Manuel Fraga és avui a totes les portades i extenses biografies i articles d’opinió ocupen pàgines i pàgines dels diaris amb enfocaments històrics i ideològics molt diferents, alguns realment hagiogràfics, altres molt crítics i documentats, en una mostra de pluralitat aconseguida, en gran part, gràcies a internet. Però entre tanta informació ressalta una dada recent que ha passat per alt als principals mitjans de Catalunya: l’obertura de diligències per part d’un tribunal argentí per possibles delictes contra la humanitat contra l’ex-ministre de la dictadura franquista.
Les darreres informacions publicades sobre l’avançament del procés judicial contra Manuel Fraga com a part d’un Govern que va “executar un pla sistemàtic que pot ser definit com a genocidi polític, social i cultural” daten del passat 4 de gener i nombren explícitament se Fraga com a part dels demandats. Pocs dies abans, s’havia sabut que la jutge federal argentina María Servini havia demanat al Govern espanyol informació sobre alts càrrecs de la dictadura inclosos “noms i darrers domicilis coneguts dels membres dels consells de ministres dels governs de l’Estat espanyol i dels membres dels comandaments de les Forces Armades, Guàrdia Civil, Policia Armada, directors de Seguretat i dirigents de La Falange”. Parlar d’aquests fets hauria servit per a explicar que encara avui es calcula que hi ha 113.000 represaliats republicans enterrats en les voreres de les carreteres sense dret a una sepultura digna o que les xarxes de robatori de fills d’opositors i famílies pobres podrien haver sostret fins a 30.000 nadons amb complicitat del règim i l’església, delictes que no prescriuen ni poden ser amnistiats segons la jurisprudència internacional. En canvi, però, la justícia espanyola s’ha mostrat totalment incapaç d’investigar aquests crims contra la humanitat produïts al seu propi territori.
Un discurs massa crític hauria obligat –tal com recorda el periodista Carlos Carnicero a El Periódico- a revisar el relat oficial de la transició. Un pas que el mateix periodista i els mitjans més massius no estan disposats a fer, encara que, com reconeix el mateix Carnicero, aquesta sigui una postura cada cop més contestada per les noves generacions.
En canvi, la majoria d’obituaris sobre Manuel Fraga prefereixen centrar-se en anècdotes com el seu bany a la platja de Palomares. Especialment edulcorada és la biografia preparada per l’agència EFE. En l’article es redueix la participació de Fraga en la condemna a mort al dirigent comunista Julián Grimau a una discussió dialèctica, quan en va ser un dels signants de la sentència –mentre dos altres ministres de gabinet s’hi van negar- i l’assassinat de cinc treballadors per part de la policia –sota responsabilitat directa de Fraga, és convertit en que “una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts”. També explica que “va suprimir la censura prèvia” sense apuntar que la va substituir per sancions posteriors considerades pitjors per molts periodistes de l’època i que van portar, per exemple, al tancament del diari Madrid i l’espectacular voladura de la seva seu el 1971. Per contra es passa per alt el fet que durant el seu pas pel Ministeri d’Interior espanyol van començar les actuacions parapolicials al País Basc o que es va produir la matança de Montejurra amb un nivell de participació oficial mai aclarida ni investigada. El mateix Fraga reivindicaria, anys més tard l’ús de la guerra bruta al dir “no és terrorisme d’Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment”.
