El documental Orwell: 2+2=5, de Raoul Peck, ens recorda que el poder no es limita a governar les institucions: també pretén condicionar la memòria, el llenguatge i la manera com interpretem la realitat. Una reflexió que, llegida al costat d'Antonio Gramsci, ens ajuda a entendre com determinades relacions de dominació acaben convertint-se en sentit comú. I això té molt a veure amb la realitat dels Països Catalans.
George Orwell va imaginar a 1984 una societat en què el poder podia arribar a imposar que dos més dos fan cinc. No es tractava simplement de mentir, sinó d'aconseguir que la veritat depengués de qui manava. Gramsci, des d'una altra perspectiva, va explicar com les classes dominants construeixen hegemonia fins a aconseguir que els seus interessos siguin percebuts com els interessos generals de tota la societat.
No vivim en la distopia totalitària d'Orwell, però els seus advertiments ens permeten qüestionar una realitat que sovint se'ns presenta com a inevitable. Qui decideix què és normal, què és legítim i què queda fora d'allò políticament possible?
El concepte de colonialisme interior ens ofereix una perspectiva crítica per analitzar les relacions entre l'Estat espanyol i els Països Catalans. No parlem d'una colònia en el sentit clàssic, sinó d'una estructura de subordinació política, econòmica, lingüística i cultural que persisteix malgrat el reconeixement formal de l'autonomia.
Les inversions estatals en són una expressió material. Durant anys, Catalunya ha patit una diferència persistent entre les inversions pressupostades i les realment executades. Les mancances ferroviàries, el deteriorament de Rodalies i els dèficits d'infraestructures no són simples problemes de gestió: també plantegen qui estableix les prioritats i qui té el poder de decidir sobre les necessitats del territori.
En el terreny lingüístic, la desigualtat és encara més evident. El castellà és constitucionalment una llengua que tots els ciutadans tenen el deure de conèixer, mentre que el català continua sotmès a un reconeixement territorial limitat. Es proclama el respecte a la diversitat, però es manté una jerarquia lingüística que condiciona l'educació, la justícia i l'administració.
La cultura tampoc no escapa a aquesta lògica. L'Estat premia escriptors dels Països Catalans, tant si escriuen en català com en castellà, però sovint incorpora el seu reconeixement al relat general de les lletres espanyoles. No es tracta de qüestionar els autors ni els guardons, sinó d'observar com una cultura nacional pròpia pot ser reconeguda i, alhora, integrada dins un marc nacional que es presenta com a superior.
I aquí arribem al nucli de la qüestió: el marc mental espanyol. Espanya apareix com una realitat política natural i indiscutible, mentre que els Països Catalans són fragmentats administrativament i sovint reduïts a una expressió cultural o lingüística. Allò que és una construcció històrica de poder acaba presentant-se com l'única organització possible.
La Transició va consolidar aquest marc. La Constitució de 1978 va reconèixer l'autonomia, però va blindar la unitat de l'Estat i va deixar fora la possibilitat d'exercir unilateralment el dret d'autodeterminació. L'1 d'Octubre de 2017 va qüestionar precisament aquests límits mitjançant una mobilització popular de desobediència i afirmació de sobirania.
Ara, el discurs de normalització del govern de Salvador Illa planteja una nova contradicció. Passar pàgina del procés independentista pot significar recuperar l'estabilitat institucional, però també pot contribuir a presentar la ruptura democràtica com una etapa definitivament superada. Es pot passar pàgina d'un conflicte sense haver-ne resolt les causes?
Aquí és on Orwell i Gramsci es retroben. El primer ens adverteix sobre el poder de manipular el relat; el segon, sobre la capacitat de convertir-lo en sentit comú. La normalització no exigeix necessàriament negar l'1 d'Octubre: pot consistir a reduir-lo a un episodi del passat, desconnectat de les aspiracions polítiques que el van fer possible.
El problema no és únicament que l'Estat imposi els límits de la sobirania, sinó que aquests límits acabin sent acceptats com a naturals, fins i tot per una part de les forces polítiques que un dia van proclamar la voluntat de superar-los.
Potser la distopia més inquietant no és que ens obliguin a acceptar que dos més dos fan cinc, sinó que acabem assumint que la subordinació és normal, que l'autonomia és l'únic horitzó possible i que la ruptura democràtica ja no té lloc en el nostre futur.
Perquè el poder no consisteix només a decidir sobre el present. També consisteix a determinar com hem de recordar el passat i fins on ens és permès imaginar el futur.
