sense oblidar les altres que directament o indirectament l'afecten (i se'n veuen afectades) i pensant, per anticipat, amb les noves contradiccions que la seva previsible resolució desencadenarà.
¿Què són les contradiccions al si del poble? Són les que es produeixen quan una majoria social, interessada en el canvi, ensopega amb la realitat que vol transformar. Aleshores, prosperen diferents punts de vista i pràctiques polítiques. De nou, són les condicions històriques i socials i el curs dels esdeveniments qui, en últim terme, decidirà llur caràcter antagònic o no.
En aquest terreny, cal tenir en compte, altre cop, que el poble acull diverses classes socials, cadascuna d'elles amb els seus interessos, experiències particulars i organitzacions (i gent no organitzada). Davant aquest alt nivell de complexitat, Mao aclareix: "Quant a les contradiccions al si del poble, les que hi ha dins de les masses treballadores no són antagòniques, mentre que les existents entre la classe explotada i l'explotadora tenen, a més de l'aspecte antagònic, un altre no antagònic. Les contradiccions al si del poble no han nascut avui, però tenen diferent contingut en els diferents períodes de la revolució i el període de la construcció socialista."
Ara per ara, les contradiccions en el si de les classes treballadores són nombroses i variades, per la diversitat i els desiguals graus de consciència i organització. Això, cal tenir-ho present, ja que sense llur actuació conscient i majoritària no hi haurà alliberament nacional i social.
Per contra, reconèixer el caràcter antagònic entre burgesia i proletariat i actuar en conseqüència, determina el caràcter obrer o no d'una organització política. Sigui quina sigui la composició del poble en cada moment històric, no és possible resoldre cap dels grans problemes que avui tenallen les classes treballadores, sense avançar al mateix temps cap a la seva completa emancipació, eliminant, primer, el poder de la burgesia monopolista espanyola i edificant, després, el socialisme.
De l'afirmació anterior, sorgeix necessàriament una nova triple pregunta: Qui és la burgesia monopolista espanyola? ¿Hem de considerar-la com el principal enemic? ¿La resta de classes socials conformen, per tant, allò que hem definit com a poble?
La peculiaritat del capitalisme espanyol
Cal recordar que el desenvolupament del capitalisme a l'Estat espanyol, va agafar ímpetu a través de la Dictadura franquista i culminà la seva integració dins el capitalisme globalitzat, sota el règim monàrquic, si bé ho va fer de forma desordenada, originant l'actual fase monopolista de tipus subordinat, dins l'ordre imperialista.
Això ja ens ve a recordar, que el capitalisme espanyol ha prosperat a l'ombra d'un Estat centralista, que ha acollit els grans grups financers, bancaris i industrials, però subjectes a la vegada al gran capital imperialista amb fortes bases i propietats al llarg i ample de "la pell de brau".
Aquest desenvolupament capitalista ha donat origen a una nombrosa classe obrera, que ha hagut de suportar unes dures condicions d'explotació i que cada dia es troba sotmesa a majors nivells de precarització. La fase monopolista del capitalisme, es caracteritza també per l'increment del sector terciari o de serveis, que actua com una potent palanca de precarització. Mentrestant, la major part dels camperols han hagut d'emigrar i avui el camp pateix les conseqüències del pes del capital monopolista en el seu mercat, que redueix els marges de maniobra de la pagesia.
El capitalisme espanyol, ha tingut, a la vegada, lligades de peus i mans a les nacions no castellanes, sotmeses a l'actual Estat centralista i només els ha donat un petit respir amb el reconeixement d'uns estatuts d'autonomia obligats a acceptar el marc capitalista i monàrquic que després ha retallat deixant-los en el més sonat dels ridículs.
Aquest capitalisme, en la seva fase monopolista, es mostra clarament com un sistema que, a través de la propietat privada dels mitjans de producció, a través de l'Estat i amb l'espoli, enriqueix només a uns pocs i explota i oprimeix a la resta; com un sistema que utilitza les màquines, les persones, la ciència, ... i la tecnologia com a simples instruments de riquesa d'un grup social minoritària davant del qual està el capital financer.
Tots aquests sectors capitalistes i el seu Estat centralista, són, per tant, els enemics del poble, mentre que les classes treballadores i les altres classes i grups socials oprimits per l'Estat centralista i explotats per la burgesia monopolista, conformen, avui en dia, el poble.
Ni confusió, ni sectarismes, ni frontisme
La composició plural del poble, comporta una lluita en el seu interior per l'hegemonia, i com acabem de veure, genera contradiccions, que a curt termini, no han de ser necessàriament antagòniques. Això ho podem observar bé en el cas de Catalunya.
Ara mateix, la burgesia catalanista construeix tota l'estratègia per la independència copiant els processos que van prosperar arran de la desintegració dels països de l'Est. Oblida que en aquell cas, qui s'oposava a la independència, no era precisament la burgesia monopolista, sinó que van ser aquests processos els que forjaren l'hegemonia d'aquesta classe social i les seves vinculacions amb les potències imperialistes. Un oblit semblant trobem en alguns "marxistes" espanyolistes.
Per aquesta raó, només una política proletària, pot orientar al poble, assenyalar bé els seus objectius i dotar-lo de les formes d'organització i de lluita necessàries, en aquest combat decisiu per l'alliberament nacional.
Dins d'aquesta lluita per l'hegemonia, i més encara en una situació com l'actual, de debilitat de les forces obreres, solen proliferar posicions polítiques que corresponen a formes ideològiques de la petita burgesia, amb un caràcter més o menys radical. En aquest ventall hi cap, tant les polítiques social-reformistes per un extrem, com aquelles que propugnen una via de canvi protagonitzada únicament per un grup reduït d'activistes, per l'altra.
Si es vol mobilitzar al poble, no hi ha lloc per la confusió, ja que la situació no permet ni il·lusions ni sectarismes.
Ara bé, res d'això significa avalar, en les condicions actuals, una política de tipus frontista on es barregin en un mateix projecte global, la burgesia catalanista, que avui defensa polítiques neoliberals, al costat d'aquells que lluitem contra el neoliberalisme i les seves polítiques nocives. Per contra, és bo potenciar la cooperació puntual dins de les organitzacions socials i de masses. Serà, al cap i a la fi, la pràctica la que dirimirà la disjuntiva.
Alliberament nacional i social
Les condicions de vida i treball sempre dures han empitjorat encara més després de l'última crisi capitalista; l'explotació i opressió que pateixen es fa cada dia més insuportable. D'altra banda, la fèrria política monopolista aguditza també les contradiccions en el camp, on deixa a la pagesia en la més completa indefensió; en l'ensenyament, on pretenen organitzar un rígid sistema d'acord amb la seva concepció classista i espanyolista de l'educació; i en els barris, on l'explotació capitalista es manifesta amb els preus inassumibles de l'habitatge, els desnonaments i amb unes polítiques impositives, que són el peatge que les gents treballadores ha de pagar per uns serveis bàsics privatitzats on els grups monopolistes també obtenen beneficis. La fúria de la repressió augmenta, però podem evitar que trenqui el riu creixent de mobilització popular. Per això, es donen les condicions per a vincular les lluites socials amb un increment de la consciència de les classes populars, dibuixant un objectiu central: acabar amb l'opressió nacional i social.
Tornem al punt de partida: ara per ara, no té gaire sentit colpejar indiscriminadament a tots aquells elements burgesos (reals o no), sense tenir en compte el seu posicionament polític davant la lluita d'alliberament nacional. Aquest és un error, a més, molt arrelat en l'esquerra espanyola, fins i tot en aquella que es reclama del marxisme (amb honroses excepcions) que criminalitza qualsevol moviment ampli al voltant de la reivindicació nacional, com una "renúncia a l'internacionalisme".
La dialèctica, precisament, ens aporta un mètode adequat per identificar les contradiccions, tractar cadascuna d'elles d'una manera correcta i aconseguir la unitat del poble, que al capdavall és el que més temen els opressors.
