Apareixen a mitjanit quan els nens estan profundament adormits, potser somiant amb una vida millor. Amb els ulls tapats, emmordassats, emmanillats, els menors són duts als camions i el mateix matí empresonats al Camp Offer, departament núm. 2 del Jutjat Militar, també conegut com Departament Infantil. Durant aquest dia -i tots els altres- hvan haver de romandre asseguts en una espècie de classe on no hi ha professors i tampoc pares, però si jutges, fiscals i molts guàrdies. Tenen entre 10 i 13 anys els més grans i estan acusats de llençar pedres a les forces armades israelianes, probablement denunciats pels seus propis companys de classe. Seran brutalment interrogats: cops a la cara i a l'bdomen, privació de son, punxades d'agulla a mans, cames i peus, amenaces de violència sexual i, en alguns casos, electroxocs. Solen confessar de seguida, estan aterrits, però només quan accepten convertir-se en col·laboradors els deixen anar, si és que els deixen.
Ofra Ben-Zevi, una de les poques i valentes dones israelianes que treballa sense descans pel despertar nacional i internacional de les consciències adormides, diu que a aquesta política criminal i odiosa cal anomenar-la la cacera del nen.
Resulta fàcil oblidar-se de Palestina quan Damasc, El Caire i Sanà estan en plena ebullició. El soroll dels tirs contra els manifestants, l'espectacle dels dictadors asseguts a la banqueta dels acusats, la genuïna necessitat dels ciutadans àrabs de trobar la seva pròpia via cap a la democràcia ocupen els titulars de premsa.
La destrucció de Palestina és molt més lenta, i la seva tragèdia invisible per al món exterior, però és també molt més antiga que totes aquestes revolucions i em temo que seguirà encara aquí molt després que cap d'elles arribi a donar fruit en alguna nova i esperançadora realitat. I ja que Palestina no forma part d'aquesta positiva transformació, això afectarà a l'èxit de la seva supervivència.
Aquesta és una ferida que no es guarirà fàcilment. Per què? Perquè, després d'anys de cacera diària, milers de nens palestins han acabat per convertir-se en una generació de tenaços resistents, una generació que no sucumbirà mai davant la pressió d'Israel encara que els seus líders sí que ho facin. Ells mai van ser tractats com a nens per Israel, sinó com a criminals (al contrari del que succeïx dintre d'Israel, on els delictes menors dels més joves són esborrats dels arxius o prescriuen, el que no ocorre en cap cas amb els joves de la Palestina ocupada, cosa que facilita a la policia israeliana la possibilitat d'utilitzar com col·laborador en qualsevol moment a qualsevol d'ells).
Segons l'ONG Adamer, des que Israel va sobrepassar les fronteres que li van ser adjudicades abans de 1967, ocupant Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental, han estat detinguts aproximadament uns 700.000 palestins, és a dir el 20% de la població total d'aquests territoris. Segons aquesta mateixa font, segueixen en les seves presons més de 5.600 i per això els abusos que aquí relatem constituïxen solament un petit exemple d'una realitat acumulativa, una escena d'una pel·lícula que encara no s'ha estrenart i que probablement no s'estreni mai.
Imaginin doncs que l'escena que vaig a descriure té lloc en el Camp Offer, enfront del distingit jutge Sharon Rivli o algun dels seus col·legues, cada dilluns entre les nou del matí i les sis de la tarda. No tothom a Israel ha escoltat parlar del Camp Offer, però si es pren la carretera 443 de Tel Aviv a Jerusalem (una carretera apartheid per la qual els palestins tenen rigorosament prohibit viatjar, encara que s'hagi construïda a costa dels seus camps de cultiu i travessi i destrueixi les propietats de dotzenes de llogarets palestins), pot veure's un enorme bastió de formigó armat: és el Campa Offer i allí, i en altres campaments com aquest distribuïts estratègicament, opera la indústria israeliana de "presons" que posa entre reixes diàriament a un nombre de persones que supera de bon tros a alguns dels règims més brutals del món.
Centenars de palestins són portats aquí cada mes basant-se en un dels procediments d'arrest i detenció més ràpids del món -un que ni tan sols permet als advocats conèixer els càrrecs, i on la majoria de les condemnes acaben sense judici i amb penes de presó.
És tan freqüent aquest tipus d'abusos que han deixat de ser notícia. La rutina, no obstant això, es trenca de tant en tant amb alguna variant en el menú. Fa uns dies, per exemple, una classe sencera de nens aterrits va ser detinguda. Serà processada a l'estil "industrial", d'acord amb els mètodes d'aquesta justícia, d'aquesta broma macabra.
Les històries de l'Offer apareixen aquí i allí de tant en tant, però segons sembla no són prou cridaneres per a impressionar a ningú. Una delegació de diputats laboristes va visitar el lloc al desembre de l'any passat abans de ser entrevistats per Amira Hass, del diari Haaretz, i explicar-li com d'impactant que havia resultat per a ells l'experiència al conèixer de primera mà la història dels nens torturats i obligats a confessar crims que no havien comès. Un dels diputats, Richard Burden, commocionat, va haver d'escoltar a més com la seva guia li reconeixia que aquest dia en particular havia hagut sort perquè havien vist als nens emmanillats amb les mans cap a endavant i no cap a enrere, que "com vostès saben és una postura molt més dolorosa".
També Haaretz va donar a conèixer la història d'un jove de 14 anys empresonat sense judici. El seu advocat va explicar al tribunal que el jove havia estat brutalment torturat durant les quatre o cinc hores que va durar l'interrogatori. Com de costum en aquests casos, ni l'advocat defensor ni el propi acusat tenien idea -ni la tindran mai- de què se l'estava acusant, la qual cosa, per descomptat, no va ser cap obstacle perquè l'enviessin a la presó. Seguirà, doncs, tancat en un cubicle de set per tres metres, amb altres nou presos, menjant, despullant-se i fent les seves necessitats en la mateixa habitació: una història d'allò més corrent multiplicada no per centenars, per milers de casos.
El jutge treballa eficient i ràpidament enviant a un nen rere l'altre a la presó. Tots van vestits amb uniformes marró o taronja. Capturats en plena nit, interrogats sense la presència de cap adult o almenys un treballador social i denunciats sovint pels seus propis companys de classe.
L'institutriu Qanyok, veterana de l'ONG Machsom Watch, que en una ocasió va poder presenciar els judicis, ha explicat la història d'una criatura de 13 anys que duia tres mesos i mig pres. Aquest mateix dia va presenciar altres 24 judicis de nens procedents del campament de Calandia (Ram Al·lah), segrestats tots ells en plena nit i encadenats l'un a l'altre per les forces militars de l'"única democràcia d'Orient Pròxim".
Nens empresonats i interrogats no solament a l'Offer i centres semblants, sinó també en els mateixos llogarets o veïnats on viuen. A Ghawarta, ciutat on els israelians sospitaven que dos escolars desesperats havien assassinat brutalment a una família de colons pertanyent a un dels grups més fanàtics d'entre tots els que ocupen els territoris, els van caçar casa per casa. La batuda fou seguida per un dur interrogatori. Els sospitosos, un nen de quatre anys i el seu germà de 11, van ser interrogats dues vegades per dos grups diferents de soldats.
Tots aquests fets constituïxen una flagrant violació no solament dels tractats internacionals per a la protecció de la infància, sinó també de les mateixes i avançades lleis que el propi Israel s'ha donat a si mateix. En la meravellosa pel·lícula 'Els nens d'Arna', Juliano Hamis ens mostra com la seva mare primer i després ell mateix van intentar crear a Jenin un reducte de llibertat per als nens palestins. Es tractava d'una petita companyia de teatre, però no va durar gaire: els caçadors de nens la van convertir de seguida en el seu objectiu. Ara, també Juliano acaba de ser assassinat, potser per un islamista fanàtic, potser per un col·laborador israelià. Amb ell desapareix un altre dels pocs espais segurs per a la infància en els territoris ocupats per Israel en 1967. Mentrestant, el lent infanticidi de Palestina continua.
Ofra Ben-Zevi, una de les poques i valentes dones israelianes que treballa sense descans pel despertar nacional i internacional de les consciències adormides, diu que a aquesta política criminal i odiosa cal anomenar-la la cacera del nen.
Resulta fàcil oblidar-se de Palestina quan Damasc, El Caire i Sanà estan en plena ebullició. El soroll dels tirs contra els manifestants, l'espectacle dels dictadors asseguts a la banqueta dels acusats, la genuïna necessitat dels ciutadans àrabs de trobar la seva pròpia via cap a la democràcia ocupen els titulars de premsa.
La destrucció de Palestina és molt més lenta, i la seva tragèdia invisible per al món exterior, però és també molt més antiga que totes aquestes revolucions i em temo que seguirà encara aquí molt després que cap d'elles arribi a donar fruit en alguna nova i esperançadora realitat. I ja que Palestina no forma part d'aquesta positiva transformació, això afectarà a l'èxit de la seva supervivència.
Aquesta és una ferida que no es guarirà fàcilment. Per què? Perquè, després d'anys de cacera diària, milers de nens palestins han acabat per convertir-se en una generació de tenaços resistents, una generació que no sucumbirà mai davant la pressió d'Israel encara que els seus líders sí que ho facin. Ells mai van ser tractats com a nens per Israel, sinó com a criminals (al contrari del que succeïx dintre d'Israel, on els delictes menors dels més joves són esborrats dels arxius o prescriuen, el que no ocorre en cap cas amb els joves de la Palestina ocupada, cosa que facilita a la policia israeliana la possibilitat d'utilitzar com col·laborador en qualsevol moment a qualsevol d'ells).
Segons l'ONG Adamer, des que Israel va sobrepassar les fronteres que li van ser adjudicades abans de 1967, ocupant Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental, han estat detinguts aproximadament uns 700.000 palestins, és a dir el 20% de la població total d'aquests territoris. Segons aquesta mateixa font, segueixen en les seves presons més de 5.600 i per això els abusos que aquí relatem constituïxen solament un petit exemple d'una realitat acumulativa, una escena d'una pel·lícula que encara no s'ha estrenart i que probablement no s'estreni mai.
Imaginin doncs que l'escena que vaig a descriure té lloc en el Camp Offer, enfront del distingit jutge Sharon Rivli o algun dels seus col·legues, cada dilluns entre les nou del matí i les sis de la tarda. No tothom a Israel ha escoltat parlar del Camp Offer, però si es pren la carretera 443 de Tel Aviv a Jerusalem (una carretera apartheid per la qual els palestins tenen rigorosament prohibit viatjar, encara que s'hagi construïda a costa dels seus camps de cultiu i travessi i destrueixi les propietats de dotzenes de llogarets palestins), pot veure's un enorme bastió de formigó armat: és el Campa Offer i allí, i en altres campaments com aquest distribuïts estratègicament, opera la indústria israeliana de "presons" que posa entre reixes diàriament a un nombre de persones que supera de bon tros a alguns dels règims més brutals del món.
Centenars de palestins són portats aquí cada mes basant-se en un dels procediments d'arrest i detenció més ràpids del món -un que ni tan sols permet als advocats conèixer els càrrecs, i on la majoria de les condemnes acaben sense judici i amb penes de presó.
És tan freqüent aquest tipus d'abusos que han deixat de ser notícia. La rutina, no obstant això, es trenca de tant en tant amb alguna variant en el menú. Fa uns dies, per exemple, una classe sencera de nens aterrits va ser detinguda. Serà processada a l'estil "industrial", d'acord amb els mètodes d'aquesta justícia, d'aquesta broma macabra.
Les històries de l'Offer apareixen aquí i allí de tant en tant, però segons sembla no són prou cridaneres per a impressionar a ningú. Una delegació de diputats laboristes va visitar el lloc al desembre de l'any passat abans de ser entrevistats per Amira Hass, del diari Haaretz, i explicar-li com d'impactant que havia resultat per a ells l'experiència al conèixer de primera mà la història dels nens torturats i obligats a confessar crims que no havien comès. Un dels diputats, Richard Burden, commocionat, va haver d'escoltar a més com la seva guia li reconeixia que aquest dia en particular havia hagut sort perquè havien vist als nens emmanillats amb les mans cap a endavant i no cap a enrere, que "com vostès saben és una postura molt més dolorosa".
També Haaretz va donar a conèixer la història d'un jove de 14 anys empresonat sense judici. El seu advocat va explicar al tribunal que el jove havia estat brutalment torturat durant les quatre o cinc hores que va durar l'interrogatori. Com de costum en aquests casos, ni l'advocat defensor ni el propi acusat tenien idea -ni la tindran mai- de què se l'estava acusant, la qual cosa, per descomptat, no va ser cap obstacle perquè l'enviessin a la presó. Seguirà, doncs, tancat en un cubicle de set per tres metres, amb altres nou presos, menjant, despullant-se i fent les seves necessitats en la mateixa habitació: una història d'allò més corrent multiplicada no per centenars, per milers de casos.
El jutge treballa eficient i ràpidament enviant a un nen rere l'altre a la presó. Tots van vestits amb uniformes marró o taronja. Capturats en plena nit, interrogats sense la presència de cap adult o almenys un treballador social i denunciats sovint pels seus propis companys de classe.
L'institutriu Qanyok, veterana de l'ONG Machsom Watch, que en una ocasió va poder presenciar els judicis, ha explicat la història d'una criatura de 13 anys que duia tres mesos i mig pres. Aquest mateix dia va presenciar altres 24 judicis de nens procedents del campament de Calandia (Ram Al·lah), segrestats tots ells en plena nit i encadenats l'un a l'altre per les forces militars de l'"única democràcia d'Orient Pròxim".
Nens empresonats i interrogats no solament a l'Offer i centres semblants, sinó també en els mateixos llogarets o veïnats on viuen. A Ghawarta, ciutat on els israelians sospitaven que dos escolars desesperats havien assassinat brutalment a una família de colons pertanyent a un dels grups més fanàtics d'entre tots els que ocupen els territoris, els van caçar casa per casa. La batuda fou seguida per un dur interrogatori. Els sospitosos, un nen de quatre anys i el seu germà de 11, van ser interrogats dues vegades per dos grups diferents de soldats.
Tots aquests fets constituïxen una flagrant violació no solament dels tractats internacionals per a la protecció de la infància, sinó també de les mateixes i avançades lleis que el propi Israel s'ha donat a si mateix. En la meravellosa pel·lícula 'Els nens d'Arna', Juliano Hamis ens mostra com la seva mare primer i després ell mateix van intentar crear a Jenin un reducte de llibertat per als nens palestins. Es tractava d'una petita companyia de teatre, però no va durar gaire: els caçadors de nens la van convertir de seguida en el seu objectiu. Ara, també Juliano acaba de ser assassinat, potser per un islamista fanàtic, potser per un col·laborador israelià. Amb ell desapareix un altre dels pocs espais segurs per a la infància en els territoris ocupats per Israel en 1967. Mentrestant, el lent infanticidi de Palestina continua.
* Ilan Pappe és catedràtic d'Història i director del Centre Europeu d'Estudis Palestins a la Universitat d'Exeter, perseguit amenaçat a Israel per les seves idees democràtiques i favorables als drets dels palestins. Traducció de La Fàbrica.
Altres articles de l'autor publicats a La Fàbrica:
