Han aprés bé la lliçó que va fer caure a Lluís
XVI: si no convoques els Estats Generals la gent s'enfada. Per tant,
fes-ho de tant en tant, justifica el teu astronòmic sou i , sobretot,
controla la dissidència.
Sempre he cregut en l'existència de dues classes socials. Amb això sóc
marxista, en d'altres aspectes també, però sobretot pel que fa a la
creença de la divisió social en classes. Ni m'empasse el mite de la
classe mitja ni tampoc el del final de la història del senyor Fukuyama.
Ara bé, del que també comence a estar convençut és que l'autoproclamada
"classe política" és una casta a part. I com a grup endogàmic, ells
miren de defensar els seus interessos, més enllà d'ideologies i
programes, de presumptes desavinències i teatralitats vàries. El suport
rebut per part de PSC i PP a la Llei Òmnibus que ara ens intenta colar CiU n'és un bon exemple. Sembla ser que en Harvey veu més
factible escanyar als catalans que proclamar la independència. Ja es
veia venir que amb covards poca cosa hi havia a fer. Retallades de
serveis públics, especialment en sanitat i educació, privatitzacions que
acabaran en mans dels amics dels respectius partits, retrocessos en
matèria mediambiental, entre d'altres glòries, ens ofereix el nou govern
de CiU com a alternativa a iniciar un procés cap a la independència. El
governant que prefereix escanyar el seu poble que treballar per la seua
millora no em mereix cap respecte.
I què em dieu del circ de les Corts valencianes? Sembla ser que finalment han acabat caçant al molt honorable. Francisco Camps, conegut com el Giorgio Armani de l'Albufera, haurà de seure's a
la banqueta dels acusats. Mira que ixen
cars els vestits fets a mida, eh? Bé, ja vorem, perquè sembla ser que el
corrupte del Cap i Casal s'està plantejant declarar-se culpable,
pagar una multa (però si no tenia diners!!) i evitar així el juí. És
tant patètic que si no fóra real faria gràcia i tot. Però no ens
enganyem, les polítiques del PP valencià només tenen de diferents
respecte a les de CiU les formes, maneres i excessos. El fons és el
mateix. Perpetuació dels interessos de classe. Dels seus interessos de
classe, de casta, de gremi, d'aristocràcia. És, doncs, una qüestió de
formes. I aquest és el drama.
