És cert que hi ha una part de l'electorat d'aquests dos partits que no està d'acord amb la independència, i hagués pogut succeir que davant d'una pregunta única i clara sobre la independència si o no, no fes cas a llurs partits en cas que aquests recomanessin el vot a favor, bé perquè són federalistes, bé con-federalistes, o partidaris d'una societat tribal o el que més agradi a cadascú.
També podria succeir, encara que és més incert, que una decisió ferma de les cúpules d'ICV i d'UDC a favor de la independència o del vot lliure o en blanc, hagués suposat una fractura interna per a ells.
Però és que en un referèndum d'autodeterminació tot això és igual, ni importa el que diguin els partits, ni importa que es trenquin o que no, és problema d'ells. En un procés d'autodeterminació qui decideix és la gent amb el seu vot, i els vots no són dels partits sinó de la gent. Deixant aquesta decisió en mans dels partits estem repetint l'error lamentable dels nostres pares al 1978, ara només cal canviar ICV pel PSUC, Unió per la UCD i ERC pel PSC de llavors, el paper jugat és el mateix.
A més de renunciar al veritable procés d'autodeterminació i al principi democràtic inventant-nos una pregunta doble amb diverses combinacions interpretables, anul·lables o inintel·ligibles, de les quals difícilment cap arribarà a superar el 50%, resulta que situem la debilitat més gran de l'independentisme al centre del taulell de joc. Si una cosa caracteritza el procés independentista català i el diferencia d'altres és que, a casa nostra, és obvi que existeix un important contingent de votants que no volen la independència i en són totalment contraris, no per qüestió de les condicions en les que arribi o no la independència, sinó perquè no en volen saber res en cap cas. Aquí no tindrem resultats del 99,5% a favor (Noruega 1905) ni el 97% (Islàndia 1943) ni el 95% (Eslovènia 1990) ni el 93,2 (Croàcia 1991), ni serà fàcil arribar al 78,4 (Estònia 1991) o el 76,4 (Lituània 1991) que serien resultats excel·lents. El més probable és que ens trobem més a prop d'un 55% a 45%, com a Montenegro. I no és que sigui impossible fer un referèndum amb dues preguntes, ja que, si els fa il·lusió, ho podrien fer com a Islàndia a on el 97% va votar a favor de la independència i alhora un 95% va votar expressament per la República, rebutjant així la continuïtat de la monarquia danesa. Aquí també podríem fer un referèndum d'aquesta mena, a veure si és més inclusiu. A Croàcia es va demanar també per dues qüestions alhora, d'una banda saber si el país es declarava independent i sobirà i, per altre, si es volia continuar a la federació (Iugoslàvia),perquè ja ho eren una federació, i, per tant, una pregunta no era incompatible amb l'altra, però els croats també van deixar mot clar que no hi volien continuar. En aquests dos casos, les dues preguntes no només no feien confusa la voluntat del poble, sinó que la deixaven encara més clara. El que hem fet aquí és convertir la pregunta en finalitat en lloc de ser el mitjà, que és el que ha de ser. La pregunta ha de servir únicament per saber la voluntat del poble, la pregunta no ha de ser, com és en el nostre cas, moneda de canvi per aprovar un pressupost, no ha de ser moneda de canvi perquè CIU no es trenqui, ni tampoc moneda de canvi per a que ICV no salti del 'consens'. Ningú al món s'ho prendrà seriosament si arribem a votar en aquestes condicions, tothom es preguntarà quina mena d'independència volem si alguns dels promotors no la volen.
Al marge de l'animalada de no deixar votar segons quina opció, com no comptar els vots de tothom a la segona pregunta, cosa que és impossible jurídicament i segurament s'haurà de rectificar tard i malament, i al marge que la primera pregunta és ambigua i no concreta res perquè demà mateix el PP i el PSOE podrien modificar la constitució i anomenar “estats autònoms” a les fins ara Comunitats Autònomes, hi ha el voluntarisme i la il·lusió de que tot això, mal fet i tot, ens pot servir per alguna cosa: “Votem tots massivament Sí-Sí i tot queda arreglat” sembla la consigna benvolent i majoritària. Pitjor error encara. Deixant de banda que, com ja s'ha comentat, no és gaire realista aspirar a cap resultat aclaparador (i tampoc és necessari), pressuposar que si el Sí-Sí guanya amb més del 50% això vol dir que ens estem pronunciat per la independència és no haver acabat d'entendre a on ens estem ficant. Pensar això és l'evidencia que bé anem amb el lliri a la mà, bé anem de molt mala fe, i depenent de qui ho digui sabrem si hi subjau ingenuïtat o mala fe.
En un món en el que a Escòcia se l'ha obligat a aclarir la pregunta per ser poc clara, en el qual al Canadà hi ha una “llei de claredat” per establir com i què s'ha de preguntar al Quebec si és que vol tornar a fer un referèndum d'autodeterminació, pensar que nosaltres mateixos, sense que ningú no ens obligui i sense que el Regne d'Espanya ens imposi cap condicionant, perquè segons el Regne aquí no es pot ni votar, volem una pregunta doble i inclusiva, és a dir, una pregunta que inclou els que no volen la independència, pactant una doble pregunta d'aquesta mena: el que estem dient al món és que, ja abans d'haver de negociar res ni d'haver d'acudir a instàncies internacionals, nosaltres mateixos ja renunciem a la independència total. És de ximples no adonar-se que en cas que el primer sí superi en nombre el segon sí, essent nosaltres mateixos els que ens hem donat aquest format de pregunta, i veient que no parlem d'autodeterminació sinó d'un imprecís “dret a decidir” i “consulta” en lloc de referèndum, tenint en compte que els propis representants triats pel poble han decidit que la consulta ha d'incloure els no independentistes, el resultat guanyador serà sempre el que tregui més vots en una de les dues preguntes. Dit d'una altre manera: És igual quanta gent voti el segon sí, perquè si el primer el supera s'interpretarà que anem a negociar amb aquest punt com a aspiració màxima perquè és el més inclusiu. I això perquè la interpretació jurídica és teleològica, perquè si els catalans hem buscat una consulta inclusiva el resultat bo és el més inclusiu, irrefutable. Motiu pel qual considero que, de cap de les maneres, s'ha de votar res a la primera pregunta si és que arribem a votar.
És igual qualssevol interpretació que es llegeixi aquests dies, de fet ahir mateix ja hi havia debats en els que es discutia què volia dir cada combinació, en un referèndum les respostes no s'han d'interpretar, decideix el poble i no els seus representants i les seves interpretacions. Crida l'atenció llegir algunes reflexions infantiloides com la que diu que els No-No seran nuls i així no comptaran cosa que ens ajudarà a guanyar el sí. Com si els catalans fóssim els més llestos del món i podem enganyar tothom. En una votació d'aquesta mena no som ningú per anul·lar al nostre gust la voluntat dels votants ni fer aquesta mena d'enganyifes de pati d'escola, cada vot nul ens resta legitimitat i caldria que fossin els mínims. El món ens estarà mirant, fem les coses bé d'una vegada i deixem-nos de rucades. És igual anar sumant combinacions a veure quina és la bona, quina ens dona la raó, perquè guanyarà (si es vota) l'opció que tregui més vots i, tal com s'està plantejant, tot indica que serà el primer sí. Aquest resultat no serà fruit d'un procés d'autodeterminació sinó d'una consulta acordada amb voluntat inclusiva per la majoria de partits polítics per decidir sobre la “relació amb Espanya”. Perquè nosaltres haurem volgut que sigui així, ningú no ens obligava a incloure els federalistes. Més clar impossible. Amb el resultat d'aquesta consulta a la mà els mateixos partits i el Govern català aniran a negociar, si es dona el cas que algú a Madrid vol negociar. No serà la gent que ha decidit, ni anirà l'ANC ni els dos milions de la via... Hi aniran en Mas, l'Herrera, el Junqueres -si no es baixa en marxa- i en Duràn.
Potser es podrà dir que ningú a Madrid negociarà res i, per tant, serem independents. Al final semblarà que ho som per eliminació de la resta d'opcions i no pas perquè ho hàgim volgut ser, com si en realitat no ho volguéssim. Aquest pensament és un altre voluntarisme estúpid, no sabem si a Madrid algú voldrà o no negociar a l'hora de la veritat i, amb un referèndum de fireta, no sabem quines mediacions internacionals i quines pressions hi haurà sobre el Govern de Catalunya per assolir un acord, el que si hem vist és com es farà tot això: Sense el poble, sense convicció i des de la cúpula de tres o quatre partits del sistema. Hi haurà gaire resistència a l'hora de renunciar a tot el que ens demanin?
Queda l'argument de que aquesta consulta servirà per alguna cosa, al menys per saber què n'opina la gent, penso que això si que es pot aconseguir si des d'ara tenim molt clar com saltar-nos la trampa que ens han posat i es votant només a la segona pregunta i votant sí. No hi veig més opcions.
Escrivia en Jordi Graupera que el més important en aquest procés era la pregunta perquè era el que desemmascarava tothom. Doncs sí, han quedat tots ben retratats.
