Els qui semblaven que subvertien les formes de comunicació del segle XXI van optar per oferir en exclusiva i de forma privilegiada la documentació a cinc grans mitjans de comunicació mundial: The New York Times, The Guardian, Der Spiegel, Le Monde i El País. Dies després que les direccions d'aquests diaris els tinguessin en el seu poder, els ciutadans seguim sense poder accedir als documents a la web de Wikileaks.
Per la seva banda, els cinc diaris s'organitzen en un càrtel -com bé ha anomenat Juan Carlos Monedero- i es coordinen. Segons han reconegut, "hi ha un acord sobre la publicació simultània d'aquests documents de rellevància internacional i les dates de la seva difusió". Afirmen que "tenen autonomia per decidir sobre la selecció, valoració i publicació de les comunicacions que afectin els seus països", és a dir a cinc països del bloc occidental, tota la informació referent a la resta del món està filtrada per ells. "Només seran publicats aquells papers que considerem que no representen una amenaça per a la seguretat de persones o de països", han afirmat. En concret El País reconeix que "ha decidit acceptar els compromisos als que The New York Times arribi amb el Departament d'Estat per a evitar la difusió de determinats documents".
La connivència entre Wikileaks i el càrtel dels cinc és absoluta. Des de la seva twitter, Wikileaks ja es remetia a ells assumint que la seva pàgina quedaria fora de servei. I el que s'anuncia a la xarxa social són enllaços a les pàgines dels diaris.
No sé si l'origen de Wikileaks era net i honest, el que sí sembla clar és que s'està convertint en un subjecte domesticat. Fins el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha afirmat que els documents donen la raó al seu govern en la valoració de l'amenaça iraniana.
No hem de descartar que, davant la pèrdua de credibilitat de la informació que fan pública els governs, s'estigui recorrent a formes imaginatives que, sota l'aurèola d'espontaneïtat, filantropia i mitificació d'internet, no sigui més que el mateix gos amb diferents collars. Que, per ara, l'única iniciativa concreta contra el fundador de Wikileaks sigui una cosa tan pelegrí com acusar d'una violació, és bastant pintoresc.