Torna l'Europa colonial

En aquesta ocasió, la Resolució 1973 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha avalat la “legitimitat moral” dels atacs. Les vel·leïtats messiàniques de Gaddafi han arribat en el precís instant, en el moment just, en què s’havia fet palesa la intranscendència europea. Més encara: no solament la futil·litat d’un continent declinant, sinó les complicitats vergonyoses, interessades i força rendibles amb les satrapies àrabs que havien mantingut l’statu quo fins fa quatre dies, el coronel guillat inclòs.

Així doncs, la campanya líbia és una ocasió d’or per a la redempció d’un continent amb nostàlgies colonials i present incert que ha presenciat, aterrit, com els seus fidels aliats han estat escombrats sense contemplacions pels vents de canvi que bufen a la riba sud de la Mediterrània, amb el consegüent ridícul afegit d’una diplomàcia i uns ministres d’Afers Exteriors –Alliot-Marie, Ashton…– que han destacat per la seva pregona inutilitat. El soroll ensordidor dels canons, a més, permet apaivagar la remor transformadora, evolucionària, que s’escolta amb obstinació a Tunísia, a Egipte, al Iemen, a Síria, a Bahrain… a l’Aràbia Saudita? Els europeus, d’altra banda, necessiten el petroli oriental a qualsevol preu i els tripijocs diplomàtics dels russos i dels xinesos amenaçaven en els darrers temps la placidesa hegemònica de què havien gaudit fins ara en la regió. I més ara, quan el petroli i el gas tornaran a ser la font energètica per antonomàsia, tota vegada que recula l’energia nuclear.

La intervenció militar occidental ha despertat els fantasmes d’un passat massa recent. Precisament, les veus insurrectes que s’han escoltat als carrers i a les places àrabs clamen contra l’opacitat, la corrupció, les castes, l’immobilisme, la dependència, la submissió, la tradició castradora… Contra tot allò, precisament, que Edward Said denunciava ja fa 30 anys en el cèlebre llibre Orientalisme. Els joves àrabs, al cap i a la fi, no pretenen altra cosa que tancar definitivament unes portes colonials que, imperceptiblement, sempre havien estat entreobertes –mai tancades del tot, malgrat els processos descolonitzadors…– i així poder instituir unes noves normes del joc en igualtat de condicions.

La reacció bèl·lica europea recorda massa una mentalitat que semblava feliçment superada. “La pesada càrrega de l’home blanc” de la qual parlava Rudyard Kipling, profeta de l’Europa imperial i colonial, no ha cessat de ressorgir, recurrent, des de la fi del segle XIX fins avui. Hi ha pobles maldestres, salvatges, ignorants i primaris que cal fer entrar en raó, encara que sigui a cops de bastó, pel seu propi benestar. És el suprem sacrifici alliberador reservat a l’home blanc per estendre a canonades la civilització, la democràcia, els drets humans i la felicitat arreu del món.