Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les CUP s'oposen frontalment a les Arees Residencials Estratègiques de la Generalitat

"Les ARE no són politiques d'esquerres" 

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) decideix impugnar i presentar alegacions a tots els Plans Directors que inclouen les 100 Àrees Residencials Estratègiques (ARE) promoguedes per la Generalitat de Catalunya arreu del territori. Les CUP han iniciat, des de fa mesos, diferents campanyes d’oposició a les Àrees Residencials Estratègiques (ARE), denunciant així la decisió unilateral de la Generalitat de construir 90.000 nous habitatges a 86 municipis catalans. Ho han explicat aquest dissabte en roda de premsa a Valls.

29/11/2008 17:00 Política
A partir del Decret 1/2007 de 16 d’octubre de 2007, de mesures urgents en matèria urbanísitica, es crea una via urgent i directa per posar sòl a disposició dels promotors i edificar massivament habitatge en el menor temps possible. Les ARE es poden desenvolupar en terrenys considerats no urbanitzables fins al moment, prescindint dels Plans Generals d’Ordenació Urbana vigents; les ARE permeten crear barris inexistents en el planejament municipal, redueixen al màxim tots els tràmits, terminis, controls i normativa exigits per poder urbanitzar; les ARE permeten que surtin al mercat tots els terrenys que durant dècades Incasòl ha anat comprant arreu del Principat.
 
I el que és el pitjor, les ARE impedeixen els processos de participació ciutadana que fins ara eren obligatoris, i que permetien implicar a tots els agents socials i polítics del municipi en la definició del planejament del seu poble o ciutat. Per la CUP, "les ARE són, doncs, una vulneració als nostres drets com a ciutadans".
 
Des d’aquest plantejament les CUP consideren que alguns dels preceptes del Decret 1/2007 podrien ser inconstitucionals,"text que defensen aferrissadament" que  i que suposa la més gran vulneració de l’autonomia municipal des de la restauració dels Ajuntaments.

El Govern d’Entesa ha intentat vendre aquestes mesures urgents i el Pacte Nacional per l’Habitatge com una solució al dèficit d’habitatge protegit que té Catalunya, de fet no es cansen de repetir que el 50% de les vivendes que es construiran gaudiran d’algun tipus de cobertura pública. S’obliden, però, de reconèixer que les ARE no van acompanyades de polítiques reals per garantir l’accés a l’habitatge, els actuals criteris d’accés a la protecció oficial exclouen els sectors més populars de la nostra societat. Les esperades mesures urgents en matèria d’habitatge han oblidat deliberadament les polítiques de foment del lloguer, la rehabilitació o la recuperació dels pisos buits. La crisi immobiliària actual és una crisi d’excés d’oferta, per tant, al Principat i als Països Catalans hi sobren pisos! A molt pocs llocs es pot assegurar que facin falta habitatges.
 
 
Candidatura d'Unitat Popular: 
Principis d’oposició a les Àrees Residencials Estratègiques:

• La Candidatura d’Unitat Popular rebutja els criteris de la política nacional d’habitatge que ha emprès el Govern d’Entesa. És en aquest sentit que presentem al·legacions a tots els Plans Directors Urbanístics que ha impulsat el govern i plantegem un política alternativa d’habitatge per a tot el país. No plantegem oposicions parcials o locals a determinades Àrees Residencials Estratègiques sinó que denunciem aquesta nova figura imposada i unilateral del planejament urbanístic català.
• El Decret Llei 1/2007 de mesures urgents en matèria d’urbanisme, vulnera l’autonomia municipal garantida fins ara en matèria d’ordenació urbanística i anul·la l’autonomia municipal quant a la tasca planificadora i d’ordenació del territori.
• El desenvolupament de les ARE que estableix el Decret Llei, esdevé una drecera per obviar i prescindir dels processos de participació ciutadana obligatoris fins ara en les qüestions de planejament general dels municipis.
• Les ARE són l’exemple més evident del model de creixement indefinit que segueix defensant el Govern d’Entesa a Catalunya. Un model oposat als principis de sostenibilitat i preservació del territori que defensa i treballa la Candidatura d’Unitat Popular. Les ARE impliquen un creixement, en nombre d’habitatges i de població, totalment inassumible i insostenible pel país i per la majoria de municipis afectats.

Les ARE no són polítiques d’esquerres:

• Els partits del govern (PSC, ERC i IC-EUiA) i els mitjans de comunicació afins han iniciat una campanya propagandística entorn a les ARE i la seva política d’habitatge, considerant aquesta nova legislació com a progressista i de foment de l’accés a l’habitatge. Això no obstant, la realitat que s’imposa és una altra: Les ARE no responen a les necessitats de la ciutadania sinó que es van dissenyar a finals de l’any 2007 per satisfer les necessitats del capital promotor i constructor.
o El Pacte Nacional de l’Habitatge i el Decret 1/2007 de mesures urgents van ser part de l’estratègia electoralista que el PSC i els seus socis de govern iniciaren per a guanyar les eleccions de novembre de 2007. Un cop més, el Govern d’Entesa va vendre fum i desinformació per tal de guanyar unes eleccions, difonent com a únic missatge que impulsaven de forma urgent la construcció d’habitatge de protecció oficial.
roda2web • El dèficit que pateix del Principat de Catalunya d’habitatge amb cobertura pública i de protecció oficial ha estat fruit de la deliberada deixadesa que els governs de CiU i el primer Tripartit. La legislació vigent fins ara permet clarament tant la provisió de sòl com la promoció pública d’habitatge en diferents graus de protecció. Per tant, si els catalans i catalanes ens trobem patint una situació crítica és simplement perquè no s’ha volgut aplicar la legislació vigent. Els governs de CiU i el tripartit no han emprès cap tipus de política d’habitatge fins que els beneficis del mercat lliure immobiliari no han començat a perillar. L’adveniment de la crisi immobiliària ha forçat al Govern d’Entesa a projectar habitatge protegit com a única alternativa pel sector immobiliari. Per tant, no és política d’esquerres sinó necessitats de benefici immediat pel sector promotor i consturctor.
• El Pacte Nacional de l’Habitatge no ha estat cap progrés social. Recordem que l’acord al que es va arribar incloïa les peticions del sector immobiliari i dels partits liberals i conservadors catalans. De fet, El Pacte Nacional per l’Habitatge és un exemple més d’aquesta nova moda política dels “Pactes Nacionals” i dels consensos, que no volen dir altra cosa que integrar la dreta i els interessos de la patronal en les grans decisions del govern. D’aquesta manera, ens trobem avui, amb un gran Pacte que té com a màxim objectiu la injecció de capital públic al sector immobiliari, per tal de suavitzar una crisi que el mateix sector ha generat. Ni els partits, ni l’Associació de Municipis, ni la Federació de Municipis, ni els sindicats majoritaris han gosat revelar-se al xantatge dels empresaris de la construcció: diposar de sòl molt barat, sovint rústic, per a les seves promocions urgents.
• El Govern d’Entesa (PSC, ERC i ICV-EUiA) està desenvolupant una política de desenvolupament territorial, seguint els mateixos principis ideològics que els diferents governs de CiU a la Generarlitat: el creixement és la condició que imposen ala ciutadania per tenir accés a més i millors serveis i infrastructures. La pràctica política del “xantatge del creixement” que tan es va criticar a CiU.


Les conseqüències de les ARE i el creixement previst:

• Cap dels signants del Pacte Nacional per l’Habitatge havien previst, a finals del 2007, l’aturada que ha patit el sector mesos més tard. Per tant, molts dels objectius i arguments de les ARE es veuen ara en entredit:
o La Generalitat de Catalunya no diposa del finançament necessari per executar aquesta operació urbanística a tot el país.
o El mercat immobiliari està saturat de pisos recentment construïts i no venuts, per tant buits, que constructors i promotors no han pogut rentabiltizar. Part del sector immobiliari ara s’oposa a les ARE per evitar que augmenti encara més l’estoc d’habitatge construït.
o El Govern de la Generalitat ha canviat absolutament el discurs entorn a les ARE. Actualment ningú ja no defensa la urgència d’aquestes mesures ni els terminis per a la construcció de l’habitatge de protecció oficial. Actualment, el discurs oficial ha esdevingut simplement una defensa de la necessitat de posar sòl (barat!) a l’abast del sector. Per tant, es posa de manifest que la motivació central d’aquestes mesures no ha estat mai facilitar l’accés a l’habitatge de la protecció oficial de forma immediata, sinó l’accés del capital immobiliari a sòl barat i, sovint, no urbanitzable. Actualment s’ha considerat que fins al 2012 no es preveu que es pugui fer efectiva la oferta d’habitatge de protecció oficial.
• Els municipis afectats per una ARE han vist com, de facto, es definia el seu planejament urbanístic per decret i sense possibilitat d’intervenció municipal. D’aquesta manera, els canals de participació ciutadana obligatoris i previstos per la legislació vigent en matèria de planejament urbanísitic, han quedat aplaçats per d’aquí a 10 o 15 anys. Els grans trets de la planificació urbanísitica municipal per a la propera dècada ja han estat decidits impedint el posicionament de la ciutadania.
• Les ARE preveuen un creixement urbanísitic i poblacional radicalment insostenible que fomenta el model de nous barris dormitori. Els equipaments per aquests barris no queden garantits pel Decret, ni està assegurada la mobilitat funcional dels seus residents. La creació de barris de la magnitud prevista per les ARE implica la desconnexió amb el model social, civil, econòmic i cultural dels propis municipis on s’ubicaran les noves barriades. Per tant, el Govern d’Entesa fomenta pràctiques de desnaturalització dels municipis:
o El creixement poblacional previst no es correspon amb la possibilitat de generar llocs de treball dels municipis afectats. Queda clar doncs, que l’objectiu d’aquests barris no és el de generar noves zones on viure sinó nous espais on dormir.
o Els municipis afectats haurien de desenvolupar una política laboral conseqüent amb el creixement poblacional previst o les conseqüències de descohesió seran inevitables.
• La magnitud dels projectes de les Àrees Residencials Estratègiques no permeten que el teixit local vinculat al sector de la construcció pugui tenir accés als beneficis d’optar a aquestes promocions. Es tracta de grans intervencions urbanísitiques només assumibles pel gran capital immobiliari totalment desvinculat del territori.
• Els convenis per a la creació dels Consorcis entre Ajutnaments i Incasòl, que hauran de desenvolupar les ARE, poden incloure greus contradiccions amb els principis defensats al Decret Lei de mesures urgents, com per exemple:
o El no compliment de la obligació de desenvolupar l’urbanització del sector, la construcció d’habitatge i la creació d’equipaments al mateix temps.
o No destinar els ingressos provinents del 15% d’aprofitament mig de la operació al finançament dels equipaments comunitaris necessaris pel nou barri.
o Establir terminis de 10 a 15 anys per al desenvolupament dels pisos de protecció oficial.
o Finançament d’altres actuacions que Incasòl té pendents al municipi.



És una política d’habitatge totalment inadequada (DOCUMENT ANNEX)

(introducció/resum)
El Principat de Catalunya es troba amb l’estoc d’habitatges buits més alt de tota la seva història, i davant d’aquesta realitat inqüestionable el Govern d’Entesa planteja la creació de 90.000 habitatges nous. Probablement, les ARE haguessin estat una bona figura urbanísitica per a ser desenvolupada durant els anys ’80 o principis dels 90’, quan realment calia intervenir clarament en el sector posant a disposició sòl i habitatge de protecció. Actualment, la situació ha canviat radicalment i les propostes per garantir l’accés a l’habitatge han d’anar en un sentit molt diferent. L’habitatge de protecció oficial no és la solució per accedir a un habitatge.

• Política real d’accés a l’habitatge / Política de necessitats:
o Mesures urgents contra l’habitatge buit
o Mesures contundents de foment del lloguer. L’accés a l’habitatge no pot ser només considerat com accés a la propietat.
o Impedir el tractament de l’habitatge com a bé d’inversió
o Exercir control sobre les pràctiques especulatives amb l’objectiu d’erradicar-les.
o Centrar en els municipis la garantia del dret a l’habitatge i la política d’habitatge social.




DOCUMENT SOBRE LA POLÍTICA D’HABITATGE

Només observant el nostre entorn podem concloure que les polítiques d’habitatge que plantegen les institucions de l’estat són insuficients, perverses, perquè no ofereixen les solucions a llarg termini que haurien d’oferir.

Aquestes polítiques s’estructuren a través del creixement urbà, que és al cap i a la fi política de sòl que impedeix la participació de les comunitats properes i potencia l’enriquiment dels agents acumuladors de terres i d’edificacions.

Els governs representatius han privilegiat sempre en tot moment el dret a la propietat privada. Aquests governs legislen protegint la privadesa de la propietat per sobre de la resta de drets inherents als col·lectius i a les persones, per tal que les administracions que apliquin les seves normes perpetuïn l’esquema econòmic basat en l’especulació i el joc entre oferta i demanda, prohibint i criminalitzant els moviments socials que treballen el dret a la ciutat i al sostre.

D’altra banda, la conceptualització del dret a accedir a un habitatge digne com a dret individual, i no com a dret col·lectiu, genera l’articulació de programes socials, com és el règim actual d’habitatges protegits, que suposen una resposta incoherent, canalitzant-lo únicament a través de l’accés a la propietat d’un habitatge que passarà al cap de poc temps al mercat. Així, no és la comunitat qui ofereix o facilita l’accés a l’habitatge, sinó que és el individu qui ha d’entrar en el gran mercat lliure per a proporcionar-se a ella mateixa aquest habitatge.

La política de protecció oficial és la política de sòl de què parlàvem: s’assigna una qualificació a cada una de les parts d’una determinada peça de terreny en base als percentatges que marca la normativa urbanística, i no en base a les necessitats dels col·lectius propers ni dels que hi residiran.

Des del prisma que ofereix aquest context es poden posar sobre la taula moltes propostes, basades essencialment en la combinació entre la titularitat del sòl, la de l’habitatge en sí, el règim que s’atorgui al seu ús i les condicions en què s’hi accedeix.

Prèviament, però, cal que la definició i la gestió del què és públic correspongui definitivament als col·lectius, per tal que legítimament concretin un sistema realment democràtic i participatiu que doni resposta a la necessitat de totes les seves membres d’accedir a un habitatge digne on desenvolupar el seu cicle vital. L’actual sistema impedeix absolutament aquesta presa de poder, ja que el poder de decisió és assumit pels ajuntaments i l’administració autonòmica en base a la proposta dels grans propietaris promotors, que tenen com a principal objectiu lucrar-se econòmicament.

La titularitat privada perpetua les relacions de desigualtat. El model d’anàlisi i creació de ciutat actual, basat en l’acumulació de capital, sòl i edificacions, per a forçar l’establiment de models de municipis encarats a l’expansió cap a fora en les condicions de màxim rendiment, generant desequilibris socials, ambientals, laborals... accepta molt poques excepcions.

Malgrat això, és possible posar en marxa dinàmiques que aparten mínimament el mercadeig i propicien trencar amb l’abandonament de solars i habitatges amb el dret a accedir a un habitatge en supòsits concrets, sempre i quan es combinin eficientment, ja que les dues primeres són política d’habitatge i les dues darreres, de sòl:

La masoveria i la masoveria urbana permeten el dret al gaudi de l’habitatge amb la contraprestació del seu manteniment i millora, durant el temps pactat.
El lloguer social, la creació de borses d’habitatge accessible i amb garanties suficients per ambdues parts es duu a terme en molts municipis.
La cessió del dret de vol sobre sòl implica la facultat d’edificar en sol aliè en els termes pactats i permesos pel marc urbanístic. Un cop transcorregut el termini la propietat del sòl incorpora l’edificació.. Aquest dret només aporta la possibilitat d’edificar en sòl aliè i usar-lo durant un temps.
La constitució de dret de superfície possibilita segregar la titularitat del sòl i la de l’edificació que s’hi assenta, permetent la promoció privada en sòl de l’administració i la promoció per part de l’administració en sòl privat o de la mateixa administració.

Aquestes propostes es troben regulades, permeten l’establiment de pagaments periòdics i asseguren que la titularitat de les edificacions es mantingui una vegada finalitzat el seu termini.

La pràctica amb altres sistemes ha demostrat que la titularitat comunitària del sòl i dels edificis si és capaç de garantir a llarg termini l’accés a l’habitatge.

En aquest sentit existeixen models com el defensat per l’Associació Sostre Cívic, que planteja la suma de la propietat privada en una estructura de cooperativa, a qui correspon la propietat de l’habitatge. Els seus membres, que formen la cooperativa, tenen dret a usar aquell habitatge de manera indefinida en el temps a canvi d’un lloguer tou mensual, essent aquest dret d’ús transmissible només al mateix preu i per herència. Proposa la col·lectivització de béns per a aconseguir una finalitat col·lectiva, la posada en funcionament de models respectuosos amb els cicles d’energia, aigua i materials i un funcionament de la estructura interna participat.

El sostre cívic formula una crítica i comporta una alternativa real a la política de sòl que les administracions venen com a desenvolupament i, encara que no puguin separar-se’n totalment, són una aposta clara cap a la gestió col·lectiva amb participació directa dels seus membres.

Tanmateix, el cooperativisme, en els termes plantejats altra vegada per les normes que ho regulen, no pot comportar una vertadera alternativa al sistema de propietat privada en tant que persisteix en la cooperativa i exclou l’entorn que no en forma part.

D’altra banda, la política d’habitatge s’ha de basar en els criteris d’igualtat i de sostenibilitat que evitin l’abandonament de zones urbanes -com els nuclis antics o els barris obrers amb construccions de baixa qualitat- en favor dels nous barris d’eixample. Aquest abandonament afavoreix la “ghettització” i converteix aquests espais en zones degradades social i econòmicament. En aquestes zones hi ha un alt percentatge d’habitatges desocupats, i creiem que s’ha d’apostar per la rehabilitació com a motor per a generar espais nous que es relacionen de forma equilibrada amb el seu entorn, i per fomentar la cultura del lloguer just.

Altres experiències si trenquen el sistema de propietat privada, negant-la des del seu inici i proposant sistemes de vida i relacions col·lectives apartades del sistema de relacions capitalistes:

La okupació d’habitatges i d’altres espais és un moviment social i polític que, mitjançant l’organització i la implicació veïnal, cerca la recuperació d’espais per a la comunitat. Aquests espais són rescatats del l’abandonament que genera l’especulació i l’acumulació immobiliària, i es posen al servei de la comunitat a través de projectes autogestionaris i d’autorganització.

Òbviament, el mateix sistema legal que protegeix la propietat privada es troba recolzat per un sistema policial capaç de reprimir brutalment aquestes experiències. Malgrat això, el moviment i les organitzacions okupes, tant a gran com a més petita escala, continuen posant en dubte la perversió del sistema.

Aquestes pinzellades ens fan conscientes que és necessari una reformulació total dels sistemes normativitzats de relacions entre la política de sòl i la d’habitatge, i entre les relacions entre l’administració i les comunitats i col·lectius, que possibiliti un accés a l’habitatge coherent amb les necessitats comunes i de l’entorn.

Resulta del tot necessari que es faciliti la implicació de les habitants dels municipis i dels barris en la creació i gestió de les polítiques socials entorn de l’accés a l’habitatge, per tal que puguin esdevenir reals i eficaces, evitant que la participació es quedi només en programes participatius propositius, perquè és necessari que des dels pobles i des de les ciutats prenguem poder de decisió -també- per a la gestió de les polítiques socials referents a l’habitatge, així com per a establir el destí de les causes de les desigualtats en les relacions.




A continuació es passen a relacionar els terminis que hi ha per presentar alegacions als diferents Plans Directors Urbanístics.

PDU Terres de l’Ebre 15 de novembre
Tortosa, Amposta, Móra d’Ebre

PDU de Lleida. 5 de desembre
Almacelles, Balaguer, les Borges Blanques, Cervera, Lleida, Mollerussa i Tàrrega

PDU Alt Penedès-Garraf 15 desembre
Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú

PDU Maresme 15 desembre
Argentona, Malgrat de Mar, Pineda de Mar i Tordera.

PDU Vallès Oriental 16 de desembre
Cardedeu, Granollers, la Llagosta, Montmeló, Parets del Vallès, la Roca del Vallès i Sant Celoni

PDU Baix Llobregat 17 de desembre
Abrera, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Martorell, Olesa de Montserrat, el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Joan Despí, Santa Coloma de Cervelló i Sant Vicenç dels Horts

PDU Camp de Tarragona 19 de desembre
Calafell, Cambrils, Falset, Montblanc, els Pallaresos, Perafort, Reus, Santa Oliva, Tarragona, Valls, el Vendrell i Vila-seca

PDU Vallès Occidental 22 de desembre
Castellar del Vallès, Montcada i Reixac, Sabadell, Barberà del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Cerdanyola del Vallès i Terrassa

PDU Barcelonès 22 de desembre
Badalona, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet.

PDU Alt Pirineu i Aran 29 de desembre

PDU Comarques de Girona 30 desembre
Banyoles, Figueres, Palafrugell, Girona, Olot, Palafrugell, Palamós, Ripoll,Roses, Torroella de Montgrí, Vidreres.

PDU Comarques Centrals 31 de desembre
Berga. Igualada, Manlleu, Manresa, Sant Joan de Vilatorrada, Santa Margarida de Montbui, Sant Vicenç de Castellet, Tona, Vic i Solsona

Un segon pas serà veure com resol la Generalitat els escrits d’al.legacions que presentem. Pel cas que siguin desestimades, la Generalitat procedirà a aprovar definitivament els Plans Directors Urbanístics i des de la CUP es procedirà a presentar recurs contra la seva aprovació definitiva i, si s’acorda, es faran tots els tràmits legals necessaris per la seva impugnació
.





Candidatura d’Unitat Popular
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid