O procurem que ens detecten d’hora la malaltia greu que ens han diagnosticat després de mesos de fer tanda en tota classe de llistes d’espera. I que no siga res si ens han detectat un càncer o alguna altra malaltia greu i ens han d’intervenir quirúrgicament… No pregarem prou per arribar a temps a la taula d’operacions.
Tota aquesta hipocresia política m’encèn. Fes això i faràs salut, fes allò i estaràs més bé. Però de què ens servirà tanta cura si no trobem un ambulatori obert en cas d’urgència, o prou metges i personal sanitari en el servei d'urgències d'un hospital, si l’atenció primària l’han massificada i les llistes d’espera per a les especialitats és cada vegada més prolongada... Val, jo em cuide per mantenir-me sa, però si caic malalt ja he begut oli.
M’agradaria preguntar-los a la cara, als polítics que precaritzen la sanitat pública: Quin preu (econòmic) té el patiment humà, o la incapacitat física o la mort en cas de no ser atès ràpidament i eficaçment? És d’això del que estem parlant quan parlem de reduir personal i inversions en la sanitat pública: parlem de patiment humà, de vides humanes… Parlem de posar peu a l'angoixa, al patiment, al dret a no morir per inasistència... Tot això té un cost, i se'l volen estalviar. Encara que ja l'hàgem pagat de bestreta, que és per això que paguem impostos, constribucions i fem injustes (per inútils i desproporcionades) declaracions de renda.
De poc temps ençà, ja conec un parell de casos de persones que han mort esperant una intervenció quirúrgica, i d’altres que no estan bé de salut i les proves per saber-ne les causes s’allarguen durant setmanes i mesos…
Els polítics que precaritzen la sanitat pública s’han convertit en la més gran amenança per a la nostra salut, i per a les nostres vides. No són persones com cal. No són persones.
