Aquest no era un 9 d’Octubre qualsevol. O pensàvem que no l’era. El tancament de la televisió, dels bancs i caixes, la desocupació creixent, l’aparició de tanta corrupció a dins les institucions, tot plegat feia pensar que els valencians aprofitarien la diada per eixir al carrer a demanar el canvi. Xa, què més haurà de passar? Vivim assetjats per un partit esperpèntic, el pp que governa Espanya i València, i ni això no és suficient per despertar una societat anestesiada. Els valencians som festius, en la seua majoria, preferim d’estar-nos hores veient passar desfilades de moros i cristians, desfilades falleres, o quedar-nos a casa asseguts al sofà, abans de pegar-nos l’esforç de pensar. Què poden pensar avui 9 d’Octubre, la majoria de valencians? No ho sabem. Una majoria, no ho saben, què poden pensar i que poden pensar. Avui l’és, un dia clau, però els valencians no el fan seu, ni el viuen amb aqueix deliri que uns altres voldríem.
De matí hi ha una processó cívica i beata cada colp més disfressada amb simbologia feixista que tothom tolera perillosament com una part més del decorat valencià. Fins ací la distorsió en què han convertit la identitat dels valencians els polítics del pp i el seu pla macabre. En canvi, n’hi ha que tenen l’objectiu clar: espanya no mos traurà de la misèria, cada colp el calvari serà pitjor. Decidim, i decidim anar-nos-en.
Tres mil, cinc mil, potser sis mil persones pels carrers de València, tant se val, no n’érem suficients per posar al primer pla que som valencians i volem renunciar a la immoralitat. Vivim una situació límit, però tan calidoscòpica que no n’hi ha manera d’aplegar-nos en un sol clam: els del metro, els de l’escola, els nacionalistes, cadascú va a la seua i la dispersió afavoreix la inacció quantitativa. No trobem què farà possible saltar l’espurna i convertir-nos en primera plana.
El nacionalisme valencià no té aquella massa al darrere que ens faça vibrar d’entusiasme. Tenim les raons, els motius, l’objectiu si voleu, però ens cal alguna cosa més. Alguna cosa que puga despertar-nos del malson. Perquè nosaltres mateix els juguem un paper que no ens convé. On eren avui els joves que omplien dimecres el concert a Godella? On son aquelles masses que es concentren per les víctimes del metro? On són aquells joves universitaris que van ocupar València per solidaritzar-se amb els estudiants del Vives? On són els centenars de milers de desocupats que el pp ha enviat a cagar? On és l’escola, les bandes de música, la gent de la cultura, que avui no ens aplegàvem tots, per fer possible el canvi?
M’he trobat una dona que pujava de Gandia entusiasta: ei, cal venir, i tant que cal venir, és important que cada any omplim els carrers de València, cada 9 d’Octubre, els valencians hem d’anar guanyant el carrer. No ens podem empereir, no sabeu quanta feina queda per fer. Mira quants en som, li dic. Tant se val, l’any que ve en serem més, i no ens podem acovardir. Això és el que volen, però no ho aconseguiran.
Em trobe un expare de l’escola, un vell amic que feia temps no em trobava: sé que ets amic del Vicent Partal, per què caram és tan optimista? Li ho preguntaràs? Aleshores jo li responc: veus quants en som, avui, a València? Per això Vicent és tan optimista.
Feina per envant, si volem fer possible el canvi. El País Valencià primer.
