Bé, curiós no, és lògic per als que pensem que la separació de poders de les democràcies occidentals només té una cosa que unifica els tres i senyoreja damunt d’ells: el domini total i absolut d’un quart poder, l’econòmic, que és qui realment talla el bacallà.
Mentre l’Enric passava els seus darrers dies, de moment, a Can Brians, jo a Tarragona acabava de llegir el seu primer llibre, que espero que no sigui el darrer. “Abolim la banca” és un interessant recorregut per la vida de l’activista amb alguns desencerts (com la utilització de la tercera persona en el primer capítol) i un gran nombre d’encerts, com un entenedor relat sobre la creació de diners del no-res, un miracle atribuït bàsicament a la Mare de Déu de la Banca, amb pecat concebuda.
L’Enric il•lumina la lectura per entendre la seva acció de recuperació de 492.000 euros a 39 entitats bancàries amb dues referències que vull comentar. D’una banda, les accions de l’anarquista falsificador de diners Lucio Urtubia i, de l’altra, el pensament del radical nord-americà Henry David Thoreau.
Lucio Urtubia, amic i col•laborador personal del Quico Sabaté, es va enfrontar al Poder falsificant milers i milers de bitllets, centenars de documents falsos... per facilitar les coses a qui s’enfrontava a qualsevol tipus d’opressió en qualsevol racó del món. Un dels lemes que ell pensa que ha de ser divisa de qualsevol revolucionari és “fer-ho però fer-ho bé”.
Per la seva banda, l’autor de “La desobediència civil”, H. D. Thoreau, exposava en la seva obra el dret de les ciutadanes i ciutadans a resistir davant del poder de l’Estat ja que pensava que les lleis no podien dominar el comportament humà sinó que ho havia de fer la justícia. Ara bé, què és i era la justícia?, preguntaran els lectors. Doncs ben bé no ho sé, però estic segur que no té res a veure amb convertir les necessitats bàsiques en luxes inaccessibles i qui s’hi oposi tancar-lo a la presó, tal com en l’època de Thoreau la justícia no era l’esclavisme, contra el qual va practicar la insubmissió negant-se a pagar impostos al govern. El 1846, per aquesta pràctica va ser empresonat i una veïna anònima li va pagar la fiança.
Els referents, com veieu, són potents, però no tindrien cap mena d’importància si no hi hagués la pròpia acció de l’Enric al darrere. Podem omplir milers i milers de pàgines de paper de bones intencions i de coses que volem fer, de projectes revolucionaris que hem de desenvolupar, d’il•lusions polítiques... però si no hi posem el cos, no serveix de res. De la mateixa manera, podem anar a totes, mobilitzar-nos i esdevenir gairebé revolucionaris actius constants, però si no hi posem el cap, no serveix de res. La suma de cap i cos, alhora, és imprescindible per a l’enfrontament que haurem de fer, però alhora si no hi posem el cor, no servirà de res. I en l’Enric, cap, cos i cor han esdevingut un, sense cap mena de dubte, per això passi el que passi ja ha guanyat. I amb ell, totes i tots.
