Per Ferran Dalmau, de la La nostra no és però, una posició contrària al procés de reordenació territorial en sí, ans al contrari, l’esquerra independentista sempre ha defensat la necessitat d’impulsar un model de reordenament territorial basat en les Vegueries i la realitat comarcal, i que aposti al mateix temps per la superació dels artificials i arbitraris marcs provincials i autonòmics, imposats per l’estat espanyol al nostre país, per tal d’esquarterar-lo i dividir-lo. Es tracta d’un oposició, a l’obertura de nou del fals debat identitari sobre les nostres comarques, debat en el que alguns, ja sigui per omissió, mediocritat o per pròpia incapacitat, hi han caigut de quatre grapes, tot mossegant l’ham rovellat del Partido Popular.
Per desgràcia i dient molt poc en favor de la nostra societat, el debat obert ens remet als ja oberts en els temps del “leridanismo”, el corrent ideològic postfranquista que pretenia la segregació de les nostres terres de les de la resta del país, i que impulsat pels sectors més retrògrads de la dreta local, apostava per dotar als lleidatans d’una personalitat “pròpia”, que de passada fos diferent a la catalana, per acabar sent la dels nostres colonitzadors i ocupants. Per anys que hagin passat, és aquí i enlloc més on cal buscar els motius de la moció presentada per la dreta espanyola en el ple.
Dit això i entrant al debat de fons, la de “Vegueria de Lleida”, és una denominació que entenem extremadament localista i pejorativa per a la resta de capitals de comarca com Balaguer, Cervera, Tàrrega,... ciutats prou importants, i que de ben segur, es sentiran menystingudes. Una denominació que no tan sols suposarà animadversió, sinó que com ja va descriure al seu moment Josep Vallverdú, referint-se a la denominació “Terres de Lleida” (i contraposant-hi la de “Terres de Ponent”): “ve a crear una mena de macrocefàlia: el mateix fenomen que Barcelona protagonitza per al conjunt català”. Un fenomen, el del centralisme, que nosaltres pel fet d’haver-lo patit, no hauríem de voler aplicar als nostres veïns més propers. És 
també aquesta, una denominació que pretén alhora seguir mantenint una realitat del tot fictícia i hereva de les bajanades del ideòlegs de la imposició provincial, com és la d’unir les comarques de Ponent amb les dels Pirineus Occidentals, dues realitats que no tenen res a veure i que alguns, irracionalment, s’entesten en seguir mantenint en ple segle XXI.
Lleida, ha estat i és la capital de Ponent, i ho haurà de ser de la “Vegueria de Ponent”, ja que aquesta és l’única denominació que podent ésser compartida per la resta de comarques per integradora i no discriminatòria, és al mateix temps, l’única que marca quins són els límits territorials de la nostra nació. El concepte “Ponent” no dóna peu a ambigüitats, es refereix a aquells territoris fronterers situats a l’oest d’un conjunt, els Països Catalans, sense més extensió més enllà de la que marquen els seus propis límits, en aquest cas, el riu Cinca. El terme recull, ni més ni menys que la mateixa voluntat pretesa en d’altres conceptes com “Catalunya Nord” o el “Sud”, la finalitat delimitativa a la que ens referim quan parlem de les comarques catalanes que romanem sota domini francès o bé a les comarques del País Valencià, com les nostres, sota domini espanyol. Totes elles però, frontereres al mateix temps. I deixem d’una vegada per totes ben clar també, sense defugir responsabilitats i discursos porucs, que aquesta és l’única denominació que deixa oberta la porta, per a la seva incorporació posterior, a les comarques limítrofs de la Franja de Ponent, amb les que per cultura, història i llengua, i esperem que algun dia per convenciment, segur que compartirem l’anhel d’un futur en llibertat.
Siguem doncs conseqüents amb allò amb que ja han teoritzat i argumentat persones de la talla de Joan Fuster o d’en Josep Vallverdú, i no deixem en mans dels que no creuen en el futur d’aquesta nació la seva denominació. Ells, al no tenir-la assumida i interioritzada, tan sols la volen despersonalitzada.
