L’onze de setembre de 2012 una onada de indignació i d’entusiasme va inundar els carrers de Barcelona, com tothom sap, sota el lema “Catalunya, nou estat europeu”. No hi ha dubte que la part de les esquerres que s’arrenglera (ara sí, ara no) sota les sigles d’ERC, o darrera les CUP (de recent aparició en l’escena política parlamentaria) ho van acollir amb entusiasme, com també la dreta catalanista, malgrat algun distanciament d’Unió.
Alguns d’ells sens dubte havien participat a títol individual (o oficial?) en la gestació d’aquesta manifestació, col·laborant en la consulta sobre la independència en molts municipis i en la creació de l’Assemblea Nacional Catalana. Però no eren ells sols. Moltes altres persones, amb cap precedent nacionalista o independentista, hi vam col·laborar també, convençuts que, després del fracàs de l’intent estatutari de 2006 i en el context d’una gravíssima crisi econòmica davant la que Catalunya es troba totalment desarmada, calia fer passos decidits cap a aquesta reclamació del dret dels ciutadans de Catalunya a decidir sobre el seu futur, plantant-se davant d’un l’Estat espanyol llastrat entre un govern del PP, cada vegada més involucionista, i una oposició (el PSOE) sense projecte propi, avalador de les principals decisions del Govern i advers a cap vel·leïtat plurinacional.
Tot i algunes vacil·lacions inicials, va semblar que el PSC estava disposat a fer passes cap al dret a decidir, malgrat la seva insistència en la possibilitat d’entesa amb les forces polítiques espanyoles o, al menys, amb el PSOE, per avançar cap a una reforma constitucional de caràcter federal. Les sospites de que es tractava d’un camí ja recorregut i sense sortida, s’han anat confirmant, obrint una fractura cada vegada més profunda amb el moviment iniciat, no sense conseqüències en les pròpies files socialistes.
Més esperançador va semblar el posicionament de ICV-EUiA que, malgrat una lògica insistència en que no es podia avalar, amb l’excusa del procés sobiranista, la política econòmica i social del Govern, es va adherir clarament a l’exigència del dret a decidir i fins i tot, en principi, a l’exigència d’independència (si es vol, potser com a punt de partida d’un federalisme real generat des de la voluntat lliure de les parts: ben diferent del propugnat pels socialistes). Però, lamentablement, els dies i les setmanes han anat arraconant aquella esperança. Primer la incapacitat de definir clarament el seu posicionament davant de la possible consulta i la incapacitat d’obrir un debat intern (o encara millor de liderar-lo en un àmbit ample de les esquerres) per afrontar creativament aquesta nova situació de la societat catalana, han culminat en una auto marginació a la defensiva davant de la iniciativa cívica de la “Via catalana per la independència”, convocada per l’ANC, amb el suport d’altres entitats. Iniciativa s’ha refugiat en la proposta del moviment “Per un procés constituent” (liderat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres) que, per lliure, rodejarà amb una cadena humana l’edifici de CaixaBanc de la Diagonal, com a mostra que a part de la independència, cal també arreglar l’economia i combatre la societat capitalista.
És curiós (alarmant?) que les esquerres (les tradicionals i també les que intenten generar noves opcions) tinguin tants problemes per reconèixer la realitat i per diferenciar els moviments socials de la seva possible manipulació per part del Govern o dels partits de la dreta. Avui l’únic objectiu realment mobilitzador és l’independentista. I això, ni pressuposa què passarà per poder assolir la independència (procés que pot ser més complex del que alguns es pensen), ni què passarà si els ciutadans voten a favor de la mateixa i es pot construir un Estat propi. És més, el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionaria, que caldria liderar i canalitzar, en lloc de marginar-se. Per tirar endavant una alternativa real per un procés constituent fa falta cercar grans majories i a la “Via catalana per la independència” hi ha molta energia de masses. En realitat l’exigència de la independència dóna sentit real al “dret a decidir”. Per propostes com les del “Pacte de Granada” dels socialistes, quina falta fa el dret a decidir?
El que sí que podria ser decisiu és l’abandó d’aquest objectiu per part de les esquerres, deixant tota la iniciativa a la dreta nacionalista o als que porten anys sense pensar en una altra cosa. I el que encara seria més greu seria que, finalment, les esquerres acabessin concretant un objectiu dels que no en tenen cap: l’anti independentisme.
Fa pocs dies vaig tenir una discussió acalorada al carrer amb uns ciutadans socialistes de Cornellà. Fa quatre dies estaven desencantats de l’alcalde i de la direcció dels PSC. Aquest dia estaven exultants per l’article del Sr. Balmón obrint la porta de sortida als anomenats nacionalistes. Per ells, els nacionalistes i els independentistes estem dividint el poble i ara el que cal fer és lluitar contra la crisi i les seves conseqüències sobre les persones, com vam fer a la transició (deien). Algun d’ells va preveure el desembarcament del PSOE a Catalunya.
És a dir, en lloc de contribuir (cosa que no han fet en el darrers 25 anys) a que la ciutadania de Cornellà entengui què està passant realment amb Catalunya (que és alguna cosa més que una bandereta, una llengua i un folklore) i que el moviment per la independència no va contra ningú, però es planta davant d’un Estat espanyol que només posa pals a les rodes (molta gent de Cornellà ho sap: quan van al poble es troben amb la incomprensió dels parents i amics, pel què els han explicat insistentment). En lloc d’això es reforça la idea que la culpa de tot és dels independentistes. I ens prometen un futur federal “sotmès” que, avui per avui, és vent i que tampoc resoldria res.
Tampoc puc entendre la posició d’Iniciativa, que s’excusa perquè en el si del partit, a part d’independentistes, hi ha també federalistes i confederalistes. Però fins ara ens havien dit que el seu federalisme (i encara més el seu confederalisme, suposo) ha de ser fet entre societats lliures. Quina por tenen, doncs, de la “Via catalana per la independència”?
Torno a repetir, confondre l’ANC amb Convergència o amb el Govern de Convergència amb el suport d’ERC. Pretendre, amb l’actual correlació de forces, que estigui clar prèviament quin tipus d’Estat independent farem i com afrontarem la crisi actual un cop independents, és no tenir sentit de la realitat.
Lluitem, sí, com fan la PAH i altres moviments i organitzacions socials i sindicals, contra les agressions als drets de persones i col·lectius. Denunciem, sí, el Govern quan s’escaqueja de discutir les noves retallades en el Parlament. Exigim, sí, permanentment la necessitat d’una renda bàsica justa. Plantegem, sí, “noves” polítiques per generar ocupació i activitat econòmica. Denunciem el suport que CiU (i el PSOE) ha donat contínuament a la legislació que ara serveix al Govern del PP per retallar l’estat social. Etc. No es tracta d’esperar, doncs, a després de la independència. Però no podem seguir ignorant o tractant amb confusió des de l’esquerra aquest, l’únic, impuls democràtic en la nostra baquetejada societat.
I, de passada, comencem a adonar-nos que l’esquerra ha de posar radicalment en qüestió la seva concepció del mon, del partit i de l’alternativa, des de la generositat, la cooperació i la transversalitat, incorporant, és cert, elements de les diverses tradicions, però per sobre de tot, sentit de la realitat i de l’hegemonia, en el sentit gramscià de la paraula.
