En les darreres setmanes, els manaires de les quatre províncies han aprofitat un desastre natural -per dir-ho així- per defensar un cop més la construcció de la MAT, de l'autopista elèctrica que farà possible que l'Estat francès vengui l'energia que li sobra de les seves centrals nuclears a les seves antigues colònies d'Àfrica i a l'Estat espanyol. La tempesta que va deixar sense electricitat les comarques gironines durant uns dies -el fenomen natural- va tenir unes conseqüències importants sobre les línies elèctriques d'aquella zona amb la caiguda de desenes de torres i el consegüent tall de llum. Podem atribuir la destrossa a l'extraordinària tempesta i fins i tot a la descurança que Red Eléctrica Española té d'aquesta línia, però mai al fet que no existeixi la MAT, ja que aquesta línia en cap cas servirà per subministrar fluid elèctric als usuaris corrents. Els amos van voler fer passar, un cop més, una cosa per l'altra, donant arguments espectaculars per defensar l'indefensable: la seva necessitat d'acabar la construcció de la MAT com abans millor. Ningú no se'ls va creure. O sigui que ja podien, ara mateix i sense esperar un altre “xoc” de doctrina aprofitable, fer acabar l'acampada pacífica que des de feia mesos els posava en qüestió. El cost del desallotjament no era desproporcionat: unes fotos a la premsa, alguna manifestació i algun article d'opinió i poca cosa més...
La policia democràtica dels Mossos d'Esquadra -al costat de guàrdies de seguretat de l'empresa Eulen- ha actuat, un cop més, defensant els interessos particulars d'una empresa que si existeix és només com a conseqüència de model ultraliberal de creixement que en els darrers decennis ha transferit la riquesa col·lectiva, la propietat pública de serveis bàsics com són les elèctriques, a mans privades de senyors mudats amb pegat a l'ull. Els mossos, i les mosses (que per això són una empresa -pública- amb pla d'igualtat), han fet fora les persones que s'oposaven a la línia amb el seu propi cos, donant tot el que tenen les persones íntegres i que s'estimen el món on vivim
Com els i els brigadistes que als anys 30 del segle XX van venir als Països Catalans per plantar cara al feixisme, les resistents dels boscos, des de dalt dels arbres, han donat una lliçó de compromís solidari no només amb les persones que vivim per aquí sinó també amb aquí mateix, amb la terra que ens dóna la vida i que els encorbatats del segle XXI, des de despatxos lluents amb aire condicionat, envien a la destrucció per tal que les empreses de què cobren continuïn fent créixer els seus beneficis. Des del bosc, el crit de “visca la terra!” ha estat, dit o no dit, tant és, el crit de qui abans que diners vol vida, de qui abans que beneficis exigeix vida, de qui abans que destrucció viu vida. Un “visca la terra!” que agermanava els boscos de Sant Hilari, tal com recordava el darrer “El Pèsol Negre”, “amb el MEND a Nigèria per defensar el Delta del riu Níger, els maputxes a l’Araucània o el Front d’Alliberament de la Terra a diversos països del món amb la seva estratègia descentralitzada”. Des dels boscos, no demanaven un soterrament de les línies elèctriques o un recorregut alternatiu sinó que s'hi oposaven frontalment.
Anestesiats per la remor de telenotícies que ens conten el món des d'un sol punt de vista, sempre el mateix, i adormits davant del teatre parafeixista (o per a ximples) del clan Cuní-Rahola, la defensa de la terra de les dones i els homes contra la MAT, des de dalt dels seus arbres, ha estat un petit espai de trencament d'aquest espectacle tan dolent i tan car que volen que visquem en els moments en què no treballem com si es tractés de la nostra pròpia vida. I cada cop més, no ens els creiem... I cada cop més, no els creguem!
La policia democràtica dels Mossos d'Esquadra -al costat de guàrdies de seguretat de l'empresa Eulen- ha actuat, un cop més, defensant els interessos particulars d'una empresa que si existeix és només com a conseqüència de model ultraliberal de creixement que en els darrers decennis ha transferit la riquesa col·lectiva, la propietat pública de serveis bàsics com són les elèctriques, a mans privades de senyors mudats amb pegat a l'ull. Els mossos, i les mosses (que per això són una empresa -pública- amb pla d'igualtat), han fet fora les persones que s'oposaven a la línia amb el seu propi cos, donant tot el que tenen les persones íntegres i que s'estimen el món on vivim
Com els i els brigadistes que als anys 30 del segle XX van venir als Països Catalans per plantar cara al feixisme, les resistents dels boscos, des de dalt dels arbres, han donat una lliçó de compromís solidari no només amb les persones que vivim per aquí sinó també amb aquí mateix, amb la terra que ens dóna la vida i que els encorbatats del segle XXI, des de despatxos lluents amb aire condicionat, envien a la destrucció per tal que les empreses de què cobren continuïn fent créixer els seus beneficis. Des del bosc, el crit de “visca la terra!” ha estat, dit o no dit, tant és, el crit de qui abans que diners vol vida, de qui abans que beneficis exigeix vida, de qui abans que destrucció viu vida. Un “visca la terra!” que agermanava els boscos de Sant Hilari, tal com recordava el darrer “El Pèsol Negre”, “amb el MEND a Nigèria per defensar el Delta del riu Níger, els maputxes a l’Araucània o el Front d’Alliberament de la Terra a diversos països del món amb la seva estratègia descentralitzada”. Des dels boscos, no demanaven un soterrament de les línies elèctriques o un recorregut alternatiu sinó que s'hi oposaven frontalment.
Anestesiats per la remor de telenotícies que ens conten el món des d'un sol punt de vista, sempre el mateix, i adormits davant del teatre parafeixista (o per a ximples) del clan Cuní-Rahola, la defensa de la terra de les dones i els homes contra la MAT, des de dalt dels seus arbres, ha estat un petit espai de trencament d'aquest espectacle tan dolent i tan car que volen que visquem en els moments en què no treballem com si es tractés de la nostra pròpia vida. I cada cop més, no ens els creiem... I cada cop més, no els creguem!
