A Dorregai, excel·lent novel·la de Angel Rekalde, hi diu que gairebé tots els bascos han nascut a Dorregai caserio-baserri: un concepte de vida, de valors i, en definitiva, de país. Nosaltres, els catalans, gairebé tots també hem nascut al nostre Dorregai. A diferència dels indòmits bascons que continuen reivindicant i defensant la identitat del seu Dorregai, nosaltres menyspreem i avorrim la nostra pròpia identitat forjada al caliu d’unes relacions humanes, socials i econòmiques que nosaltres mateixos, sense imposició de ningú, ens hem encarregat de desmuntar amb la bandera del progrés i la modernitat.
Cada vegada que una casa de pagès ha de tancar i es veu transformada en una fabulosa i magnífica casa de segona residència, i les feixes de l’hort són reconvertides en fastuosos jardins, hi perdem quelcom més que una necessària activitat econòmica. A ningú li pot passar desapercebuda la radical transformació de les valls del Pirineu i de més enllà. Hem construït un país, o comunitat autònoma, només pensant des de i per l’àrea metropolitana.
Si avui el País Basc és inconcebible sense els prats sempre verds amb les seves ovelles latxas, Catalunya també ho és sense La Molina i les retencions al túnel del Cadí, i aquí continuem amb el mateix no-model de país. Només cal veure l’entusiasme de la Barcelona-Pirineus desplegat pels alcaldes de tots els colors polítics atribuint-hi les magnificiències que aportaria pel territori. No es tracta de fer una malenconia del passat: abans que no ens invaissin cada cap de setmana les hordes de turistes, especuladors i constructors, no és que visquéssim molt bé, perquè afirmar-ho no seria cert. Però la realitat és que no hem acabat de superar l’ensulsiada i la desfeta del 39 que comportà la instauració del caciquisme més extrem conegut mai aquí, a casa nostra, i del qual no ens n’acabem de desempallegar.
A Les Veus del Pámano d’en Cabré, queden ben clars els valors dels fills i nets d’aquella desfeta. Tot això treu cap a que no podem desvincular el sector agrari de la construcció nacional i que aquest hi ha de tenir una importància i un protagonisme cabdals. Perquè si aquest desapareix, o es veu comdemnat a l’arraconament social, serem menys país i menys nosaltres. No es tracta tan sols de poder vendre quatre cebes i un parell de cabrits als ciutadans guais i conscients, sinó que en la mesura del possible, totes les cebes, els xais, els cabrits, els vedells, que sé jo... tot el què puguem, sigui produït aquí i per la gent d’aquí.
Tenim la sort de viure en un tros de món immensament divers climàtica i geogràficament, que ens permetria fer i produir gairebé de tot i, a més, de qualitat. És el que deia Voltaire: “Catalunya, si vol, pot prescindir dels seus veïns i del món sencer, però els seus veïns no poden prescindir d’ella” i és que “Els catalans de les pedres en fan pans”, que posava de manifest la nostra perseverança i tossuderia per picar pedra sobre pedra i convertir els erms en feixes conreables. Què ens ha fet canviar tant la nostra manera de ser? Per què coi creiem tan poc en nosaltres? Què ens ha fet tornar porucs, mesquins, i apostar per un model econòmic i social esperpèntic?
Insisteixo: no es tracta de mirar enrera; el temps del contraban, dels passadors i de les trumfes ha acabat, però també ha acabat el temps de les deficitàries pistes d’esquí i de les elitistes mega-urbanitzacions. Ara es temps, doncs, de la biomassa, dels productes de qualitat i del territori fets per la gent del territori. Només ens falta saber quan de temps ens queda per decidir-nos a construir un territori rural viu i combatiu.
