Tornant als fets, la policia cubana (sense porres, sense cascs, sense gasos lacrimògens, sense pilotes de goma, sense kubotans...) evita, d’aquesta manera, una possible batalla campal i que algú sigui probablement menys pacífic contra qui voldria destruir els avanços aconseguits amb 5 dècades de procés revolucionari. Només cal recordar casos recents d’intents de concentracions contrarevolucionàries a Cuba, molt minoritàries i, per contra, amb una massa de gent molt més nombrosa intentant evitar-les.
Però clar, pels mitjans de comunicació occidentals, aquestes masses a favor de la Revolució no són poble, no són cubans i cubanes de base amb dret a manifestar-se, o en qualsevol cas no deuen ser prou dignes com per merèixer la seva atenció. Mentre, per aquests mitjans, les Damas de Blanco són “dissidents d’un règim dictatorial”, la resta de poble cubà només són “ciutadans manipulats pel govern”. O sigui, des de la benpensant Europa es permeten el luxe de definir a la majoria de població cubana de burros i erigir a una minoria a l’altar de la resistència anticomunista, que es veu que això encara ven.
No podem obviar, tampoc, les connotacions masclistes de qui ens explica que la policia cubana ha reprimit a unes “pobres dones indefenses” (que, curiosament, sempre són esposes o mares d’algú altre més important, que sempre és un home) a l’estil del tòpic masclista de tipus paternalista de “a tu no et pego perquè ets una dona”.
El més trist, però, és veure la cara dura que hi posen, ensenyant unes imatges i explicant-ne unes altres que deuen haver somiat, com si la gent, des de casa, no fóssim prou espavilats per veure què hi està passant, allà. I el més surrealista és sentir com acaba la notícia: “Les formes d’una policia diuen molt d’un govern”. Això dic jo! Si aquests periodistes tastessin algun dia el 
tracte dels Mossos d’Esquadra, de la Policía Nacional o de qualsevol altre cos policial d’aquest parell d’estats que ens tenen ocupats, segurament no tardarien ni un minut a desitjar canviar-los per la policia cubana.
