Poques vegades abans a la història una publicació periodística havia tingut un impacte tan global, immediat i profund. El país més poderós del planeta ha quedat greument desacreditat davant l’opinió pública mundial, la mateixa ONU ha demanat que s’obri una investigació oficial, han sorgit desavinences a la coalició que governa el Regne Unit -un altre dels països més durament acusats pels documents- i trontolla la precària estabilitat del Govern iraquià.
Un impacte que no es pot adjudicar completament a internet o Wikileaks, doncs aquest web ha col·laborat estretament amb tres grans mitjans de gran importància -els diaris The Guardian i The New York Times i el canal Al Jazeera, tal i com recorda Pere Vilanova des de les pàgines d’El Periódico- però és obvi que actualment els mitjans tradicionals han abandonat la pràctica del periodisme molest i que sense l’activitat d’una iniciativa tan peculiar com Wikileaks mai haurien sortit a la llum tots aquests documents.
Wikileaks és un portal especialitzat en la divulgació de documents secrets -leak és filtració en anglès- que treballa sota la premissa que si la informació és poder, la transparència equival a democràcia. No sols revela els secrets dels estats -inclosos tan diversos com Xina i Kenya, a més dels EUA- sinó també de grans corporacions empresarials o organitzacions religioses. “Vull que els poderosos tremolin” es diu que és una de les frases preferides d’Assange, algú que assegura que rep una mitjana de 30 filtracions diàries. Una dada que per si sola fa pensar en Bertolt Brecht i la seva advertència que la consciència humana és el principal obstacle per al poder. Consciència com la que va tenir l’analista d’intel·ligència dels EUA, Bradley Manning, que va filtrar a Wikileaks el vídeo en que es veia com un helicòpter militar matava dotze persones, entre elles un fotògraf de Reuters a Bagdad i ara s’enfronta a una acusació que pot deixar-lo a la presó de per vida.
Però la tasca d’Assange no està exempta de perills. En un llarg reportatge que publicava ahir El País, la cara visible de Wikileaks explica que viu en una autèntica clandestinitat, obligat a un nomadisme constant, sense mòbil i utilitzant noms falsos i guardaespatlles. Des de que al juliol va publicar uns altres 77.000 documents secrets del Pentàgon relacionats amb la guerra d’Afganistan no paren de passar-li coses que, com a mínim, es podrien classificar com a estranyes: dues denúncies per abusos sexuals, la negativa de Suècia a donar-li la residència, la desaparició del seu equipatge amb tres ordinadors en un vol, una escissió dins de Wikileaks, una campanya mediàtica internacional per desprestigiar-lo, l’escorcoll policíac de l’empresa sueca on es troben allotjats els seus servidors o la cancel·lació del seu compte de MoneyBookers, l’empresa de pagaments per internet a través de la qual es podien fer donacions a Wikileaks. Un altre membre de Wikileaks va patir una emboscada en un aparcament a Luxemburg i dos col·laboradors van ser assassinats a Kenya el 2009. La creació d’un equip del Pentàgon amb 120 persones destinat a contrarestar Wikileaks -considerada ja enemiga de la seguretat dels EUA- podria tenir relació amb algun d’aquests fets. “Sabem que els EUA han pressionat a Suècia i Islàndia per a que no m’hi pugui quedar”, explicava Assange a El País.
Però tot i això, Assange assegura que no pensa rendir-se i anuncia que pensen augmentar l’equip de dotze assalariats de Wikileaks a vint. Més de 10.000 donants anònims repartits per tot el món -cap dels quals ha abonat més de 20.000 euros- fan possible aquest creixement. Un equip que es complementa amb una xarxa de més de 800 voluntaris que col·laboren en tasques de traducció, desencriptació o tractament dels documents.
