L'insult, la desqualificació i la provocació s'han convertit en protagonistes d'una campanya electoral que tot just comença i que ja presenta uns nivells de degradació preocupants. Una política sense arguments, un periodisme que viu de les emocions i uns mitjans que, en lloc de denunciar aquesta deriva, la converteixen en titular.
La banalització del debat polític ha arribat a extrems difícils d'imaginar. Arguments propis d'una tertúlia de bar, comparacions desafortunades, ocurrències i desqualificacions personals ocupen l'espai que hauria de correspondre a les idees i a la confrontació de projectes polítics. I no és un fenomen exclusiu de les campanyes electorals. El debat parlamentari fa temps que s'ha convertit en un escenari semblant, on sovint importa més la frase provocadora que no pas la força dels arguments.
S'ha normalitzat l'agressivitat i s'ha confós la proximitat amb la vulgaritat. Sembla que parlar clar vulgui dir cridar més fort, insultar l'adversari o buscar l'aplaudiment fàcil. La contundència política, però, no necessita insults, sinó arguments, coherència i responsabilitat.
Tampoc no assistim a una veritable confrontació entre dreta i esquerra. Una part de l'esquerra institucional s'ha convertit en una esquerra de nous rics, instal·lada en els privilegis del poder, amb un progressisme de façana que conviu perfectament amb les estructures de l'Estat. El PSOE i les seves branques autonòmiques en són una expressió: molta retòrica progressista, però quan es tracta de qüestionar la sagrada unitat de la pàtria espanyola, els límits són infranquejables. Mentrestant, la dreta competeix amb l'extrema dreta en una escalada reaccionària que recupera sense complexos referents del franquisme.
I enmig d'aquest panorama, quin paper hi té el periodisme? Massa sovint, el de simple amplificador. Declaracions i contradeclaracions, enquestes convertides en espectacle, titulars provocadors i tertúlies interminables. Un model de periodisme polític profundament madrileny que s'estén pels Països Catalans i acaba imposant-nos els seus debats, les seves prioritats i fins i tot el seu llenguatge.
Els mitjans podrien denunciar aquesta degradació, contrastar arguments i exigir responsabilitats. Però massa sovint prefereixen convertir cada insult en notícia i cada provocació en una nova polèmica. La política proporciona l'espectacle i el periodisme li garanteix l'audiència.
Davant d'aquesta situació, em pregunto quin sentit té assistir a mítings on no es confronten idees, sinó que es busca l'aplaudiment dels convençuts. Una societat amb esperit crític hauria d'exigir alguna cosa més que consignes, insults i promeses que ningú no sap si es compliran. Perquè, entre tanta cridòria, cada vegada costa més distingir els projectes polítics de les simples ambicions de poder.
No es tracta de fugir de la política ni de renunciar al compromís, sinó de preservar la llibertat de pensar davant d'un espectacle que pretén ocupar-ho tot. Una política en què massa sovint sembla que l'única preocupació sigui arribar al poder, repartir-se els càrrecs, conservar els privilegis i posar mà a la caixa.
Per això prefereixo perdre'm entre les fagedes i els castanyers del Vallespir i la Garrotxa. Allà, on la tardor transforma el paisatge en una simfonia de colors, no necessito escoltar discursos ni promeses. Només la remor del vent, el silenci dels boscos i el plaer de caminar per un país que estimo.
Lluny de les misèries del poder, per retrobar-me, senzillament, en plena llibertat.
