Segons el mateix ministre Portaveu, Juli Minoves, tot plegat servirà com a un gran avenç “pel país”... Però què passa amb els treballadors andorrans? I molt més greu encara, què passa amb els i les treballadores forànies, que com en el cas dels portuguesos continuent sent una part importantíssim del conjunt de la classe treballadora del Principat d’Andorra? (ja ni en parlem de les treballadores, del jovent treballador, etc.)
En termes més concrets, es parla de les següents “millores” (tot i que cal tenir molt present que el Principat d’Andorra no té legislació social):
- La nova Llei de Seguretat i Salut en el Treball suposarà teòricament més “garanties” de seguretat i salut per als treballadors, crea la figura dels delegats en matèria de prevenció, i fixa una sèrie de multes que van dels 30 als 100.000 € en el cas del seu incompliment. Ara, òbviament no contempla de cap forma les necessitats específiques de les dones en aquesta matèria... I ja ni parlem del valor de les multes (on anem amb sancions de 30 €?)
- El Codi de Relacions Laborals regularà els contractes, els drets de representació i de reunió dels treballadors, així com la negociació col•lectiva dels delegats del personal amb els empresaris (el que vindria a ser una cosa semblant a l’Estatut dels Treballadors al sud de l’Albera... però encara més “endolcit”). Com a novetat, el codi preveu que les hores de treball es puguin computar anyalment, amb un màxim de 1.800 hores ordinàries. El codi també regula els acomiadaments no causals, que han de tenir preavís i indemnització, tot i que la figura dels representants dels treballadors, les dones embarassades i els casos d'assetjament laboral tindran unes proteccions especials... Però sense parlar gaire de quantitats, ni quines són aquestes proteccions (en tot cas, el que queda clar és que aquests acomiadaments encara seran més barats).
- Els sindicats andorrans quedaran finalment regulats amb l'aprovació de la Llei Qualificada de Llibertat Sindical. Els sindicats es finançaran en funció del nombre d'afiliats, i hauran de tenir com a mínim un nombre d'afiliats corresponent al 0,3% de la població activa, cosa que actualment representa 123 treballadors, per tal que siguin “representatius” i tinguin “legitimitat” i “credibilitat”, segons el govern... però què fer quan l’acomiadament és lliure en realitat, quan les taxes de repressió sindical són enormes, amb la qual cosa es coarta directament mitjançant la por i la repressió el dret a la sindicació? (i això només a títol d’exemple, doncs hi ha moltes altres circumstàncies negatives al voltant d’aquest punt)
Així doncs, l'1 de març, començarà el seu tràmit parlamentari mitjançant un treball en comissió que “també” valorarà totes les observacions que s'han fet des dels sindicats andorrans, i 
òbviament la patronal, (així com la “curiosa” figura de l'Institut dels Drets Humans d'Andorra). Ara bé, ja s’ha dit que aquesta llei s’aprovarà peti qui peti.
En definitiva, ens trobem amb un exemple claríssim del que són les polítiques més reaccionàries i capitalistes treballant plegades, i els resultats que això significa per al conjunt dels i de les treballadores. Que ningú se n’espante si dic açò, però les línies polítiques dels governs espanyol i francès en matèria sociolaboral, avancen en aquesta línia (amb l’ajut inestimable de CCOO, UGT, CFDT, CGT i FO), ja que amb les respectives lleis de reformes de la seguretat social i de les pensions, reformes laborals, etc., avancem cada cop més cap a la desregularització del món del treball, la precarietat extrema, la desprotecció social i la privatització de tots els serveis bàsics i públics... I l’exemple més clar del que pot esdevenir tot plegat el tenim a una part del nostre país, el Principat d’Andorra, gairebé sempre oblidada.
En aquest sentit, enlloc d’aquestes noves lleis (com ja he dit al principi d’aquest article) s’hi parla de les dones treballadores, de la situació del jovent treballador i moltíssim menys dels i de les treballadores nouvingudes, que són la part majoritària de la classe treballadora del Principat d’Andorra i que continuen sense cap dret real...
Amb tot, no es poden oblidar determinades qüestions que són fonamentals per entendre-ho tot plegat:
- L’acomiadament continua éssent lliure al Principat d’Andorra (el somni de qualsevol empresari gran o petit al nord o al sud del’Albera i arreu del món).
- Diades com la del 1r de Maig (el 8 de Març, òbviament no es celebra oficialment com a festiu laboral a cap dels tres estats, l’andorrà, l’espanyol o el francès), són laborables, amb la qual cosa manifestar-se un dia com aquest només serveix per entrar a les llistes negres de la patronal, i patir la seua repressió.
- Es manté la no legalitat de l’acció sindical a l’empresa (des dels sindicats), romanent limitada als treballadors i treballadores de la pròpia empresa. I malgrat que una iniciativa com aquesta, si hagués nascut dels i de les treballadores podria ser positiva (com a forma de lluita per l’assemblearisme, el sidicalisme de base i contra la burocratització sindical), si la patronal consenteix això, és simplement per mantenir la feblesa i la desprotecció dels i de les treballadores, continuar fomentant l’individualització de les relacions laborals, etc.
- Amb aquest sistema repressiu, el dret de vaga no és real, i en realitat roman prohibit.
- En definitiva, continuar fomentant la relació paternalista entre patrons i treballadors i treballadores, coartant l’acció sindical col•lectiva, tant al lloc de treball com fora d’ell... i mantenint les garanties repressives envers els treballadors i treballadores.
Davant de tota aquesta situació, queda clar que els i les treballadores de la resta de territoris dels Països Catalans, tenim una gran responsabilitat envers les nostres companyes i companys andorranes, amb el suport a les seues reivindicacions, amb les millores substancials dels seus drets, i sobre tot, per tenir ben present que si no reforcem els nostres lligams, si no avancem unides i units, si no reforcem la solidaritat i la nostra combativitat, en l’actual situació andorrana podem trobar una imatge ben propera de com acabar la nostra situació sociolaboral en no gaires anys.
Posem-nos-hi doncs!
Defensem el que és nostre!
*Andorra com a país
Informacions diverses, extretes de documents oficials, de la situació social, econòmica, laboral i política al Principat d’Andorra.
Viure al país més alt d’Europa
Situat entre Occitània (Arièja) i els Països Catalans (Principat de Catalunya), el país més alt d’Europa i el més gran dels petits estats del continent ocupa una superfície de 468 km2, on viuen uns 81.222 habitants. Tanmateix, només el 9% del territori està urbanitzat o conreat, mentre que la resta són boscos, llacs, rius, muntanyes i prats. El 35,73% de la població és andorrana mentre que la majoria d’habitants són estrangers que conviuen en harmonia. La llengua oficial és el català però la diversitat de nacionalitats fa que la societat sigui “poliglota”, en especial respecte al castellà i el francès. La moneda és l’euro.
Sistema polític i jurídic
Andorra, que segons la llegenda va ser fundada per Carlemany l’any 805, és l’únic país que gaudeix d’un sistema polític basat en coprínceps, és a dir, que compta amb dos caps d’Estat: el bisbe d’Urgell i el president de l’Estat Francès. La Constitució, però, és encara recent, del 1993, data en què el Principat esdevé un Estat independent, de dret, democràtic i social. Es divideix administrativament en set parròquies o comuns. És membre de l’ONU i no forma part de la UE.
Economia
El comerç, el turisme i les finances són els motors de l’economia andorrana i els sectors que generen més llocs de treball (60,34%). La taxa d’inflació anual se situa en el 3,35%; el salari mínim mensual és de 864,93 € i el mitjà (molt semblant al de l’estat espanyol) de 1.722,4 €. Ara bé, enlloc es parla de les xifres de repartiment d’aquestes rendes... i si que és ben cert que el salari mig de la majoria de les i els treballadors (prop del 60% de la població) no cobren gaire més de 1000 €, quan per exemple el lloguer mig al Principat d’Andorra ronda els 800 € mensuals.
Impostos
El sistema impositiu d’Andorra és privilegiat respecte d’altres països pel que fa als ingressos de les persones físiques, als beneficis comercials i a les herències. El Govern recapta impostos sobre les transmissions patrimonials entre persones vives, les prestacions de serveis, la importació i comercialització de mercaderies, la producció i l’elaboració de béns en territori andorrà.
És a dir, un paradís fiscal per als més rics, un lloc excel•lent per accumular més i més riquesa, sobre les esquenes d’unes treballadores i treballadors cada vegada més empobrits.
