El 23-F va generar també repercussions en altres àmbits, el 12 de març de 1981, el Diario 16 va publicar l'anomenat "Manifiesto de los 2.3OO", on es denunciava la situació d'inferioritat i persecució" de l'espanyol a Catalunya. Si bé el document va ser redactat bastant abans, es va aprofitar el clima del cop d'estat per fer-lo públic, anant de bracet d'aquesta manera, intel·lectual —que es presentaven aleshores amb una imatge progressista i demòcrata: Amando de Miguel, Federico Jiménez Losantos, Santiago Tarancón, Carlos Sahagún i José Reinoso-, amb Tejero i Milans de Bosch.
La indignació popular va ser immediata i contundent. Les cartes al director de diaris i revistes catalanes eren innombrables, i ràpidament van aparèixer un seguit d'iniciatives que van culminar en un acte central al paranimf de la Universitat de Barcelona el 18 de març de 1981, on es va aprovar un manifest en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Aquest manifest del paranimf va ser l'origen de la plataforma d'organitzacions i entitats culturals i polítiques coneguda amb el nom de la Crida a la Solidaritat. I així es va iniciar una campanya de sensibilització sota l'eslògan Som una nació que va culminar en un acte massiu el 24 de juny de 1981 al Camp Nou. Però abans, el 21 de maig de 1981, un escamot de Terra Lliure segresta el professor Federico Jiménez Losantos, un dels redactors del Manifiesto de los 2.300, i el deixa abandonat en un camp obert a Esplugues de Llobregat amb un tret al genoll. Les reaccions polítiques no es fan esperar. Però primer és Jiménez Losantos qui, en unes primeres declaracions, acusa les institucions autonòmiques, i el president del Parlament català, Heribert Barrera, d'instigar la realització de fets similars, per la postura que prenen arran de la publicació del Manifiesto. Naturalment, la Generalitat va sortir al pas d'aquestes declaracions, i fins i tot el diari Avui, en la seva edició del 22 de maig, diu que ha rebut la reivindicació de Terra Lliure i que en aquesta s'amenaça d'atemptar contra persones de la Generalitat, extrem aquest totalment fals, segons indica en Jaume Fernàndez en el seu llibre.
Com era d'esperar tots els partits polítics van condemnar l'acció i van procurar no donar més voltes al problema, davant l'evident aprovació d'una part important de la població catalanoparlant i la indiferència patent de la població d'origen immigrant. Al cap de pocs dies, tots el diaris publicaven una petita nota en la qual es deia que deu dels principals signants del Manifiesto se n'anaven a viure fora de Catalunya. Entre aquests, Amando de Miguel, el mateix Jiménez Losantos i Santiago Tarancón. La polèmica que es podia haver suscitat va restar soterrada pels fets del Banc Central de Barcelona, i les versions sobre possibles connexions ultres de l'afer. Això va succeir el 23 de maig, tres dies després de l'acció contra Jiménez Losantos
Font:
