La posició d'ERC entorn del tema dels presos i preses independentistes i les propostes adreçades a la seva reinserció no pot ser tractat sense una visió de conjunt de les activitats d'Àngel Colom entre el 1988 i el 1992, i pot ser descrita globalment en forma d'una llarga operació que podem associar fonamentalment a tres noms: el d'Àngel Colom mateix i també als de Pere Bascompte i Jordi Vera:
Entre els mesos de juny i juliol de 1991 el dirigent independentista Pere Bascompte (1) protagonitza en col·laboració amb Àngel Colom tot un seguit de posicionaments polítics que aboquen a la dissolució d'un sector de Terra Lliure el qual passa a integrar-se a ERC. El fet que aquesta operació es faci pel camí de la reinserció exigida per l'Estat espanyol produeix una important divisió entre els presos independentistes i ha constituït una de les qüestions més discutides al si de l'independentisme almenys fins a la seva evolució darrera durant les detencions de finals del 1992 en què Jordi Vera culmina el procés.
Ens esforçarem, doncs, per exposar els debats que aquest fet ha desvetllat i també les diferents fases que ha travessat.
L'operació que es desenvolupa a mitjan 1991 té, d'una banda, uns precedents clars en les gestions i els posicionaments d'Àngel Colom entorn de Terra Lliure i els presos independentistes entre el 1988 i el 1989 (2). I té un epíleg en les reinsercions i delacions que es produeixen durant la tardor de 1992 associades fonamentalment a la figura de l'ex-militant de Catalunya Lliure, Jordi Vera.
Els fets es desenvolupen de la següent manera, a partir de primers de juny de 1991:
Aprofitant l'atemptat d'ETA contra una caserna de la Guardia Civil a Vic a primers de juny de 1991, Àngel Colom torna a intensificar els seus atacs contra l'independentisme català combatiu. I tot seguit comencen a aparèixer les notícies referents a contactes entre Terra Lliure i ERC. L'11 de juny el diari EL OBSERVADOR escriu en gran titular "Bascompte crida Terra Lliure a deixar les armes per donar suport a ERC". Aquesta notícia troba el rebuig dels partits independentistes i compta amb una bona acollida entre la classe política oficial. El Partido Popular per la ploma d'un dels seus diputats Jordi Fernàndez Díaz (destacat protagonista de la repressió contra l'independentisme quan era governador civil de Barcelona) expressa la seva satisfacció al Diari de Barcelona del 23 de juny.
De seguida Pere Bascompte tindria ocasió de començar a explicar amb més detall les seves posicions en una entrevista a El Temps: "Terra lliure hauria de deixar d'actuar" diu. Les raons del seu posicionament en aquells moments són: "La reivindicació de la independència és assumida sociològicament per una majoria de catalans i políticament cada vegada hi ha més partits que es defineixen independentistes. A nivell europeu, el fet que s'hagi ensorrat el bloc de l'est i hagin sorgit les reivindicacions nacionalistes, paral·lelament al procés d'unificació europea fa que l'independentisme canviï de connotació. Fins ara era trencament i trasbals per crear una realitat nova, i en canvi ara, per primera vegada l'independentisme es pot veure com un factor d'estabilització. Ja no és l'independentisme contra un poder. És l'independentisme dins d'Europa. Tot això fa que a Catalunya per primera vegada ens puguem plantejar assolir la independència per una via estrictament política, cal aprofitar-ho i tots els independentistes ens hi hem de dedicar."(3)
La canalització d'aquests plantejaments s'ha de fer de la següent manera segons Bascompte a la mateixa font: "hi ha una proposta de crear un front patriòtic defensat per Catalunya Lliure", "Jo defenso que cal acceptar el pluralisme independentista, entre els quals hi ha ERC", "El que ens ha d'unir a tots, per sobre de la ideologia de cadascú, és el fet d'assolir l'objectiu principal: la independència de la nostra pàtria".
No cal dir que aquestes posicions foren criticades des dels partits independentistes. L'MDT, en un comunicat fet públic el dia 9 de juny precisava. "La línia d'aquests sectors (sectors de Catalunya Lliure) coincident amb la d'ERC es basa en l'acceptació del marc jurídico-polític espanyol (Constitució monàrquica espanyola i Estatuts d'Autonomia) i l'acceptació del paper coercitiu de les forces d'ocupació a canvi d'un accés a unes poltrones polítiques". "La funció d'ERC ha quedat ben demostrada en les darreres eleccions municipals on ha realitzat una tasca sistemàtica d’hostilitat contra les candidatures independentistes existents utilitzant si calia candidatures fantasmes per tal de frenar els avanços de l'independentisme combatiu tot intentant-lo criminalitzar" (4).
El centre de les crítiques dels independentistes respecte a les anàlisis de Pere Bascompte i el seu sector i compartides per Àngel Colom eren les valoracions titllades d'ingènues i idealistes respecte als Estats europeus, uns Estats que eren concebuts com a no oposats a l'accés a la independència de Catalunya. Una síntesi d'aquestes crítiques és expressada públicament per Narcís Sellas en un article a El Punt (5).
El procés de dissolució s'accentua quan Colom i Bascompte passen de plantejar una treva a plantejar una liquidació.
Pere Bascompte planteja per al dia 7 de juliol de 1991 la realització per part del sector de Terra Lliure liderat per ell, d'una treva indefinida i la incorporació d'un sector pròxim a Catalunya Lliure a ERC. Però Àngel Colom no considera suficients aquestes propostes, de treva indefinida de part de Bascompte i del seu sector, (tot i que havia estat la posició mantinguda per Colom en anteriors contactes) i imposa la seva exigència de liquidació total: "Aquí no hi ha treves ni intermitències possibles; o desapareix (Terra Lliure), o s'acaba del tot, o no entren" i exigeix que "anunciïn públicament el seu desig de renunciar a les armes i la seva dissolució consegüent" (6).
Bascompte i el seu sector es pleguen a les exigències d'Àngel Colom i el dia 13 de juliol fan públic un document signat en nom de Terra Lliure en què anuncien la seva dissolució.
L'abast de l'operació és minimitzat per la premsa en el nombre, però el que és cert és que destacats dirigents de Catalunya Lliure s'hi veuen implicats com Josep Aixalà del Principat de Catalunya i Jordi Vera de Catalunya Nord.
Però Bascompte no es limita a accedir a la dissolució i el lliurament a ERC de part de la militància de Catalunya Lliure, sinó que afirma, a més, que aquesta dissolució ha estat feta "per absoluta unanimitat de la seva militància". Aquest punt és desmentit pels presos independentistes condemnats per pertànyer a Terra Lliure, els quals neguen en tot moment haver estat de cap manera consultats respecte a les decisions de Pere Bascompte.
Successives detencions, el 1991 i el 1992, mostraran de manera crua la profunda gravetat d'aquesta falsedat en l' afirmació d'una total unanimitat.
Apareixen, així unes primeres contradiccions i desacords amb aquestes decisions i les detencions que se'n deriven.
El fet és que, tal com passa sempre en situacions semblants, els posicionaments de Bascompte i els seus seguidors comporten automàticament l'increment de la repressió per als qui no s'han avingut a les seves propostes de liquidació.
Així, després d'una Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure realitzada el 7 de juliol en què es rebutja per àmplia majoria la integració de Catalunya Lliure a ERC, són detinguts sis militants d'aquesta organització acusats de pertànyer a Terra Lliure.
La notícia de la dissolució unilateral i les detencions posteriors arriba a les presons i ben aviat Pere Bascompte és criticat obertament pels presos que l'acusen de traïdor i de voler resoldre la seva situació personal. (7). I concretament d'haver cercat "una solució personal que pot fins i tot perjudicar alguns presos pendents de judici" i exigeixen "una solució global que inclogui tots els presos i un compromís de l'Estat que passi per l'Amnistia" (8). Els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans també fan arribar les seves crítiques. L'MDT desautoritza el 15 de juliol de 1991 el suposat comunicat de TL afegint que "Cap d'aquestes persones (Bascompte, Aixalà i Colom) no es pot atribuir la representativitat de Terra Lliure" i conclou: "Aquest fet s'emmarca com un episodi més dins la campanya d'ERC per intentar liquidar l'independentisme combatiu".
La limitació de l'abast d'aquesta operació al si de Terra Lliure és reconeguda per alguns analistes polítics. El PUNT, per exemple, en el seu article editorial del 17 de juliol assenyala "Si no coneixem qui forma i qui ha format Terra Lliure, com podem pensar que el comunicat té la representativitat que diu tenir Com podem creure que Terra Lliure es dissol de veritat sense haver sentit, per exemple, què en diuen els presos de l'organització "..."Ni l'MDT ni Catalunya Lliure, braços polítics de les dues faccions de Terra Lliure sorgides de l'escissió que va donar origen a aquestes dues formacions polítiques, no han avalat aquesta dissolució."
La Generalitat de Catalunya no desprofita, però, l'oportunitat per acabar de coaccionar els presos independentites i així el conseller Bassols es despenja amb unes declaracions en les quals manifesta que el desacord dels independentistes respecte a les operacions de Colom i Bascompte pot perjudicar les promeses del trasllat dels presos en territori català, reivindicació aquesta del trasllat que era un compromís d'aquest responsable de la Generalitat del Principat amb els familiars dels presos i que s'havia fet insistentment des de feia mesos(9)
Les diferents posicions preses per part del poder respecte a aquesta operació de liquidació acaben de situar clarament el veritable sentit polític del fet.
Els desacords envers l'operació Colom-Bascompte es manifesten uns dies més tard també i de manera oberta al Pi de les Tres Branques. Les raons de la tensió es veien encara agreujades pel fet que bona part dels assistents a aquesta concentració anual eren militants independentistes de les comarques pròximes i que havien portat a terme importants campanyes de solidaritat envers Pere Bascompte, i que molts d'ells eren, a més, companys d'independentistes que estaven en aquells moments empresonats i havien hagut de patir directament les conseqüències de les manipulacions dels darrers dies.
Les manifestacions de protesta dels uns van topar en aquest marc de tensió amb actituds crispades del servei d'ordre d'ERC, i va haver-hi moments d'enfrontaments directes.
La premsa va acusar l'MDT dels enfrontaments, malgrat els seus desmentiments explícits i la manca evident de responsables d'aquesta organització en els incidents. Tot plegat fou un altre episodi lamentable que es va voler carregar a l'única responsabilitat de l'independentisme combatiu.
L'únic aspecte positiu a ressaltar com a conseqüència dels fets del Pi de les Tres Branques del 91 fou l'evidència recollida per tota la premsa en el sentit que l'operació protagonitzada per Bascompte i encoratjada per Àngel Colom i la direcció d'ERC s'havia fet sense el consens que es deia posseir al si de l'independentisme.
Més endavant aquesta dissolució protagonitzada per Pere Bascompte trobarà encara un desmentiment més contundent amb el manifest de Terra Lliure fet públic al Fossar de les Moreres, l' 11 de setembre de 1991 i publicat parcialment a El Periódico del 12 de setembre, en el qual es diu que: "Terra Lliure no abaixarà el cap com d'altres ex-companys mentre hi continuïn havent presos, opressió i una Constitució que no és la nostra".
Però quan es fan més evidents les conseqüències i contradiccions d'aquesta operació que hem comentat és l'any 1992. L'operació iniciada per Àngel Colom ja el 1988 i diligentment secundada per Pere Bascompte el 1991, trobarà una conclusió escandalosa el desembre de 1992. Aprofitant l'ofensiva policial i judicial d'aquest 1992 (any que com sabem va estar marcat per les nombroses detencions i tortures els mesos de juny i juliol) l'Estat espanyol va intensificar la seva pressió en la via de la reinserció que s'havia obert pas gràcies a les col·laboracions esmentades.
Així, de resultes d'unes declaracions inculpatòries d'un reinsertat (Albert Sans), és detingut el 8 de desembre per la Guàrdia Civil, el militant d'ERC Jordi Vera. Aquesta detenció arrossega d'altres detencions i la implicació d'un nombre indeterminat de militants independentistes, ja que els detinguts es presten, majoritàriament i per consell explícit d'ERC, a la delació dels seus companys de militància. En aquest aspecte el jutge Bueren aplica el conegut apartat 57 bis b) del Codi Penal referent a la reinserció segons el qual s'exigeix a més de l'abandó voluntari de "les seves activitats delictives", "l'obtenció de proves decisives per a la identificació o captura d'altres responsables", és a dir, ras i curt, la delació. Jordi Vera, Gustau Navarro i Salvador Soutollo s'acullen a la reinserció i delaten antics companys integrats en aquells moments a ERC o a Catalunya Lliure.
Gustau Navarro denuncia tortures però Jordi Vera, a través del seu advocat Joan Ridao, militant d'ERC, fa saber que ha rebut un tractament "exquisit" per part de la Guàrdia Civil, tal com recull El Periódico del 13 de desembre de 1992.
Aquesta fi tan denigrant de la vasta operació sostinguda per Àngel Colom al llarg dels darrers quatre anys acaba, doncs, amb la col·laboració d'ERC i militants seus en la reinserció i la delació proposada per l'estat.
Al cap d'un cert temps (estiu de 1993) i veient les exigències inacceptables de l'operació d'Àngel Colom, Pere Bascompte se'n desmarcarà i no acceptarà de veure's barrejat en cap operació de reinserció ni delació i abandonarà ERC. Aquest fet de caire particular però de característiques simbòliques en la seva evolució dóna un imatge de l'abast i també de les limitacions del fenomen d'ERC dins el conjunt de l'independentisme.
Notes al Capítol 10
[1] Cal situar també d'una manera més precisa el paper de Pere Bascompte per tal d'entendre el seu posicionament al llarg de 1991 i la rectificació posterior.
Pere Bascompte que havia quedat en llibertat de resultes d'un error judicial s'havia refugiat a Catalunya Nord, d'ençà de 1984, i, havia estat objecte de pressions insistents per part del govern espanyol en el sentit d'obtenir-ne l'extradició per tal de fer-li complir la seva condemna. La seva situació s'agreuja encara a partir de 1985 quan com a conseqüència de les detencions d'altres refugiats, Bascompte és empresonat a Tolosa de Llenguadoc. Tot i així, manté els posicionaments independentistes i rupturistes i afirma, per exemple, en una entrevista a una revista manresana: "Per la via estrictament legal és impossible arribar a la independència".(Revista "El pou de la gallina", núm.7, Manresa, desembre de 1987).
A partir d'aquests plantejaments es produeix una evolució que pot semblar sorprenent cap a les posicions pròximes a les d'Àngel Colom, una evolució prou ràpida i que convindria sens dubte intentar d'explicar.
Un dels factors d'aquesta evolució cal situar-lo, amb tota seguretat, en la influència creixent que l'experiència d'ERC exerceix damunt un sector important de Catalunya Lliure. Ja hem exposat en anteriors capítols que Catalunya Lliure es crea sota els plantejaments de l'anomenat Front Patriòtic, que postulen la unitat de tots els independentistes en una sola organització al voltant dels objectius nacionals tot deixant de banda d'altres referències polítiques i continguts socials que poguessin dificultar la unitat entre els connacionals. No és estrany, doncs, que una pèrdua tan accentuada de referències polítiques sòlides portés un sector de Catalunya Lliure a un lliscament cap a posicions de tipus possibilista.
[2] Els precedents es remunten a finals de 1988. Segons les informacions més fiables, Àngel Colom, que necessitava reforçar la seva imatge dins el projecte d'ERC, emprèn pel seu compte uns contactes amb els presos els darrers mesos de l'any 1988. La seva proposta és l'oferiment de la sortida de la presó a canvi d'una treva unilateral de Terra Lliure. En un primer moment, la situació de divisió dels presos en diferents presons i l'ambigüitat de les primeres propostes de Colom fan que els tres independentistes tancats aleshores a Lleida acceptin de manera genèrica les seves gestions.
Poteriorment aquestes gestions es van aclarint; d'una banda, són valorades pel Ministeri de l'Interior espanyol com a "positives" (El Periódico, 6.07.89); i d'altra banda, es té coneixement igualment que s'havien fet en coordinació amb un home de l'àrea del PSOE, el senador Francesc Ferrer, que havia intentat repetidament fer entrar els presos independentistes en la via de la reinserció plantejada per l'Estat espanyol (La Vanguardia, 9.07.89)), una via política que comporta les figures del penediment i la col·laboració —delació— amb els estaments judicials de l'Estat.L'enfocament poc clar d'aquestes gestions d'Àngel Colom en relació amb la reinserció plantejada per l'Estat espanyol i rebutjada pels presos, i el fet que les gestions es facin al marge de les organitzacions independentistes i dels presos en el seu conjunt, fan que a la meitat del 1989, en un comunicat col·lectiu fet públic a la diada del Pi de les Tres Branques el mes de juliol, els presos independentistes desautoritzin aquestes actuacions. El text signat per Benítez, Cadenas, Canet, Cort, Datzira, Fernàndez, Godó, Nadal, Palou, Petit, Sastre i Tarragó, puntualitza: "L'objectiu del govern espanyol no és altre que el de preparar el terreny a la reinserció, provocant així la liquidació de la lluita armada als Països Catalans i de retruc diluir la resta del moviment polític independentista.". Més endavant afegeixen: "Ha de quedar clar que no es donen les condicions democràtiques per a dur a terme aquesta lluita (la lluita independentista) dins el marc constitucional i autonòmic vigent ja que l'autonomia és una pura descentralització que bloqueja qualsevol camí per assolir la nostra sobirania nacional". I conclouen: "Volem deixar ben clar que desautoritzem el diputat Àngel Colom a exercir cap mena de representativitat política en el nostre nom, ja que només cerca la seva promoció personal al si d'ERC i barrar el pas a qualsevol preu al procés rupturista d'alliberament nacional al si del nostre poble". Així acaba un primer intent d'Àngel Colom per portar els presos independentistes pel camí de la reinserció.
[3] Revista El Temps, 24.06.91
[4] Aquest paràgraf fa referència al sectarisme d'ERC en les eleccions municipals, que el portà a plantejar candidatures pròpies en municipis on no s'hi havia presentar anteriorment i on ja hi havia candidatures independentistes ben implantades. El cas més escandalós és el de Sant Pere de Ribes, on ERC contribuí a la substitució de l'alcalde independentista (la candidatura "La Nou" coordinada a l'AMEI) per un alcalde del PSOE.
[5] El Punt, 18.07.91
[6] El País, 7.07.91
[7] El Periódico, 12.07.91
[8] El País, 12.07.91
[9] El País, 11.07.91
Text extret de la Història de l'independentisme (1979-1994)
