En el global dels actes es van comptar fins a 5.000 persones.
L’organització ProLingua, plataforma per a la defensa i promoció de la
llengua gallega, presentava el 5 de febrer, simultàniament a 55
localitats del món, el llibre “55 mentides sobre la llengua gallega”.
L’obra desmunta els prejudicis i manipulacions dels supremacistes
castellans sobre la llengua gallego-portuguesa. Ha estat una clara
demostració de força doncs poques vegades es donen una sèrie de
presentacions simultània tant gran.
A part de nombroses localitats gallegues en les presentacions han
participat persones de fins a 20 nacionalitats. Entre altres localitats
hi ha Baiona, Betlem, Buenos Aires, Brusel·les, Copenhagiue,
Cork/Corcaigh, Lisboa, Londres, Madison, Nablus, Nova York, París,
Sarajevo, Tübingen o Gasteiz.
L’obra és molt i molt interessant i respon a les mentides de l’espanyolisme. Per a citar només quatre :
1.- El gallec mai fou prohibit ni perseguit. Mentida com mostra una extensa legislació on és prohibeix “el que no sigui en castellà”: decret de nova planta de 1717, cèdula de 1768 que diu “Mano que l’ensenyament es faci en llengua castellana”, legislació franquista…Avui mateix és impossible usar el gallec a la justícia o fer-ne una escriptura, per exemple. És una prohibició de fet.
2.- El castellà és una “llengua comuna”. Mentida. El castellà fou una derivació del llatí que fou adoptada per la cort que la va imposar front a la derivació del llatí galego-portuiguesa. Ni fou llengua franca ni tenia cap pes fora de la cort castellana abans del seu expansionisme.
3.- Els drets són dels ciutadans, les persones, però mai dels territoris. Mentida. El Tribunal europeu dels drets humans ho va elevar a l’absurd: si els drets són de les persones poden exercir-los a qualsevol lloc del món fet que oficialitzaria totes les llengües a tot el món. Si ho apliquem a l’estat espanyol, el gallec passaria a ser oficial a Murcia si hi van dos gallecs.
4.- És cultura gallega la que es fa a Galícia independentment de en quina llengua. Mentida. La llengua determina el sistema cultural de cada obra. Per exemple, l’obra de la Nobel de literatura de 2009, B. Müller, pertanyent a la minoria germanófona de Romania és clarament alemanya. Literatura gallega és la que s’escriu en gallec, independentment de l’origen, naixement o residència de l’autor o autora.
L’obra és molt i molt interessant i respon a les mentides de l’espanyolisme. Per a citar només quatre :
1.- El gallec mai fou prohibit ni perseguit. Mentida com mostra una extensa legislació on és prohibeix “el que no sigui en castellà”: decret de nova planta de 1717, cèdula de 1768 que diu “Mano que l’ensenyament es faci en llengua castellana”, legislació franquista…Avui mateix és impossible usar el gallec a la justícia o fer-ne una escriptura, per exemple. És una prohibició de fet.
2.- El castellà és una “llengua comuna”. Mentida. El castellà fou una derivació del llatí que fou adoptada per la cort que la va imposar front a la derivació del llatí galego-portuiguesa. Ni fou llengua franca ni tenia cap pes fora de la cort castellana abans del seu expansionisme.
3.- Els drets són dels ciutadans, les persones, però mai dels territoris. Mentida. El Tribunal europeu dels drets humans ho va elevar a l’absurd: si els drets són de les persones poden exercir-los a qualsevol lloc del món fet que oficialitzaria totes les llengües a tot el món. Si ho apliquem a l’estat espanyol, el gallec passaria a ser oficial a Murcia si hi van dos gallecs.
4.- És cultura gallega la que es fa a Galícia independentment de en quina llengua. Mentida. La llengua determina el sistema cultural de cada obra. Per exemple, l’obra de la Nobel de literatura de 2009, B. Müller, pertanyent a la minoria germanófona de Romania és clarament alemanya. Literatura gallega és la que s’escriu en gallec, independentment de l’origen, naixement o residència de l’autor o autora.
