1. Kosovo. El cul-de-sac en
què s’ha convertit la negociació entre Rússia, els Estats Units I la
Unió Europea, entorn l’accessió d’aquest territori a la independència,
amenaça amb enrarir un escenari polític tan delicat com és els Balcans.
En aquest cas, és prou evident que si es convoqués un referèndum
d’autodeterminació, una abassagadora majoria votaria a favor. Però
precisament és això el que vol evitar Rússia i alguns estats europeus,
entre ells, no cal dir-ho, l’ecspanyol. La solució contemplada en el Pla Ahtisaari
d’una independència tutelada per la comunitat internacional, sembla
aixecar autèntique s ampolles, per la qual cosa, no és descartable que,
convençuts com estan, els independentistes kosovars del suport dels
EEUU, tirin pel dret i declarin la independència de forma unilateral el
proper mes de novembre.
2. La qüestió de Kirkkuk. D’acord amb l’actual constitució iraquiana, aprovada després de la invasió aliada, aquest mes de desembre, com a molt tard, ha de tenir lloc un referèndum en aquelles zones de majoria kurda que actualment es troben for a del territori sota jurisdicció del Govern Regional del Kurdistan (KRG). D’entre aquests territoris destaca la ciutat de Kirkkuk, important no només pel seu llegat històric, sinó també per ser el centre d’una de les zones més riques en petroli. Això no obstant, tant les minories àrab i turcmana d’aquests territoris, com potències veïnes com Turquia, Iran i Síria, s’oposen a aquesta ampliació del territori controlat pel govern kurd de l’Iraq, perquè podria engrescar a les seves minories kurdes a lluitar per la seva respectiva autodeterminació. Darrerament, també s’ha remarcat un creixent intervencionisme de l’Aràbia Saudita, que pretén acabar amb l’elevat nivell de secularitat assolit per la població kurda en els darrers anys, tot fomentant la versió wahabbita de l’Islam, una de les més integristes i reaccionàries.
3. La qüestió de Taiwan. El mes de març del 2008, és previst la celebració d’un referèndum sobre la incorporació de Taiwan a l’ONU, fet que certificaria la definitiva secessió d’aquesta illa de la Xina Continental, geogràficament parlant i de la Xina comunista, políticament parlant. Una iniciativa que compta amb l’oposició resolta i ja tradicional de la República Popular de la Xina, que exerceix sense contemplacions una enorme pressió per impedir que cap potència mundial reconegui la sobirania taiwanesa, fins i tot als propis Estats Units. Tot i així, les autoritats taiwaneses semblen decidides a tirar endavant.
4. Escòcia. El govern escocès, liderat per l’independentista Alex Salmond (SNP), sembla també decidit a promocionar la seva proposta d’accessió a la Independència dins d’Europa. Així, ja s’han portat a terme les primeres iniciatives governamentals adreçades a configurar un marc polític el més estable possible per que la consulta passi sense cap estridència o desestabilització. Un dels temes centrals, és el de la incorporació immediata o no d’una Escòcia independent a la Unió Europea. Els unionistes consideren que una Escòcia independent hauria de negociar de nou el seu ingrés a la UE, un procés que s’allargaria mesos o fins i tot anys, amb la consegüent incertesa que això produïria en els negocis. L’SNP, per contra afirma que és impensable que la UE renunciï als immensos recursos naturals (pesca, petroli) que aporta Escòcia al conjunt de la UE, I que l’ampliació interior se solucionarà d’una manera relativament ràpida i permetrà Escòcia comptar amb 14 eurodiputats (ara en té 7) i amb una presència directa en el Consell de Ministres, que ara no té.
5. Flandes. En el cor de la UE, l’estat federal belga està patint en les darreres setmanes unes fortíssima tensió que no pocs analistes coincideixen en el fet que a curt o mig termini pot comportar la seva desintegració. Els independentistes flamencs, en aquest sentit, semblen que han decidit abocar tota la carn a la graella i tallar els ponts de diàleg amb els partidaris de la unitat del país. Malgrat que en l’actualitat no són majoritaris, cap analista seriós descarta que finalment hi hagi un referèndum d’autodeterminació, que permeti accedir als flamencs a la sobirania. Un fet que tindria un impacte profund en la ciutat de Brussel.les que si bé històricament ha format part de Flandes, actualment és francòfona en un 80%. De retop també podria tenir repercussions en els departaments flamencs sota sobirania francesa (Nord-Pas de Calais).
6. Quebec. Després de dos referèndums d’autodeterminació (1980 i 1995), en els quals els partidaris de la sobirania no van aconseguir la majoria, sembla que ara l’horitzó d’una nova consulta s’allunya uns quants anys. Contràriament al que pot semblar, però, això no és degut a la constatació d’un afebliment de la consciència sobiranista, si no ben bé a l’inrevès. En primer lloc, a la certesa que el govern canadenc posarà molts impediments a la celebració d’una tercera consulta, atès que ara és conscient que la possibilitat d’una victòria sobiranista no és una hipòtesi remota, si no una possibilitat ben real (cal tenir en compte que al sí a la sobirania li van mancar poc més de 25.000 vots, el 1995, per guanyar la consulta). I en segon lloc, perquè les pròpies forces sobiranistes són conscients que quan es convoqui aquest tercer referèndum, ha de ser per guanyar-lo sense discussió, per una majoria ciutadana el més alta possible, per tal de privar als federalistes de qualsevol excusa per deslegitimar-lo. Contràriament al que darrerament s’ha pogut sentir en algunes tertúlies poc informades, el sobiranisme quebequès no només no està de baixa, si no que es prepara per donar el seu cop definitiu.
7. Euskalherria. L’actual govern tripartit sembla decidit a tirar endavant la proposta de convocar una consulta popular per decidir el futur polític del poble basc. Es tracta d’una aposta, però, que ha donat lloc a fortes tensions internes que han fet que fins i tot el màxim dirigent del PNB, Josu-Jon Imaz, abandoni el càrrec. Encara no se sap del cert en què consistirà aquesta consulta popular, contra la qual es manifesta de forma desaforada la classe política i mediàtica ecspanyola. Per altra banda, l’exclusió institucional i política de l’esquerra abertzale, i el seu encalçament policial i judicial, dificulta encara més l’establiment d’un marc estable de negociació. L’aposta del PSOE a Navarra de prioritzar un govern minoritari de la dreta extrema espanyola (PP), en detriment d’una coalició de forces de centre-esquerra, demostra ben a les clares, que els dos partits espanyols cada cop es troben més a prop de concloure un nou Pacto Nacional , l’objectiu del qual és el de reduir la rellevància institucional de les forces nacionalistes .
8. Finalment, en el cas de Catalunya (Països Catalans), ens trobem que per primera vegada , la possibilitat de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació , ha esdevingut el tema central del debat polític en les darreres setmanes. L’establiment d’un horitzó sobirà, el del 2014, sigui real o virtual, ha estat suficient per accelerar les enormes contradiccions de la pròpia CiU, la federació nacionalista que a hores d’ara es troba a un pas del seu trencament intern. També ha suscitat tímids intents de recomposició per part dels sectors més catalanistes del PSC, i ha allunyat d’ICV, aquells aliats més desacomplexadament sobiranistes (cas de l’Entesa del Progrés Municipal). L’esclat de plataformes i campanyes sobiranistes de les darreres setmanes, assenyala clarament un esgotament total i definitiu de l’autonomisme, i posa en una gran dificultat a la direcció d’ERC, que contempla com la seva actitud contemporitzadora -per dir-ho eufemísticament- amb el govern Montilla, és durament qüestionada tant des de dins com des de for a. La capacitat mobilitzadora i engrescadora dels sectors de l’esquerra independentista (revolucionària), s’ha demostrat, en aquest sentit, molt més forta i consistent, del que alguns es pensaven i això malgrat els continus intents d’estigmatització, de silenciament mediàtic , o, alternativament, de repressió policial i judicial.
Josep Sort
2. La qüestió de Kirkkuk. D’acord amb l’actual constitució iraquiana, aprovada després de la invasió aliada, aquest mes de desembre, com a molt tard, ha de tenir lloc un referèndum en aquelles zones de majoria kurda que actualment es troben for a del territori sota jurisdicció del Govern Regional del Kurdistan (KRG). D’entre aquests territoris destaca la ciutat de Kirkkuk, important no només pel seu llegat històric, sinó també per ser el centre d’una de les zones més riques en petroli. Això no obstant, tant les minories àrab i turcmana d’aquests territoris, com potències veïnes com Turquia, Iran i Síria, s’oposen a aquesta ampliació del territori controlat pel govern kurd de l’Iraq, perquè podria engrescar a les seves minories kurdes a lluitar per la seva respectiva autodeterminació. Darrerament, també s’ha remarcat un creixent intervencionisme de l’Aràbia Saudita, que pretén acabar amb l’elevat nivell de secularitat assolit per la població kurda en els darrers anys, tot fomentant la versió wahabbita de l’Islam, una de les més integristes i reaccionàries.
3. La qüestió de Taiwan. El mes de març del 2008, és previst la celebració d’un referèndum sobre la incorporació de Taiwan a l’ONU, fet que certificaria la definitiva secessió d’aquesta illa de la Xina Continental, geogràficament parlant i de la Xina comunista, políticament parlant. Una iniciativa que compta amb l’oposició resolta i ja tradicional de la República Popular de la Xina, que exerceix sense contemplacions una enorme pressió per impedir que cap potència mundial reconegui la sobirania taiwanesa, fins i tot als propis Estats Units. Tot i així, les autoritats taiwaneses semblen decidides a tirar endavant.
4. Escòcia. El govern escocès, liderat per l’independentista Alex Salmond (SNP), sembla també decidit a promocionar la seva proposta d’accessió a la Independència dins d’Europa. Així, ja s’han portat a terme les primeres iniciatives governamentals adreçades a configurar un marc polític el més estable possible per que la consulta passi sense cap estridència o desestabilització. Un dels temes centrals, és el de la incorporació immediata o no d’una Escòcia independent a la Unió Europea. Els unionistes consideren que una Escòcia independent hauria de negociar de nou el seu ingrés a la UE, un procés que s’allargaria mesos o fins i tot anys, amb la consegüent incertesa que això produïria en els negocis. L’SNP, per contra afirma que és impensable que la UE renunciï als immensos recursos naturals (pesca, petroli) que aporta Escòcia al conjunt de la UE, I que l’ampliació interior se solucionarà d’una manera relativament ràpida i permetrà Escòcia comptar amb 14 eurodiputats (ara en té 7) i amb una presència directa en el Consell de Ministres, que ara no té.
5. Flandes. En el cor de la UE, l’estat federal belga està patint en les darreres setmanes unes fortíssima tensió que no pocs analistes coincideixen en el fet que a curt o mig termini pot comportar la seva desintegració. Els independentistes flamencs, en aquest sentit, semblen que han decidit abocar tota la carn a la graella i tallar els ponts de diàleg amb els partidaris de la unitat del país. Malgrat que en l’actualitat no són majoritaris, cap analista seriós descarta que finalment hi hagi un referèndum d’autodeterminació, que permeti accedir als flamencs a la sobirania. Un fet que tindria un impacte profund en la ciutat de Brussel.les que si bé històricament ha format part de Flandes, actualment és francòfona en un 80%. De retop també podria tenir repercussions en els departaments flamencs sota sobirania francesa (Nord-Pas de Calais).
6. Quebec. Després de dos referèndums d’autodeterminació (1980 i 1995), en els quals els partidaris de la sobirania no van aconseguir la majoria, sembla que ara l’horitzó d’una nova consulta s’allunya uns quants anys. Contràriament al que pot semblar, però, això no és degut a la constatació d’un afebliment de la consciència sobiranista, si no ben bé a l’inrevès. En primer lloc, a la certesa que el govern canadenc posarà molts impediments a la celebració d’una tercera consulta, atès que ara és conscient que la possibilitat d’una victòria sobiranista no és una hipòtesi remota, si no una possibilitat ben real (cal tenir en compte que al sí a la sobirania li van mancar poc més de 25.000 vots, el 1995, per guanyar la consulta). I en segon lloc, perquè les pròpies forces sobiranistes són conscients que quan es convoqui aquest tercer referèndum, ha de ser per guanyar-lo sense discussió, per una majoria ciutadana el més alta possible, per tal de privar als federalistes de qualsevol excusa per deslegitimar-lo. Contràriament al que darrerament s’ha pogut sentir en algunes tertúlies poc informades, el sobiranisme quebequès no només no està de baixa, si no que es prepara per donar el seu cop definitiu.
7. Euskalherria. L’actual govern tripartit sembla decidit a tirar endavant la proposta de convocar una consulta popular per decidir el futur polític del poble basc. Es tracta d’una aposta, però, que ha donat lloc a fortes tensions internes que han fet que fins i tot el màxim dirigent del PNB, Josu-Jon Imaz, abandoni el càrrec. Encara no se sap del cert en què consistirà aquesta consulta popular, contra la qual es manifesta de forma desaforada la classe política i mediàtica ecspanyola. Per altra banda, l’exclusió institucional i política de l’esquerra abertzale, i el seu encalçament policial i judicial, dificulta encara més l’establiment d’un marc estable de negociació. L’aposta del PSOE a Navarra de prioritzar un govern minoritari de la dreta extrema espanyola (PP), en detriment d’una coalició de forces de centre-esquerra, demostra ben a les clares, que els dos partits espanyols cada cop es troben més a prop de concloure un nou Pacto Nacional , l’objectiu del qual és el de reduir la rellevància institucional de les forces nacionalistes .
8. Finalment, en el cas de Catalunya (Països Catalans), ens trobem que per primera vegada , la possibilitat de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació , ha esdevingut el tema central del debat polític en les darreres setmanes. L’establiment d’un horitzó sobirà, el del 2014, sigui real o virtual, ha estat suficient per accelerar les enormes contradiccions de la pròpia CiU, la federació nacionalista que a hores d’ara es troba a un pas del seu trencament intern. També ha suscitat tímids intents de recomposició per part dels sectors més catalanistes del PSC, i ha allunyat d’ICV, aquells aliats més desacomplexadament sobiranistes (cas de l’Entesa del Progrés Municipal). L’esclat de plataformes i campanyes sobiranistes de les darreres setmanes, assenyala clarament un esgotament total i definitiu de l’autonomisme, i posa en una gran dificultat a la direcció d’ERC, que contempla com la seva actitud contemporitzadora -per dir-ho eufemísticament- amb el govern Montilla, és durament qüestionada tant des de dins com des de for a. La capacitat mobilitzadora i engrescadora dels sectors de l’esquerra independentista (revolucionària), s’ha demostrat, en aquest sentit, molt més forta i consistent, del que alguns es pensaven i això malgrat els continus intents d’estigmatització, de silenciament mediàtic , o, alternativament, de repressió policial i judicial.
Josep Sort
