Una cosa que hi ha allà al darrere...

En aquest país si una persona es fa rica, molt rica, és objecte d'enveges sovint però sempre d'admiració. Les preguntes sobre el com i el quan només apareixen quan per alguna raó cau en desgràcia i comencen a esquerdar-se les imatges i les posicions socials aconseguides. El cas Millet és paradigmàtic. Ara hi ha qui , per exemple, veu en les noces de la seua filla una megalomania indicadora que tot plegat no era normal. No ho era, és evident. Cobrir la platea del Palau per a fer-hi la boda de la filla és d'un nepotisme inaudit. Però això ho devien copsar aleshores ja els convidats. I com és que molts dels que hi van ser han callat durant tants anys i ara alguns s'exclamen? Els rumors i els més que rumors sobre els estranys comportaments de Millet eren públics i notoris, no eren demostrables però com a mínim alçaven una barrera d'ombra davant el personatge. I tanmateix això no impedia que el país oficial continuara fent totes les alabances imaginables -com demostra de forma patètica la Gaseta Municipal de Barcelona en replegar ara els elogis desmesurats d'alguns polítics a Millet, un dia abans de l'entrada de la policia a Palau.

En el cas Gürtel les evidències eren encara més clares. No només això: bona part de la societat valenciana denuncia des de fa anys els robatoris i les operacions il·legals que alguns membres del PP han practicat sense aturador. Fins i tot hi ha gravacions d'Eduardo Zaplana on aquest afirma que va entrar en política "per forrar-se". I tanmateix s'ha hagut d'arribar a una situació crítica per tal que algú prenga alguna mesura, sense saber però si això tindrà cap afectació electoral, malgrat tot.

Una part del problema són els diners desviats, els robatoris perseguibles codi en mà. Però no és eixe tot el problema perquè n'hi ha un problema, també, moral i de moralitat. D'un llistó massa baix a l'hora de criticar els rics. Alguns, com a mínim.