El món de la ràdio "oficial" era format per un "imperi" radiofònic en mans de la dictadura de més de dues-centes emissores d'ona mitjana (la "normal") i que emetien en quaranta-una freqüències distintes. Amb els anys, ja ben entrats els cinquanta, diversos processos de fusions i control governamental deixaren un panorama radiofònic basat en dos gran eixos: la radiodifusió de titularitat estatal i la radiodifusió de titularitat no estatal, més algunes cadenes i emissores privades. Hi havia aleshores dotze emissores de Radio Nacional de España i set de Radio Peninsular. El que s'anomenava la radiodifusió no estatal era formada per les cadenes institucionals següents: la "Cadena Azul de Radiodifusión", amb trenta emissores; la "Cadena de Emisoras Sindicales", amb vint-i-set; la COPE, amb quaranta-cinc; i la "Red de Emisoras del Movimiento", amb setze. La "Compañía de Radiodifusión Intercontinental", amb sis emisssores, la "Sociedad Española de Radiodifusión", amb cinquanta-quatre, i "Radio España" de Madrid i Barcelona eren el reducte, igualment controlat políticament, del món de l'empresa privada.
Recentment "El País-Aguilar" ha editat el llibre de Pedro Barea La estirpe
de Sautier: la época dorada de la radionovela española (1924-1964). És una
acurada aproximació als orígens de la ràdio a l'estat espanyol i un estudi molt
interessant del que s'ha anomenat l'"època daurada de la ràdio espanyola". Època
que aniria des de la victòria feixista l'any 1939 fins a 1959. És una època
"daurada" per als vencedors de la guerra civil, però no ho és ni per als
derrotats ni per a la cultura. No en parlem del que aquesta "victòria" va
significar per a les cultures nacionals de Catalunya, Galicia o Euskalherria.
Són els anys de control falangista i nacional-catòlic amb els "partes", les
xerrades religioso-polítiques del Padre Venancio Marcos. Els espais de
"diversió" van a càrrec de locutors del tipus Bobby Deglané i la seva famosa
"Cabalgata fin de semana". Naixia igualment el famós "Carrusel deportivo", i
Matías Prats esdevenia el "monstre" de la informació esportiva (curses de braus
incloses!). Hi ha algunes activitats culturals tipus "Teatro del Aire" -a la
SER- i "Teatro Invisible" -a Ràdio Nacional-. Activitats teatrals, al costat de
les famoses radionovel.les, que marcaran la consagració professional d'actor com
Maruchi Fresno, Ana Mariscal, Ana María Noé, Juana Ginzo, Fernando Rey, Rafael
Calvo, Mariano Asquerino, Luis 
Durán, Pepe Franco, Alfonso Muñoz... Són noms que
perduren en la nostra memòria i la de tota aquella generació de modistes i
obreres que, en poder, es passaven les horabaixes sentint els interminables
serials de Luisa Alberca, Guillermo Sautier Casaseca i Pedro Pablo Ayuso. Les
veus d'Amparo Reyes, Maribel Alonso, Manolo Bermúdez, Rafael Barón, Pedro Pablo
Ayuso, marquen aquells d'anys de ràdio oficial franquista.
La radionovel.la també va ser "mobilitzada" pel règim en la seva lluita contra el "comunisme" i la "conspiració maçònica universal". En aquells anys tot el que no era seguir les consignes de la dictadura era, senzillament, fer el joc al "comunisme internacional" que, com hom pot suposar, pagava Moscou per a "desprestigiar vilmente las grandes realizaciones del Caudillo". Radionovel.les polítiques, entre moltes d'altres, són Lo que no muere i El derecho de los hijos. La guerra freda i aquest anticomunisme militant es troba en algunes adaptacions de Mallorquí. Per exemple en Mientras la tierra exista, d'Henry Troyat. Llamas de redención es una apasionada apologia dels "valors" religiosos del nacional-catolicisme.
De totes maneres l'èxit clamorós dels serials anà acompanyat d'un cert allunyament -relatiu, és clar- dels temes d'estricta propaganda política del règim. El serial més escoltat en aquells anys va ser Ama Rosa de Guillermo Sautier Casaseca i Rafael Barán. També destacaren per l'èxit d'audiència Nunca es tarde cuando amanece, de A. Oliveras Mestre; La bestia dormida, de Marisa Villardefrancos; La dama de verde, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca; Echa tu pan sobre las aguas, de Celia Alcántara; i El cielo está en el bajo, també de Sautir Casasseca i Rafael Barón.
Aquesta és l'"España oficial", en tot el que fa referència a la ràdio. Però, com hem dit al començament d'aquest article, l'ona curta ens permetia el coneixement i aprofundiment d'altres realitats. A finals dels anys cinquanta Ràdio Espanya Independent tenia programes exclusius dedicats a Galicia, Catalunya i País Basc. Per als habitants atemorits de la dictadura, allò sí que va ser un descobriment. De cop i volta descobríem totes les potencialitats culturals de les nacions amagades. El nostre interès per la ràdio i les seves immenses possibilitats comunicatives se'ens obrí de sobte. En poc temps esdevindríem agosarats corresponsals d'aquesta emissora que, patrocinada pel PCE, emetia des de Bucarest fent creure que era una emissora "pirenaica", com deia en la seva presentació. Però tot això ja ho hem deixat escrit en el llibre Temps i gents de sa Pobla, que acaba d'editar el Consell de Mallorca amb col.laboració amb l'Ajuntament de sa Pobla. La ràdio esdevenia en aquells anys, malgrat a censura, una porta oberta a la llibertat.
