Els governs europeus ja han trobat el cap de turc, de marroquí, de romanès o d’equatorià, a qui culpar dels mals d’empresaris i banquers. En els últims anys hi ha hagut una gran deteriorament dels pocs drets que tenien els nouvinguts, fins al punt que es criminalitzen determinades ètnies o nacionalitats. En les lleis es reflecteixen els prejudicis, lamentablement presents, en una part de la població que observa que ha de competir pels pocs diners que el govern destina als més necessitats. Així comença el racisme d’Estat.
Els inicis
L’1 de maig de 1999 va entrar en vigor el tractat d’Amsterdam, que introdueix la immigració en el primer pilar de la legislació europea (patrimoni comunitari). A partir d’aquest moment es decideix que les institucions europees tinguin competències en el tema. El Consell Europeu realitzat a Tampere (Finlàndia) va definir en les seves conclusions quatre grans línies de la nova política migratòria comuna que es definiria en el marc d’un espai de “llibertat, seguretat i justícia” comuna, dins del respecte als drets humans i les llibertats fonamentals. Aquestes línies serien, segons publica Ciriano Gómez a la Carta d’Immigració, de l’Institut Ildis, la col·laboració amb els països d’origen, l’establiment d’un sistema europeu comú d’asil, el tracte just als nacionals de tercers països i la gestió dels fluxos migratoris.
Dos anys després, durant el mandat d’Espanya a la Unió Europea l’any 2002, quan el Pp governava, es va viure una gran reculada en comparació amb els anys anteriors, en què acords com el de Tampere mantenien certs besllums de tolerància. A la reunió de Sevilla es va imposar una ampliació de la llista de països que han d’exigir visat als seus ciutadans. A Colòmbia hi va haver una reacció d’intel·lectuals, com ara Botero o García Márquez, que van desistir de venir a Espanya arran de l’exigència de visats. A més d’aquesta discriminació, es va decidir mantenir contingents de treballadors, es va potenciar un fugida de cervells però també de mans, ja que només podran entrar els que no trobin competidors laborals, molt o gens especialitzats. Són treballs que no poden o no volen fer els nacionals.
Ofensiva xenòfoba
D’una banda, tenim governs que no només no defensen els drets humans, sinó que a més, els agredeixen. Efecte per acció i per omissió. Existeixen partits arreu d’Europa que obertament declaren els immigrants com a persones no grates, que pressionen els seus governs perquè s’impedeixi la seva entrada, es repatriï els que arriben i es limiti els drets dels que ja estan aquí. Aquestes actituds xenòfobes s’evidencien en la legislació implantada en determinats estats, amb els centres d’internament per a estrangers, que no tenen cap regulació, i en els quals les persones que no tinguin la documentació exigida poden ser recloses fins a un any i mig.
Es priva de llibertat aquestes persones, a les quals se’ls atribueix el delicte d’exercir l’article 13 de la Declaració dels Drets Humans Mitjançant la implantació d’aquests centres de detenció s’estén una cortina de ciment darrere de la qual no regeixen normes perquè es troben en un limbe jurídic. Si aconsegueixen sortir i no ser retornats, passen directament a la invisibilització, l’avantsala de l’exclusió social.A tot això hem d’afegir les intencions que es persegueixen amb l’actual presidència francesa de la Ue, la de Sarkozy. Entre les perles hi ha el contracte que s’obligaria a signar als que pretenen viure en el seu territori, entre les obligacions hi ha la de conèixer la cultura, occidental, per descomptat, l’idioma i part de la història. Aquest examen segur que fins i tot no l’aprovarien molts francesos i inicia un camí que s’albira plagat de barreres jurídiques, que assenten una doctrina quesemblava oblidada a Europa.
Fer proves d’Adn als que volen reagrupar la seva família és una altra de les ignomínies a les quals s’han de sotmetre les persones que pretenguin portar la seva família al país. Les mobilitzacions a les banlieues en els últims anys demostren que la segregació no és només un qüestió de papers. S’acosten uns mesos moguts, donades les reunions previstes a París en les quals s’intentarà donar cos a la Directiva de la Vergonya sorgida del parlament Europeu i que ha estat aprovada per una minoria simple.En la mateixa línia, Àustria, on l’extrema dreta ha obtingut un ascens espectacular en les eleccions de setembre de 2008, va crear una llei que obliga els estrangers no comunitaris, amb excepció d’executius i alts càrrecs, a aprendre alemany. Aquestes lliçons les pagarà en un 50% l’immigrant i hi haurà represàlies per als que s’hi neguin. El mateix Consell d’Europa va manifestar el 2005 la seva preocupació per la dificultat de viure que això representava per als immigrants. A Itàlia, les últimes actuacions i declaracions racistes dels més alts representants del govern ham provocat que el Consell tornés a manifestar la seva preocupació. Per exemple, el ministre de Reformes de l’executiu, Umberto Bossi, va justificar els atacs a Nàpols a cinc campaments de gitanos romanesos al·legant que “la gent fa el que no aconsegueix fer la classe dirigent”. Al marge de l’interès de la màfia pels terrenys sobre els quals s’assenta aquesta població, existeix una clara discriminació en les lleis. D’una banda, es preveuen penes de fins a tres anys de presó per a la persona que llogui un pis o una habitació a un immigrant sense papers, a més de la confiscació del pis, que passaria a pertànyer a l’Estat. Als que aconsegueixin legalitzar la seva situació, se’ls exigirà que el pis tingui “condicions d’habitabilitat”, un requisit difícil de complir en el 50% dels habitatges del sud d’Itàlia. La hipocresia s’observa en permetre que els que cuidin ancians o realitzin tasques domèstiques puguin legalitzar la seva situació. Per cada 100.000 italians majors de 65 anys hi ha 204 places públiques de residència. Altres països han endurit la seva legislació per fer més difícil la normalització de la situació administrativa dels nouvinguts. Per exemple, Dinamarca, que ha ampliat el temps per concedir residències de tres a set anys, obligant els candidats a fer un examen de danès i un altre de ciutadania si opten per la nacionalitat. També s’endureixen els requisits per a acollir-se a la reagrupació familiar i es facilita l’expulsió d’immigrants i refugiats. El govern holandès també expulsa a tots els sol·licitants d’asil que entrin sense documentació al país.
El mirall capgirat
Després de veure com a la Unió Europea es plasmen les demandes xenòfobes i racistes d’alguns governs, o les exigències laborals i selectives d’altres (fugida de cervells, contractació en origen), es divulga a les societats un missatge en forma de problema que cal tallar, i tot això cala molt bé. El més fàcil per als governs és declinar tota responsabilitat en les situacions conflictives i endurir el discurs i la pràctica contra els immigrants. Les imatges de policies perseguint africans que venen bosses o discs compactes reprodueix en la retina la sensació d’un delicte. S’ha penalitzat la pobresa, s’ha permès l’existència de partits que obertament posen en la diana el col·lectiu immigrant. Proxenetes convertits en polítics són aplaudits en platós de televisió després de proferir discursos vergonyosos, propis de dictadures d’ultradreta. Que els ciutadans permetem una violació de l’article 13 de la Declaració de Drets Humans ens empobreix espiritualment. Els segles en què Europa va exportar humans que fugien de la misèria no semblen haver calat en l’imaginari col·lectiu. El 2008, any europeu del diàleg intercultural, en lloc de constituir-se com a marc per la promoció de la inclusió dels immigrants, ha significat la major reculada pel que fa als drets de les persones, que l’únic desig que tenen és poder trobar un treball per subsistir al costat de la seva família. Lluny queda la conferència de 2004 a Groningen (Holanda) on la integració dels immigrants va ser plasmada en documents que es van quedar en paper mullat.
L. Thurion
F
