Si els treballadors, els que fan que la matèria primera esdevingui quelcom diferent del seu aspecte, capacitat i consistència original, no fan ells arribar la seva veu organitzada i combativa per tal de transmetre el posicionament del conjunt de la classe treballadora, no ens podem refiar del silenci dels sindicats adotzenats i complaents.
Si el poble laboriós en general, cadascú al seu lloc però sense compartir-ho perquè a la situació que no la veu com a pròpia, desitja molt en el fons del seu cor que mai li pugui passar a ell mateix, està inquiet però espectant, la bassa d’oli no es mou aparentment, encara que quelcom nou es mou al seu interior.
Així, el sector sanitari lluita, i s’enforteix a Madrid aconsegueix frenar momentàniament l’ofensiva privatitzadora d’aquests nous genis fontaners del capital financer internacional.
Els i les afectades per les hipoteques cada vegada en són més, s’ajunten i fan pinya i dia rere dia aconsegueixen cap desnonament efectiu a poblacions com ara Badalona. Negociacions reals amb la força de la unitat, superant els estrets marges de les lleis i decrets miops dels governs de l’estat i de la Generalitat.
Directament i cara a cara amb l’enemic de classe que avui lidera el sistema capitalista-imperialista a nivell global: “els representants de la banca privada”, principal actor que ens va empènyer a l’abisme d’aquesta situació que li diuen crisi, per a salvar-se només ells i tots els seus lacais i bufons.
Mentre, es percep com si alguna cosa s’hagués trencat dels principis dels treballadors.
El mateix que fa el poble laboriós en general, siguin treballadors en relació de dependència, acomiadats a l’atur, o simplement aturats de llarga durada a l’atur com a condemna imposada pels pallassos que s’han anat posant alternativament com els millors candidats per a continuar mantenint això lligat i ben lligar; el mateix poble treballador que no ens adonem que continuen manant els mateixos i aquests d’ara només són una mica més prepotents, més estil feixistes valerosos, (mireu en Gallardón!), que els altres.
“Conservadors – Liberals”, el somni de tot burgés. I ningú més. Els qui van entrar en el joc, ara no es poden fer enrere.
La llei que es va arrencar amb lluita i sacrifici, fins i tot amb víctimes de les lleis en mans de carnissers; la llei del dret al propi cos i a una paternitat i maternitat planificada, consentida i responsable, previsible i amb previsió de seguretat futura; la tornen enrere als temps de la inquisició falangista.
Arreu de l’estat hi ha lluites parcials molt bé organitzades, però no hi ha l’amalgama homogeni del crit solidari.
El crit dels vaguistes de la sanitat solidaris amb els sindicats d’estudiants, ni d’aquests amb el treballadors de Panrico, o amb els afectats per les hipoteques, fins i tot els que tenien pocs diners i els van estafar amb les preferents.
Ni dels regants de l’Ebre amb els anteriors ni dels anteriors amb els regants ni amb la natura al Delta, ni amb els pares valencians que en nombre superior a 75.000 van demanar l’ensenyament en català a l’escola i el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional (ex-TOP de Franco) van donar resposta positiva tanmateix quan en canvi per 5 famílies a Catalunya, van dictaminar que l’educació havia de ser en la llengua de l’imperi.
Som cecs, som idiotes, o què és el que passa aquí????
