Aquesta solidesa augmentada del seu arrelament, mostra que la CUP ha començat a connectar de manera forta amb la seva base social, és a dir, amb sectors importants de les classes populars catalanes en lluita. La Unitat Popular comença a ser, doncs, a partir d’aquestes eleccions, una realitat social en desenvolupament. El centenar llarg de regidors que ha assolit la CUP, i tota la militància que els dóna suport, es trobaran ara amb la responsabilitat molt important de canalitzar de manera adequada les aspiracions de tot un sector social de la societat catalana. La CUP assoleix, doncs, un inici de majoria d’edat que l’ha de portar a ser un protagonista cada dia més destacat de la vida social i política de la nació catalana. No cal dir que això situa la CUP davant una gran responsabilitat que no és altra que la de la construcció decidida de la Unitat Popular, que ha d’abastar no sols un centenar de municipis sinó que ha arribat el moment de treballar per a estendre’s per tot el país.
Un altre element destacable que s’ha produït. és la polarització de les posicions entre el catalanisme i l’espanyolisme, entesos d’una manera global com a àmbits polítics i ideològics identitaris. Continuant la tendència de les darreres eleccions del mes de novembre passat, han crescut alhora les organitzacions catalanistes i les organitzacions espanyolistes, en un fenomen que ha fet créixer alhora CiU i el PP tot afeblint els sectors menys definits nacionalment, o que mostren menys clarament els seus posicionaments. D’altra banda, la conjuntura econòmica ha afavorit d’una banda l’emergència de formacions vinculades a la consciència de classe, com és el cas de la CUP; però, d’altra banda, ha propiciat el fenomen de la xenofòbia populista en les franges socials menys conscients i polititzades (PP o PxC, en algunes poblacions).
Analitzant l’organització catalana que s’ha proclamat victoriosa, CIU, cal assenyalar que ha crescut pel fet que ha esdevingut una mena de bossa-refugi de vot catalanista que reté, doncs, una part important de vot potencial independentista que ha delegat la gestió de la confrontació nacional a aquest partit. D’altra banda, el fet de ser un “partit d’ordre” fa que aparegui davant una part important de la petita burgesia com una mena de garantia d’“estabilitat” en una situació general d’inseguretat econòmica. Es tracta d’una doble suplència de vot que és molt fràgil perquè, com sabem, l’atac espanyolitzador creixent de les forces estatalistes d’una banda, i l’avanç de la precarització econòmica, d’altra banda, poden reduir molt la influència d’aquesta formació al llarg dels propers anys.
Les situacions al País Valencià i a les Illes reprodueixen l’esquema colonial conegut acordant una força molt gran al partit que ha sabut jugar més bé amb els pactes clientelars. Es tracta, però, d’un poder que s’ha mantingut damunt l’especulació immobiliària, és a dir, sobre una base econòmica que converteix aquestes formacions regionals en veritables colossos amb peus de fang. L’emergència d’una Unitat Popular en aquests contextos és l’únic element que podria fer sotraguejar aquestes hegemonies avui tan exagerades.
