Enguany es compleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. El clàssic de Joan Fuster, s’ha convertit en tots aquests anys en un llibre de capçalera i referència per a molts valencians i catalans que van començar a conèixer el seu país a partir de la seua lectura. Fuster, però, ha estat glorificat, pontificat, insultat o qüestionat des de posicionaments moltes vegades poc reflexius i contra els que el mateix Fuster lluitaria des de la seua ironia i subtilesa dialèctica si encara estiguera viu. Fou una figura polèmica i incòmoda en vida i continua sent-ho vint anys després de la seua mort. I per què? Doncs perquè Fuster era molt Fuster. Era capaç de dir que Carrillo i Felipe González eren uns covards, com que Abril Martorell era un “subnormal” i, al mateix temps, qualificar el PSAN de “collonada”. I sempre, quedant-se ben ample i tranquil amb la seua consciència. De fet, aquesta és la grandesa del personatge: no li calien els favors polítics ni les glorificacions excessives, ell per ell ja s’ho valia.
Crec que per respecte a la consciència del personatge en si cal que tot allò que fem, escrivim o diguem enguany sobre ell i la seua obra ha de mantenir un cert to racional, crític i, sobretot, poc dogmàtic. Perquè si alguna cosa no agradava al de Sueca eren les persones sectàries i poc reflexives. De messies ja hi ha hagut suficients al llarg de la història i als valencians, crec jo, no ens calen per eixir avant. El que cal és maduresa política, anàlisis serioses de la realitat i, sobretot, saber mirar més al futur que a mitificacions del passat. Perquè això és el que volia Fuster: mirar al futur. Sí és cert que abans ho feia traient a la llum el passat. Una història amagada que el suecà va començar a construir amb Nosaltres, els valencians i que molts d’altres van continuar i estudiar, tal com ell volia.
Crec, doncs, que 2012 ha de ser l’any Fuster. Però un any per mirar més avant que enrere. El passat s’ha de conèixer per millorar el futur, no per mitificar-lo. I menys encara si la mitificació es centra en un personatge concret que, per a més inri, no creia en aquest tipus de coses. Fuster fou un home de la seua època i va escriure coses molt importants que, en molts aspectes, a dia de hui han estat superades i millorades. Si ell mateix va afirmar al pròleg del Nosaltres que el llibre “no és sinó un intent provisori de cobrir” el “buit bibliogràfic” existent sobre la història dels valencians, no siguem ara nosaltres els encarregats d’aturar el procés que ell va voler iniciar. Fuster i la seua obra, com la majoria dels clàssics, són útils si no són llegits amb nostàlgia i malenconia. Si sabem fer això descobrirem un escriptor apassionant que ens ensenyarà moltes coses útils. Sinó, perpetuarem consignes del tipus “temps passats van ser millors”. De nosaltres depèn.
