Tot i que que més sovint que no convindria es faci un clar abús del terme, sens dubte el d’ahir fou un dia històric; un d’aquells que assenyalen un abans i un després. Un abans que coneixem prou bé —massa bé, per desgràcia— i un després que encara no sabem ben bé com serà ni on ens durà, però segur que del tot diferent d’aquell en que hem viscut fins ara. Un després que serà no tan sols el nostre demà sinó, el que és molt més important, el dels nostres fills i nets.
Sense temor de caure en exageracions, per primera vegada des de fa dècades podem dir que tenim el futur a les nostres mans. Que, entre tots i totes, gaudirem de la possibilitat inoïda de decidir què i com volem ésser. De decidir la Catalunya que volem. Ho expressà, diàfanament, el President ahir, cal “que el poble català decideixi lliurament el seu camí de futur, el seu horitzó. [...] el Parlament que surti de les urnes haurà de fer front a una missió històrica, probablement la més complexa i transcendent dels darrers tres-cents anys”.
En bona part ho devem, cal reconèixer-ho, al coratge d’Artur Mas, del President que ha estat capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Aquell home prefabricat, al qual sempre se l’ha acusat de no ésser més que una màscara buida, d’ésser una aparença sense contingut, ha fet la passa endavant que els que l’han precedit no havien gosat mai fer: “Ha arribat l’hora d’exercir [el dret a l’autodeterminació]”. Cal valorar-ho i tenir-ho present, més tenint en compte que això suposa trencar amb l’hàbit convergent de mantenir-se sempre en una molt calculada ambigüitat.
Però no hem d’oblidar que —si deixem per un moment la tan imprescindible com inevitable col·laboració de l’espanyolisme unitarista i intransigent de torn— aquesta oportunitat històrica la devem, sobretot, a l’empenta de la societat civil catalana. Sense la colossal manifestació de l’Onze de Setembre, res d’això no hauria estat possible. El poble català començà aquell dia a exercir la seva sobirania. El que no ho vulgui veure, en pagarà electoralment les conseqüències. Si pretens nedar contra el corrent, acabaràs ofegant-te.
Ara és, doncs, l’hora de Catalunya, però, per damunt de tot, de tots els catalans i catalanes. Ara és —per fi!— l’hora de dir-hi la nostra.
Però ara és també l’hora de la més absoluta serenitat. Ara és l’hora de respondre amb veu calma a aquells que criden —i encara cridaran més. Ara és l’hora de tornar un somriure a aquells que ens increpen i ens increparan, amb el rostre desencaixat de ràbia, provant de desconcentrar-nos —quan no, de provocar-nos. Ara és l’hora d’estar més units que mai. Ara és l’hora de la joia i de l’esperança. Ara és l’hora d’anar —i d’avançar— tots plegats. Ara és l’hora de decidir, de decidir què volem ésser.
Ara és l’hora de mostrar-nos fidels a nosaltres mateixos i d’evidenciar que estem a l’’alçada del moment històric que vivim, que som mereixedors de l’oportunitat que se’ns presenta al davant. “Catalans i catalanes, sapiguem fer-nos dignes de Catalunya!”
© Xavier Serrahima 2o12
