Tot i això, la gran part del llibre són manipulacions, autojustificacions per part de l'autor, tot impregnat d'una nul·la qualitat literària. És per això que per tal d'estalviar als lectors el pagament del llibre a una editorial clarament sensacionalista (Crespo va renunciar als drets d'autor, segons afirma el llibre, per mostrar més legitimitat a l'hora de publicar-ho), intentarem exposar la informació més suculenta (sempre considerant el grau d'imaginació i fantasia de l'autor...).
Crespo entra a militar a l'extrema dreta sent un adolescent de família de classe mitja amb certa tradició dretana de la ciutat de València. Estem a mitjans dels 70 en plena transició cap al postfranquisme i Crespo ingressa en Fuerza Nueva, liderada aleshores per Blas Piñar. Sent encara un vailet Crespo s'inicia en una de les activitats més característiques de l'extrema dreta espanyola i dels moviments feixistes en general: la violència política de baixa intensitat (pallises, agressions, insults amenaçes, assalts a locals d'esquerra, etc.). Fuerza Nueva (FN) comptava aleshores amb nombrosos afiliats i militants, molts d'ells armats i inmersos en el món del paramilitarisme (camps d'entrenament on els instruien sobre tècniques per rebentar grans manifestacions, entre d'altres coses). La primera aventura del jove Juanma Crespo resulta ben divertida. Blas Piñar decideix organitzar un miting a Euskal Herria, els assistents del qual seran afiliats que acudiran en busos des de tot arreu de l'Estat, ja que “Vascongadas” mai ha rebut massa bé els feixistes. Crespo acudeix amb altres companys des de València, però quan es troba complint la seua tasca en la parada de material de FN a l'exterior del recinte on es cel·lebrava l'acte indígenes bascs ametrallen el lloc sense deixar morts ni ferits. Pràcticament aquest és l'únic episodi de violència en contra seua que pateix per motius polítics en aquestes memòries. La seua joventut és descrita amb algunes anècdotes sobre la violència protagonitzada per ell mateix: algunes pallises, assalts a alguns local de l'esquerra. Tot i això, molt significativament, molts dels seus ex companys de l'extrema dreta l'acusen arran de la publicació del llibre de donar una imatge angelical de si mateix, sent qualificat com un dels elements més violents del món de l'extrema dreta a València.
Uns anys més tard, quan Crespo creix, la seua ideologia es radicalitza. Frustrat amb la divisió i la desfeta de l'extrema dreta, s'apropa a elements més radicals que opten per l'activitat terrorista de baixa intensitat i per l'acció directa en especial contra l'extrema esquerra i el catalanisme. Crespo participa en alguns atemptats amb explosiu cassolans, tal com reconeix. També conta un rumor que corria entre l'extrema dreta valenciana d'aleshores: els explosius que van esclatar a l'estació de Bolonya (Itàlia) i va matar nombrosos inocents provenien de València (l'atemptat, en un primer moment atribuit a l'extrema esquerra, resulta ser una acció del feixisme italià més radical). Durant algun temps comparteix aventures amb un jove neonazi (corrent minoritària en aquells anys) valencià amb el qual assalta una seu del Partit Comunista Marxista Leninista situada a prop de l'Ajuntament. L'anecdotari inclou els disturbis amb motiu de la retirada de l'estatua de Franco a la Plaça del País Valencià, en els quals participa destacadament acompanyats dels ultraviolents Legionarios de Cristo Rey , baralles entre els mateixos ultres d'una i altra formació a la “zona nacional” (Plaça Cànovas, Gran Via, etc.) i alguna que altra agressió greu protagonitzada pel mateix Crespo (un 9 d'Octubre apallisa a un pare d'uns 40 anys a dintre de la Catedral de la Plaça de la Reina davant del seu fill que mira l'escena amb llàgrimes als ulls demanant, a l'igual que el capellà, que no matara son pare. Tot en col·laboració dels joves d'Unió Valenciana que es dedicaven a furtar quatribarrades i agredir catalanistes). En aquest recorregut coneix a personatges com ara Juan García Sentandreu, actual dirigent de Coalición Valenciana (conta una anècdota, de nou, ben divertida: la còmica fugida de Sentendreu per una finestra d'un local de Falange, de la qual formava part orgullosament, per a evitar ser linxat per elements enemics de la pròpia extrema dreta), Ricardo Sáenz de Ynestrillas (el líder feixista, adicte a la cocaïna, que va ser absolt per l'assassinat del diputat d'HB a Madrid, Josu Muguruza, però que va entrar a presó per un homicidi relacionat amb el tràfic de drogues) o un tal Vicente Guillén ...
Vicente Guillen és el nom que utilitza Crespo al llibre per referir-se a l'actual líder de l'extrema dreta a València, propietari d'una coneguda empresa de seguretat vinculada directament amb l'extrema dreta, anomenada en el llibre Empresa de Seguridad i important càrrec de la patronal espanyola de la prostitució que, a més, pateix una minusvalia en una cama. I és que Guillen té un paper important en la vida de Crespo, de fet cap a finals dels anys 90 preten eliminar-lo... Mentre Crespo es feia major i intentava encapçalar una opció d'extrema dreta “renovadora” a la ciutat (entre finals dels 80 i principais dels 90), Guillén i els seus creaven Empresa de Seguridad ,un projecte per tal d'oferir un mercat de treball a la militància ultra, generalment sense estudis o directament semianalfabeta. Crespo inclou algunes referències a les influències familiars i d'amistat que uneixen Guillen amb importants personatges valencians. A més el vincula constantment al llarg del llibre als serveis policials i d'informació de l'Estat. Finalement també indica que Guillén va ser convidat a un solstici d'estiu secret amb motiu de l'aniversari de Hitler organitzat per una banda neonazi paramilitar i ultraviolenta a la qual va estar vinculat en un principi. L'empresa va desenvolupant-se amb uns mètodes, no especificats del tot per l'autor, aparentment al·legals o directament il·legals, especialment en la recerca de contractes i en la gestió econòmica. Guillén retira una part del sou dels treballadors per a crear un fons comú que permet reinvertir en noves empreses del propi empresari ultra. Molts dels treballadores noten irregularitats i alguns abandonen, però Crespo es passa prop d'una dècada al servei de l'empresa, constantment denunciada per agressions i totalment solapada amb l'extrema dreta. Amb algunes anècdotes interessants sobre la relació de Guillén amb Eduardo Zaplana (ex president de la Generalitat Valenciana i actual portaveu del PP al Congrés dels Diputats) i als càrrecs del seu voltant (assegura que l'asesor de Zaplana que feia d'enllaç havia estat a FN anteriorment) que inicia l'etapa de creixement de l'empresa gràcies als contractes que ofereix la Genealitat a l'empresa feixista amb els diners dels i de les valencianes. Durant els deu anys que Crespo treballa per a Guillén i es perfila com un dels líders ultres de la ciutat, afirma haver conegut gent famosa del món televisiu i es veu implicat en un petit escàndol quan una productora de televisió es dedica a convidar a l'extrema dreta a la televisió pública valenciana, aleshores en mans del govern autonòmic de Zaplana.
En aquesta part del llibre abunden les autojustificacions de cara al lector/a: Crespo s'adona, suposadament, que la violència no és una via vàlida en l'actualitat, té una filla i comença a distanciar-se del món de l'extrema dreta. Algunes actuacions de Crespo en un partit de nova creació que compartia amb Guillén . Aquest ho interpreta com una traició i envia els seus homes a per ell. Tot i això finalment no es poden fer amb ell (escapa pels pèls d'unes quantes pallises). Finalment Crespo es troba una nit sopant a VIPS (a la Gran Via Marqués del Túria) quan entra Guillén , rodejat de la seua escolta personal. Quan l'empresari es fixa en la seua presència treu una pistola, però finalment és aturat pels seus acompanyants davant d'alguns clients aterroritzats i del encarregat del local que ordena al guarda de seguretat no intervenir ja que Guillén és client habitual i conegut, al mateix temps que intenta dialogar amb l'empresari per a que guardara la seua pistola... Tot un personatge.
L'última part del llibre narra el principi del seu declivi: divorciat de la seua primera dona, entra a la presó de Picassent denunciat per la seua nova nòvia i la seua família (Crespo s'exculpa argumentant que tot és un muntatge orquestrat per la família ja que l'ultra es va negar a participar en un negoci mafiós). Paralelament a la persecució judicial que pateix, les relacions amb Guillén continuen empitjorant. Finalment, des de la presó decideix escriure aquestes “memòries” ajustant comptes amb l'extrema dreta valenciana en general i amb Guillén en particular. Actualment els elements feixistes a la xarxa intenten boicotejar i desautoritzar el llibre.
Crespo es va fugar a l'Octubre del 2006 de la presó aprofitant un permís.
