Ahir morí Matilde Gómez, la vídua de Carles Pinazo. Pinazo fou un valencià pioner en la defensa dels drets dels animals. Va deixar el sacerdoci i moltes persones el recorden quan tot sol o amb la seua dona, Matilde, mostrava una pancarta denunciant la tortura contra els animals a prop de la plaça de bous de València, molt a prop dels que estaven sent torturats.
Des de la Plataforma Carles Pinazo, que agrupa prop d'una vintena d'entitats del País Valencià han mostrat mitjançant un comunicat el seu condol amb la família per la pèrdua.
Matilde, una vida de lluita
La Matilde ens deixa tota una vida de lluita i de compromís. A finals de 1966 arribà a Madrid des de Colòmbia per a rebre formació i ser missionera, però allí conegué el Carles Pinazo, que era sacerdot. S’enamoraren i donaren un nou rumb a eixa lluita.
Començaren a Barcelona, on Carles treballà de peó de la construcció mentre mantenia viu el seu compromís al costat del rector de Sant Medir, Josep Maria Vidal. Matilde treballà com a voluntària a les barraques del Camp de la Bota, del Somorrostro i de Montjuïc. Ajudà a les persones que, com ella, arribaven per a començar una nova vida a Catalunya des de zero.
Després de més d’un any arribà la dispensa papal i es pogueren casar. Carles Pinazo deixà l’estructura de l’església per a compartir la vida amb la Matilde, i el seu treball junts continuà estant marcat per l’esperança de justícia i la solidaritat. Migraren a València i feren del barri obrer de Malilla la seua nova llar. Obriren la Colombina, una escola pionera de l’ensenyament infantil a l’estat espanyol on els xiquets i xiquetes començaren a conèixer el món d’una forma distinta a la dels seus pares i mares, gràcies a una forma d’ensenyar moderna i de qualitat, amb els mètodes que s’havien desenvolupat lluny de les limitacions del franquisme i que arribaren al barri abans que molts carrers tingueren clavegueres i asfalt.
La lluita també fou, des del primer dia, pels altres animals. Matilde contava orgullosa que ella va fer veure el Carles que també necessitaven solidaritat i justícia, obrint el camí que els portà al davant de la plaça de bous amb les seues pancartes, sovint a soles. Durant molt de temps, amb la Matilde a la cadira de rodes, i sempre amb la llar plena d’animals refugiats.
La gent que ha lluitat tota la vida és imprescindible. És el cas de Matilde, que ens deixa la seua honestedat i la seua coherència com a referents. Se'ns en va amb un comiat seré, com el que ella va donar al Carles Pinazo, i ens quedem amb el seu exemple per sempre.
