L'escrit s'ha traslladat a la Mesa de les Corts Valencianes, i pretén rebabre la proposició no de llei presentada pel Síndic del Grup Parlamentari del Partit Popular (PP) el passat 13 de juny. En aquest sentit aquesta declaració reclama "fermesa" als grups parlamentaris perquè la llengua no es faci servir "com a instrument polític de confrontació entre els valencians".
Així, l'AVL també demana a la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola que canviï la definició de la llengua per deixar de considerar-la part de la llengua catalana. També ha deixat palès que "les relíquies dels pobles remots, com l'iber, són inexistents o imperceptibles".
L'AVL valora en el seu escrit que la proposta del PP "vulnera l'ordenament jurídic valencià en la mesura que ignora un pronunciament oficial emés per la institució normativa de l’idioma valencià i que no respecta, en la redacció, la normativa lingüística oficial de l’AVL, la qual 'és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana'".
Sentència filològica
L'escrit l'AVL, motivat per una formalitat científica i un rigor filològic, i pel sentit del ridícul davant les giragonses tàctiques del PP, deixa clara la vinculació de la variant valenciana a la llengua catalana [text íntegre]:
"La llengua valenciana, com ocorre en qualsevol altre idioma, s’ha configurat al llarg de la història amb aportacions de les diferents civilitzacions i cultures que, en èpoques passades, es van assentar en l’actual territori valencià.
El valencià, pròpiament dit, es va conformar a partir del segle xiii, en què fou dut ací pels repobladors catalans i aragonesos vinguts amb Jaume I, com demostra la història, la documentació medieval, l’onomàstica i la filologia, en especial la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic històrics, que mostren la seua procedència del llatí. Per això, valencians, catalans, balears, i els habitants d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, compartim una mateixa llengua, tot i que a causa del pas dels segles cada zona ha mantingut o incorporat formes i vocables propis.
Estes particularitats s’expliquen moltes vegades pel llegat que han aportat els distints pobles, com ara l’àrab, l’aragonés, el castellà, el francés o l’occità; en canvi, les relíquies dels pobles remots, com l’iber, són inexistents o imperceptibles."
