Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
27D: Debatre per avançar

Introducció

No és fàcil escriure un text que es pretén serè, adjectiu que finalment hauran d’adjudicar-li, o no, els lectors, enmig d’aquesta tempesta d’articles, piulades, comentaris a xarxes socials... plens de retrets, sentències demolidores i, fins i tot, desqualificacions personals. Entre les posicions inamovibles d’una i altra banda, hi ha d’haver, segur, espais i moments per al debat. Un debat on no es menystingui d’entrada cap posició i on els arguments siguin, sobretot, de caràcter polític. Aquesta és la voluntat d’aquest escrit, intentar posar negre sobre blanc algunes de les reflexions que li semblen a qui escriu necessàries per tal d’afrontar el debat que els militants i simpatitzants de la Candidatura d’Unitat Popular hauran de tenir aquest diumenge. L’”excusa” és el debat d’aquest cap de setmana, però el debat és molt més de fons i, de fet, no només afecta al corpus de gent que participarà de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP.

Com plantejar el millor escenari?

Els independentistes haurien d’agrair a la CUP la seva transparència, gràcies a ells s’han sabut quins eren els escenaris en què s’estava movent el Procés en el terreny parlamentari. I, precisament gràcies a això, molts independentistes s’han anat conformant la seva opinió. Com ja s’ha dit, no és la voluntat principal d’aquests paràgrafs decantar-se per algun escenari en concret, sinó intentar aportar alguns factors que podrien resultar interessants de tenir en compte des de la perspectiva d’un independentista d’esquerres. Un amic sempre diu que la tàctica política no és una ciència exacta, i té raó, però això no vol dir pas que no calgui dotar l’estratègia de factors els menys subjectius possible. Per això, una manera d’analitzar quin és l’escenari més adient per tal d’aconseguir la ruptura amb l’Estat espanyol podria ser identificar-ne quins passos s’haurien de seguir per aconseguir-la i analitzar-los, primer per separat i després fer-ne una relació. Òbviament, tampoc s’haurien de deixar al calaix factors també condicionants com les polítiques socials, la radicalitat democràtica, la corrupció o, sovint oblidats, la llengua i la territorialitat completa.

1. Els moments de preruptura: és de consens que cal seguir sumant suports socials a l’independentisme i, per això, no s’hauria de perdre la gent que ja s’hi ha sumat (les posicions polítiques, com d’altres, de les persones no són inamovibles i no es pot confiar que qui ja ha apostat per la independència en algun moment no ho pugui deixar de fer), però a la vegada caldria que se’n segueixi sumant de nova. Agafant com a base d’aquesta anàlisi els espais polítics corresponents als partits “institucionals”, es podria dir que, per aconseguir més del cinquanta per cent de suports a la independència de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, cal Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, la CUP i encara en faltarien. Semblaria clar que la capacitat de sumar nous suports de CDC està estancada i que ara el moviment sobiranista li tocaria anar a convèncer l’espai dels “comuns”. Però això no vol dir que es pugui prescindir de l’espai sociològic que representa l’independentisme “conservador”, sinó que s’hauria actuar dins la dialèctica de no fer-los baixar del carro i, al mateix temps, garantir prou polítiques socials reals, i que ajudin a millorar la vida de la gran majoria de persones, per tal de sumar nous espais sociològics. No és una tasca fàcil, però és la que tocaria fer en la situació actual i tenint en compte la realitat històrica. No s’hauria d’obviar la dualitat -com a mínim- social que s’ha anat forjant les últimes dècades, hi ha hagut una certa guetització en barris obrers de Barcelona i perifèria de bona part de la immigració espanyola dels anys seixanta (també caldria analitzar la nova immigració) i no ha ajudat gens a la integració l’assimilació que històricament ha fet Convergència i Unió i el Pujolisme de Catalunya amb les seves persones. Caldria tenir en compte les antipaties que això ha pogut arribar a generar. Cal assumir també, més per incapacitat política que per error, que l’independentisme dels anys vuitanta no va poder sumar a la causa nacional els fills de la immigració espanyola. Una gent que, a causa de la seva sociologia de força “tradició comunista”, podia haver esdevingut potencialment revolucionària.

2. La Ruptura: és clar que en algun moment s’haurà de passar d’un marc jurídic espanyol a un marc jurídic català i això, malgrat tots els eufemismes que s’hi vulguin posar, vol dir que el Govern de la Generalitat haurà de desobeir les lleis espanyoles. A ningú no se li escapa que la CUP té menys por a desobeir que Junts pel Sí i que, per tant, seria positiu que la CUP estigués forta i activa per tal de garantir i assegurar que ningú es fa enrere. No s’hauria de llegir com un argument de desconfiança, sinó de cerca d’una major seguretat.

3. El Procés Constituent: Caldria arribar-hi amb una gran mobilització i activació popular i amb un certa estratègia compartida entre ERC, la CUP i els “comuns”. Seria molt probable que, després d’una eventual independència, hi hagués un temps prou prolongat d’inestabilitat econòmica i que això pogués ser venut per molt sectors com un argument per cercar una gran estabilitat política. Caldria, doncs, impedir que el procés de refundació de CDC acabi amb el naixement d’un nou gran partit de “centre”, que abraci des de neoliberals a socialdemòcrates passant per liberals cristians, que s’instal·lés com a partit hegemònic de la nova República catalana. 

Aquests tres tempos polítics caldria que la gent els posés en relació i així es pogués plantejar el millor escenari possible per als interessos dels independentistes d’esquerres. Malgrat que aquesta pantalla ja està passada, la CUP ja va plantejar quatre escenaris, i la militància i simpatitzants van escollir i s’ha actuat en conseqüència, no estaria de menys preguntar-se què hagués passat si s’haguessin plantejat altres escenaris: que la CUP entrés a Govern a canvi d’un President realment de consens (algú d’ERC o algun independent no vinculat a CDC), per exemple. 

Finalment, i sembla més que confirmat, el debat ha acabat girant sobre el qui. Caldria, doncs, preguntar-se primer de tot si Artur Mas, i CDC, ha tingut com sembla clar només el control de totes les formes i tempos polítics del procés (la pregunta de la consulta del nou de novembre, la data de les eleccions, la forma en què part de l’independentisme s’hi va presentar...) o si també ha tingut el control de l’estratègia del Procés. És a dir, si Mas, i CDC, “creen” el moviment independentista per amagar la seva decadència com a partit o si, pel contrari, s’hi acaben sumant per les raons que siguin. I, finalment, caldria valorar si Mas ajuda a arribar al cinquanta per cent de suports a la independència i si, i són coses diferents, ajuda a superar-lo. Per tant, el tema clau és si Mas ajuda, o no, a la complicada dialèctica entre fer créixer la base social i accelerar la Ruptura.

No ens enganyem: nous escenaris

L’independentisme, tot, no s’hauria d’enganyar, dos partits es van presentar a les eleccions espanyoles del Congrés dels Diputats i del Senat i, per tant, se’n pot fer la lectura, també, en clau independentista. La CUP va apostar per l’abstenció, però seria il·lús dir, malgrat sigui molt o poc ètic (el text es mou dins el camp de la política, no de l’ètica), que per això no en podem valorar els resultats. Certament aquestes eleccions han obert la possibilitat de nous escenaris i amb això, pensa qui els escriu, s’ha ajudat a clarificar quina ha de ser a partir d’ara l’estratègia independentista. A l’apartat anterior, pensat abans de les darreres eleccions espanyoles, la clau de volta la tenia si es creia, o no, que el candidat a la presidència de JxSí, Artur Mas, era positiu per aconseguir la Ruptura amb l’Estat espanyol. Un cop passades les eleccions i amb la certesa absoluta que JxSí només té un únic candidat i que, malgrat el suport electoral de molts cuparies, ERC no pensa batallar per un candidat alternatiu, s’obririen quatre nous escenaris (dos de menys sucosos i dos de més) i que depenen d’una necessària trobada amb l’espai dels “comuns” (amb En Comú Podem seria molt millor que amb Catalunya Sí Que Es Pot).

1. Investir Mas i no consensuar cap acord de Govern: Investir el candidat de JxSí perquè es pugui constituir Govern i que la CUP segueix com fins ara, donant suport a tot allò referent a la Ruptura i batallant per tot allò social. El ja clàssic: «mà oberta per a l’autodeterminació, i el puny tancat contra les retallades».

2. No investir Mas “a seques”: Anar a unes eleccions al mes de març sense cap garantia que tornin a ser llegides com a plebiscitàries i sense certeses que es pugui eixamplar la base independentista.

3. No investir Mas i tenir “seguretats”: En el cas que l’espai dels “comuns” (havent enterrat ja els grans dirigents d’Inciativa per Catalunya-Verds i més fidels a Ada Colau que a Pablo Iglesias, sembla) hagi vist que un referèndum pactat amb l’Estat espanyol ha resultat inviable i que, per tant, cal apostar per la unilateralitat “catalana”, sumat que en una eventual trobada ECP i CUP hi sorgissin prou bones sintonies com per anar plegats a les eleccions del març, o amb una estratègia molt consensuada, seria una opció plausible. Aquesta opció permetria eixamplar el suport social a les tesis independentistes a l’hora que l’hegemonia independentista passaria a ser clarament d’esquerres. Tindria sentit anar a març amb la garantia que els “comuns” aposten per la ruptura i que, per tant, no vinculen el Procés Constituent català a cap altre Procés Constituent. Per valorar aquesta opció caldria analitzar què pensa el binomi Pau Lloch i Josep Manel Busqueta, i entorn. Sabadell ha seguit una estratègia que, defugint de posicions infantilistes i a partir del coneixement de primera mà de la realitat de les lluites socials, els ha portat on són, a governar, amb d’altres partits, l’Ajuntament. Aquesta visió estratègica que, sumada a l’impuls del manifest “Per un gir a l’esquerra”, a la negativa a presentar-se a les eleccions espanyoles i a certes piulades que ho semblen indicar entre línies, pot voler indicar que no seria estrany que ja s’estiguessin produint converses amb els “comuns” (aquesta opinió és totalment personal). Caldria veure, però, si aquest nou think tank sorgit al Seminari Taifa és capaç de convèncer els sectors que podrien ser més propensos a escoltar-los: les bases d’Endavant - Organització Socialista d’Alliberament Nacional i els seus “dirigents” més propensos a les estratègies d’obertura. Veurem, doncs, també quin camí acabava prenent Endavant-OSAN i com acaba incorporant aquestes noves fornades de militants provinents dels moviments socials i de l’experiència dels indignats.

4. Investir Mas i accelerar la ruptura: Si l’espai dels “comuns” no aposta per la unilateralitat “catalana” i segueix buscant un referèndum pactat, l’opció podria passar per impedir que aquest espai es pugui seguir enfortint i pugui, per tant, fer perillar l’actual majoria independentista al Parlament. Aquesta opció permetria, no només accelerar la ruptura i blindar l’actual correlació de forces, sinó que, a més, si la CUP aconseguís portar Mas a posicions de ruptura i desobediència, podria impediria una reorganització fàcil i planera de CDC. En aquest escenari, caldria valorar si realment Mas és, com s’ha dit, un “cadàver polític” que poc recorregut pot tenir en una nova República catalana.

Com es veu, aquests nous escenaris ja no pivoten sobre Artur Mas, sinó sobre l’espai dels “comuns”. Caldria veure, doncs, fins a quin punt estan disposats a avançar cap a un ruptura unilateral. Però, i aquesta també hauria de ser una reflexió de fons al si de tot l’independentisme, aquesta nova situació obre un nou debat, i aquest cop és de caràcter estratègic i no tàctic, sobre si la millor opció actual per aconseguir la independència passa per una declaració unilateral o un referèndum unilateral. Caldrà pensar-hi...

Com s’ha arribat fins aquí?

Un últim punt i en clau sobretot interna. Només el temps dirà fins a quin punt les males maneres de “debat” que s’ha produït fins ara hauran influït, externament i interna, a la CUP. Han quedat públicament molt clares les dues grans visions estratègiques que conté la CUP, tothom n’ha pogut identificar alguns dels seus membres i els mitjans de comunicació han sigut observadors dels retrets que s’han produït (el que s’ha produït a Twitter ha estat de vergonya aliena). Però el fet més greu és que, massa sovint, no hi ha hagut voluntat ni d’escoltar, ni de debatre, ni de convèncer l’altre. Qui us escriu ha sentit “arguments” com, reproduïts amb més o menys exactitud: «no podem investir Mas perquè quan acabem els mítings aixequem el puny i cridem anticapitalistes» o «a mi Mas m’és igual, m’importa la independència, per tant, si s’ha d’investir, es fa», i d’altres frases per l’estil. Per no comentar els que només buscaven desprestigiar l’altre o mostrar una falsa dicotomia entre els independentistes i els anticapitalistes de la CUP. Caldria preguntar-se, però, si uns millors mecanismes de debat, previs i posteriors a les eleccions a la Generalitat de Catalunya, on totes les posicions de la CUP haguessin resultat fruit de la seva militància de base hauria ajudat a no generar aquest clima de tensió. Per un debat serè cal que es deixin de banda aquests retrets, però també cal situar a tothom al seu lloc (per un tema de simplificació, es faran servir els dos espais estratègics públics i de recorregut existents dins la CUP), així s’entenen més coses i s’evita el fet de veure només les debilitats de l’altre.

Endavant-OSAN: Cal entendre quins són els seus precedents i potser així es podrien entendre certes reticències que han anat generant. Pot costar entendre que Endavant-OSAN cregui que el veto a Mas és per reforçar el Procés ja que durant els últims anys n’ha estat negant la seva capacitat transformadora i intentant que el conjunt de l’Esquerra Independentista s’hi aparti (cal recordar la seva posició arran de les consultes populars per la independència, de les manifestacions “transversals”, de treballar amb l’Assemblea Nacional Catalana, de la consulta del 9 de novembre...) i aposti per la creació d’un espai paral·lel articulat al voltant de la campanya Independència per Canviar-ho Tot. També és cert que s’ha vist molta diferència entre, per dir-ho clar, la capacitat d’anàlisi que Endavant-OSAN desenvolupava als seus llibrets i quina era la visió que els seus militants traslladaven arreu del territori. El desfàs, a voltes, ha estat notori i certes posicions maximalistes (com insinuar un boicot a la consulta del 9 de novembre) han despertat força rebuig.

Poble Lliure: Primer de tot cal deixar clar que van ser els primers, organitzats, a defensar la tesi que com més creix l’independentisme més gira a l’esquerra. Aquesta visió ha estat la clau de les seva tàctica política i, malgrat ara Endavant-OSAN la comenci a compartir (com va fer abans Manuel Delgado i se suposa que és també base de l’espai Crida Comunista), era un dels elements de discòrdia entre les dues organitzacions estratègiques. A més, malgrat l’aparent segrest de les organitzacions de massa independentista, ningú els pot negar que hi van ser i que en van treure bons fruits. Finalment, i és una diferència notòria, Poble Lliure ha acostumat a perdre força debats dins la CUP (i la gent que segueix la seva línia també a d’altres organitzacions de l’EI), però mai no ha amenaçat de deixar la CUP o en un possible trencament.

Tancament

És clar que la majoria de posicions ja estan preses i que un anàlisi en detall de la proposta d’acord que ha presentat JxSí poc podrà fer canviar les coses. Per tant, només queda esperar que el debat es faci d’una manera rica, serena, on la base de les estratègies sigui aconseguir la ruptura amb l’Estat espanyol i aconseguir una correlació de forces adequada per garantir un Procés Constituent favorable als interessos de les classes populars i de la construcció dels Països Catalans i, sobretot, que el resultat (i, sobretot, la divisió que pot comportar) no sigui una sentència de mort a l’eina que ha resultat més capaç i eficient per mobilitzar i activar el conjunt de la Unitat Popular catalana.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid