Els Països Catalans tenen una llarga i prolífica tradició de cançó d’autor. Noms com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon o Maria del Mar Bonet han marcat profundament la música catalana. La Nova Cançó ha estat el moviment més important de la història sonora del país, pel seu incalculable impacte sociològic, cultural i polític. Avui en dia, però, els cantautors no estan de moda. La paraula fa por. Els periodistes inventem tota mena de subterfugis per no haver-nos-hi de referir. Un dia és el pop-folk, l’endemà seran els bandautors, i la setmana vinent el pop d’autor. Tot sigui per no posar negre sobre blanc la paraula maleïda.
Hom podria pensar que aquesta actitud de recel és conseqüència de la sobredosi de cançó dels anys seixanta i sentanta. Ja se sap que quan es tracta de matar el pare –artísticament parlant– sempre hi ha cua. Per això durant els anys vuitanta va néixer a Barcelona una potent escena punk –poc reivindicada i poc explicada–, van triomfar comercialment bandes que feien de corretja de transmissió de la movida madrileña –com El Último de la Fila– i, més tard, va esclatar el ‘rock català’, que va ser la punyalada definitiva al cadàver de la Cançó. Cinquanta anys després, però, els recels generacionals ja no colen. Ha passat massa temps i han aparegut multitud de veus interessants que s’han atrevit a renovar el gènere i a reinventar-lo més enllà dels estereotips. Avui, qui recela de la Cançó s'està perdent alguna cosa artísticament interessant. L’explicació, doncs, cal cercar-la a una altra banda. Aventurem una teoria: ens fa cosa parlar de cantautors perquè vivim uns temps en què no fa bonic associar la cultura al compromís. No és només cosa dels músics: hi ha certa superficialitat que ho impregna tot, una tendència a no anar al fons de les coses, a quedar-nos amb les aparences. Alguns en diuen postmodernitat. En realitat, no és més que el triomf del capitalisme aplicat a la cultura.
Hi havia un temps en què els cantautors mateixos evitaven l’etiqueta com fos. Fins i tot alguns crítics, amb bona fe, miraven d’obviar-la per la por d'estigmatitzar. Però sabeu què? Ja n’hi ha prou d'aquest color. Tal com està el panorama, és necessari que tornem a recuperar la paraula en qüestió, amb totes les seves lletres i en el seu significat primigeni. Cantautor. Si pot ser, cantautor protesta. Necessitem més cantautors compromesos, solidaris, radicals i sense pèls a la llengua. I a més –condició indispensable– necessitem cantautors bons, a l'alçada dels temps difícils que corren. Enguany, el cartell del festival BarnaSants, un esdeveniment que s’ha caracteritzat sempre per la seva defensa i promoció de la cançó d’autor, ens diu, tot citant Antonio Gramsci, que “les idees no viuen sense organització”. Probablement les idees tampoc viuen sense cançons que les expliquin. Omplim les cançons d’idees, doncs, i via fora.
Hom podria pensar que aquesta actitud de recel és conseqüència de la sobredosi de cançó dels anys seixanta i sentanta. Ja se sap que quan es tracta de matar el pare –artísticament parlant– sempre hi ha cua. Per això durant els anys vuitanta va néixer a Barcelona una potent escena punk –poc reivindicada i poc explicada–, van triomfar comercialment bandes que feien de corretja de transmissió de la movida madrileña –com El Último de la Fila– i, més tard, va esclatar el ‘rock català’, que va ser la punyalada definitiva al cadàver de la Cançó. Cinquanta anys després, però, els recels generacionals ja no colen. Ha passat massa temps i han aparegut multitud de veus interessants que s’han atrevit a renovar el gènere i a reinventar-lo més enllà dels estereotips. Avui, qui recela de la Cançó s'està perdent alguna cosa artísticament interessant. L’explicació, doncs, cal cercar-la a una altra banda. Aventurem una teoria: ens fa cosa parlar de cantautors perquè vivim uns temps en què no fa bonic associar la cultura al compromís. No és només cosa dels músics: hi ha certa superficialitat que ho impregna tot, una tendència a no anar al fons de les coses, a quedar-nos amb les aparences. Alguns en diuen postmodernitat. En realitat, no és més que el triomf del capitalisme aplicat a la cultura.
Hi havia un temps en què els cantautors mateixos evitaven l’etiqueta com fos. Fins i tot alguns crítics, amb bona fe, miraven d’obviar-la per la por d'estigmatitzar. Però sabeu què? Ja n’hi ha prou d'aquest color. Tal com està el panorama, és necessari que tornem a recuperar la paraula en qüestió, amb totes les seves lletres i en el seu significat primigeni. Cantautor. Si pot ser, cantautor protesta. Necessitem més cantautors compromesos, solidaris, radicals i sense pèls a la llengua. I a més –condició indispensable– necessitem cantautors bons, a l'alçada dels temps difícils que corren. Enguany, el cartell del festival BarnaSants, un esdeveniment que s’ha caracteritzat sempre per la seva defensa i promoció de la cançó d’autor, ens diu, tot citant Antonio Gramsci, que “les idees no viuen sense organització”. Probablement les idees tampoc viuen sense cançons que les expliquin. Omplim les cançons d’idees, doncs, i via fora.
