de l'exjutge estel·lar de l'Audiencia Nacional escrita per Sònia Bagudanch (Mata, 1987).
És el primer llibre de la col·lecció Periodistes d'Edicions Saldonar i el Grup Barnils.
Presenti'ns, doncs, el seu jutge Baltasar Garzón. Qui és?
És un jutge que només busca triomfar personalment. Totes les operacions que desplega han de lluir malgrat que al final acabin sense èxit. Crida tota la premsa perquè hi vagin, fa macrooperacions cridaneres... i després és un bluf. Fa instruccions molt matusseres, fluixes, sense gaire investigació, i els casos acaben desinflant-se. Fa sempre desenes de detinguts però acaba amb poques condemnes. Aquest és el jutge estel·lar.
Posi'm algun exemple.
El primer bluf va ser l'operació Nècora contra el narcotràfic: comença amb desenes de detinguts, incloent-hi un capo de la droga, i acaba, per defectes en la instrucció, amb la majoria absolts per falta de proves i perquè algunes es van obtenir de forma irregular. Amb els crims del franquisme la seva actuació tampoc no va ajudar. Hi havia iniciatives populars, una de les més importants a València, per exhumar fosses comunes, i després de passar per les mans de Garzón va acabar en no res. La majoria de casos pels quals és conegut Garzón no han acabat amb condemnes ni penes importants. De la quarantena d'independentistes detinguts l'estiu del 1992, només 24 van ser processats, sis d'ells van ser absolts, i la majoria van ser penes mínimes.
En el llibre anomena Garzón arribista, messiànic, arrauxat, egocèntric, superb, vanitós, exhibicionista o megalòman. És molt dura.
Ja hi ha molts llibres d'homenatge i panegírics de Garzón. Això ja s'ha fet. Hi havia un buit de la cara més fosca del jutge. Era, doncs, necessari desmuntar el personatge i mostrar les seves febleses.
Per què té una imatge positiva com a perseguidor de criminals?
Primer, pel seu tarannà. Hi ha pocs jutges que vulguin destacar tant com ell. Després, per l'existència de l'Audiencia Nacional, un tribunal que s'ocupa de qüestions d'estat, com ara narcotràfic, corrupció política... Ell va voler sobresortir per sobre de qualsevol altre jutge. I tercer, per la complicitat d'alguns mitjans de comunicació. Han fet molt per donar a conèixer les seves glòries i, en canvi, han silenciat els seus fracassos. A molts ja els anava bé un jutge que anés a totes saltant-se normes, amb una imatge dura contra ETA o el narcotràfic.
L'acusació més greu és que Garzón va menystenir denúncies per tortura. Ell, però, sempre ho ha negat.
Els casos de denúncia de tortures se succeeixen en molts dels seus casos: independentistes del 1992, al País Basc o els acusats amb vincles amb el terrorisme islamista. Ell sempre ha dit que no coneixia les denúncies perquè cap detingut li va dir mai, de paraula, que havia estat torturat. Al llibre publico per primer cop documents de les declaracions d'alguns detinguts del 1992 que van declarar davant seu que havien estat torturats. Existeixen les declaracions impreses amb la firma dels detinguts i del mateix Garzón. En aquest cas no pot negar que conegués la denúncia.
Garzón, però, és elogiat per l'esquerra pel fet d'investigar la corrupció del PP, d'intentar jutjar el franquisme o Pinochet o de denunciar la guerra bruta dels GAL. Com ho explica vostè?
Dono gran part de la culpa als mitjans de comunicació per haver silenciat les vulneracions de drets fetes per Garzón. Aquesta part més fosca és encara molt desconeguda entre la ciutadania, fins i tot entre sectors de l'esquerra. No s'han explicat els detalls i, potser, els fets semblen menys greus del que són. Al llibre no expliquem res de nou que no hagin denunciat sempre entitats de defensa dels drets humans o organitzacions de l'independentisme. Aquests grups mai han tingut èxit en les seves denúncies.
Al final, però, ha sigut el PP qui l'ha defenestrat?
Es va enfrontar amb el PP i va ser castigat. Va tocar interessos de l'Estat i no va poder fer res contra algú més poderós que ell.
No diria res positiu de Garzón?
L'ambició. És capaç d'enfrontar-se a tot i contra tothom, passar per sobre fins i tot de gent molt poderosa, per assolir els seus èxits personals. Una cosa que podria semblar una virtut esdevé en ell un gran defecte perquè s'extralimita, força la llei i oblida les garanties legals.
