Al llarg dels propers dies presenciarem l’inici d’un nou muntatge orquestrat per l’estat espanyol. Un nou episodi d’aquest serial llarg i cansí anomenat Espanya. Un serial cada vegada més caduc i que amb una mica de sort aviat arribarà a la seva fi. Es tracta ni més ni menys de l’inici del judici a Iñaki Urdangarín (cònjuge de la filla del borbó) per la presumpta utilització de fons del Institut Nóos, una entitat suposadament sense ànim de lucre, per teixir un entramat de circulació il·lícita de capital i malversació de fons.
Tot plegat una nova maniobra de maquillatge sobre el poder judicial a l’estat espanyol per fer-nos creure la seva suposada independència del control polític. Una posada en escena per enganyar-nos i fer veure que tots som iguals davant la llei, per acabar com gairebé sempre; deixant en llibertat a malfactors com Matas, Camps, o Millet. Uns personatges que amb les seves maniobres s’omplen la butxaca i financen els lobbys polítics a les institucions segons els seus interessos. I això passa precisament ara, en uns moments en que la situació de crisi econòmica pot fer que es qüestioni més que mai l’ètica política dels càrrec electes i de les institucions en general.
Curiosament, en el cas concret del judici a Urdangarín el circ mediàtic coincidirà pràcticament amb el 23 de febrer. La data que cada any l’estat espanyol escull per vanagloriar la monarquia i justificar la seva existència i necessitat. La data que commemora el muntatge de cop d’estat que Espanya va premeditar (amb prou èxit) fa poc més de 30 anys per assegurar-se que la transició seria sense ruptura (tal i com ha estat) i que després del règim feixista tot quedava “atado y bien atado” en aquesta pseudodemocràcia que ens ha regit fins al dia d’avui.
Tot aquest intent d’humanitzar la monarquia esdevé en el fons una profunda contradicció. Humanitzar la monarquia és de per sí una trampa lingüística i podria ser, fins i tot, un recurs literari per posar de costat conceptes mútuament excloents.
Tot plegat una nova maniobra de maquillatge sobre el poder judicial a l’estat espanyol per fer-nos creure la seva suposada independència del control polític. Una posada en escena per enganyar-nos i fer veure que tots som iguals davant la llei, per acabar com gairebé sempre; deixant en llibertat a malfactors com Matas, Camps, o Millet. Uns personatges que amb les seves maniobres s’omplen la butxaca i financen els lobbys polítics a les institucions segons els seus interessos. I això passa precisament ara, en uns moments en que la situació de crisi econòmica pot fer que es qüestioni més que mai l’ètica política dels càrrec electes i de les institucions en general.
Curiosament, en el cas concret del judici a Urdangarín el circ mediàtic coincidirà pràcticament amb el 23 de febrer. La data que cada any l’estat espanyol escull per vanagloriar la monarquia i justificar la seva existència i necessitat. La data que commemora el muntatge de cop d’estat que Espanya va premeditar (amb prou èxit) fa poc més de 30 anys per assegurar-se que la transició seria sense ruptura (tal i com ha estat) i que després del règim feixista tot quedava “atado y bien atado” en aquesta pseudodemocràcia que ens ha regit fins al dia d’avui.
Tot aquest intent d’humanitzar la monarquia esdevé en el fons una profunda contradicció. Humanitzar la monarquia és de per sí una trampa lingüística i podria ser, fins i tot, un recurs literari per posar de costat conceptes mútuament excloents.
