- Avui, a les 19h Concentració davant l'Ajuntament de Terrassa
- El proper dissabte a la tarda manifestació a Barcelona "La repressió mai ens tallarà les ales".
El jutge de l'Audiència Nacional Fernando Grande-Marlaska ha demanat als Mossos d'Esquadra i a la Policia Nacional que identifiquin els autors de la crema col·lectiva de fotografies del rei d'Espanya que va tenir lloc durant una concentració celebrada el passat dissabte a Girona (Gironès) i Molins de Rei (Baix Llobregat).
Bloc de Xavier Navarro
"No nomes sabem cremar fotografies i banderes" sota aquest títol, Xavier Navarro, regidor a Vilafranca del Penedès per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), escriu al seu bloc un curt i entenedor article per denunciar als mitjans dels mitjans de comunicació de criminalitzar sistemàticament l'esquerra Independentista enlloc d'analitzar i informar de la tasca que fa dia a dia al si dels municipis. Només cal veure la premsa d'avui i els comentaris de certs opinadors.
Mitjans de comunicació:
El PP demana duresa a Zapatero per la crema de fotos del rei. Avui 24.09.07
Els Mossos identifiquen alguns autors de la crema de fotos dels reis a Girona. El Punt 24.09.07
La fiscalía tornarà a persguir la nova crema de fotografies del Rei a Girona. La Vanguardia 24.09.07
El fals debat sobre la Corona i Catalunya. Editorial d'El Periódico de Catalunya 23.09.07
Això no és catalanisme Editorial de La Vanguardia 24.09.07 (Traduït per l'Equip de Llibertat.cat)
Fa temps que proliferen les manifestacions d'un soberanisme de tall maniqueu, amb freqüència mal educat i feridor, que enverina les relacions de Catalunya amb la resta d'Espanya establint una relació de gots comunicants amb l’espanyolisme catalanofòbic, el seu gran beneficiat. La comprensió o el silenci que han envoltat la crema de fotos del Rei a Girona i la conversió del cregut trentenari incendiari en màrtir d'una suposada Espanya repressora són l'últim capítol d'un penós serial ideològic. Protagonistes de tal serial són les plataformes independentistes - que obtenen un tractament periodístic molt per sobre de la seva representativitat- i alguns personatges pintorescs: aquell celebrat actor que no aconsegueix diferenciar els enginyosos balbotejos del seu personatge televisiu de la lamentable xerrameca dels seus mítings; o aquell destemprat jurista que ha aconseguit notorietat denunciant a un Estat, en l'aparell del qual participa.
Es tracta d'un soberanisme de vol gallinaci, tan estrident com irreflexiu, fundat en els tòpics de la visió romàntica de la història. El seu relat és sentimental i les seves acusacions no arriben només a l'Estat, als polítics espanyols o a Espanya en general, sinó també a polítics i membres rellevants de la societat civil catalana, acusats de connivència culpable i de covardia, quan no de traïció. Aquesta visió de les coses es divulga amb sospitosa redundància, de vegades en to sarcàstic i insidiós, a través d'uns mitjans públics que haurien de respectar escrupolosament totes les sensibilitats ciutadanes.
Aquest soberanisme visceral acostuma a reclamar de l'Estat espanyol, amb grans escarafalls, el ple reconeixement de la pluralitat interna, però és incapaç de reconèixer, si més no de respectar, l'enorme pluralitat que nia en la complexa i canviant societat catalana. La desacomplexada parcialitat amb que des dels mitjans públics es comenten els esdeveniments esportius és l'exemple més popular de la falta de respecte a la pluralitat catalana. La visió despectiva de les seleccions espanyoles o el tradicional barcelonisme d'aquests mitjans, ja d'entrada discutible (segons les estadístiques, un 40% dels catalans són aficionats d'altres equips), ha derivat en els últims anys en inacceptables formes de antimadridisme. No val l'excusa que en alguns mitjans públics de Madrid es cometen els mateixos errors. Els extremismes es necessiten i s’alimenten mútuament, però Catalunya –que ha sortit molt cansada del recent canvi estatutari– necessita seny, serietat i intel·ligència per a poder plantejar les seves justes reivindicacions i ha d'exposar les seves necessitats armant-se de raó, no d'excessos. Res pot perjudicar-la més que aparèixer identificada amb posicions infantils, extremistes.
És evident que aquest soberanisme sorollós i abstret perjudica a la causa de Catalunya, doncs provoca més recel entre els propis catalans que seducció. Flac favor es fa a l'expansió de la llengua catalana si els mitjans que fan bandera d'ella menyspreen a punts catalans que senten o pensen d'una altra manera! Alegrar-se de la derrota de la selecció de Gasol, comprendre o relativitzar la crema de fotografies dels Reis, insistir des dels mitjans públics en el mapa pancatalanista oblidant el massiu sentir dels valencians o aprofitar els greus problemes infraestructurals per a promocionar l’enèsima plataforma soberanista no resol res: complica més les coses del que ja estan. Si l’independentisme al Govern i el nacionalisme moderat a l'oposició segueixen mantenint una relació ambigua, amable o acomplexada front aquestes minories, ho pagaran car. En aquest moment greu, la societat catalana exigeix serietat, pragmatisme i moderació. També el socialisme que lidera les principals institucions catalanes pot pagar car el seu silenci concessiu i pragmàtic. A Catalunya li sobra bulliment i li falten paraules assenyades. Mancada valentia per a defensar el principal llegat del catalanisme: la defensa dels interessos materials i culturals de Catalunya i la voluntat de fer-los compatibles amb el progrés d'Espanya.
